La paraula wilderness i la filosofia que hi ha al darrera no té cap traducció clara al català, però intenta reflectir el concepte i la idea d’un medi salvatge, en què la natura es troba en estat pur i que no ha patit cap mena de modificació o transformació per causa de l’activitat humana. Habitualment es considera que són o poden ser espais de wilderness l’estepa, la tundra, el desert, les grans geleres, els casquets polars, la selva i certs espais de muntanya. És un concepte amb força matisos, sense un sentit unívoc i amb un fort component subjectiu, a cops discutit; representa un corrent filosòfic minoritari dins el conservacionisme, però té un atractiu i una vigència cada dia creixent i que convé no passar per alt.

Aquest concepte de natura salvatge amb el nom del wilderness el trobem per primer cop en l’obra del poeta anglès John Milton al s.XVIII. El poeta entén la wilderness més aviat en sentit negatiu i la oposa al seu Jardí de l’Eden. Al segle XVIII un altre poeta anglès, Coleridge, dóna un tomb al sentit de la paraula i s’imagina el Paradís terrenal com un espai wilderness, és a dir, salvatge i inviolat per l’home. Al llarg del romanticisme, i molt concretament vinculat a la Selva Negra i al món germànic, el concepte s’anà difonent amb força rapidesa. Tanmateix és als Estats Units i als països d’àmbit anglosaxó on el concepte és desenvolupa i agafa la dimensió actual. Figures com Henry D. Thoreau i el seu famós llibre Walden, el novel.lista Cooper –autor de L’últim mohicà–. filòsofs com Emerson, viatgers i exploradors com John Muir i el gran geògraf anarquista francès Elisée Reclus són algunes de les personalitats més significatives que emprenen, cadascú al seu grat, la construcció de la filosofia wilderness.

Per als pagesos i grangers que exploraven les terres del llunyà Oest americà la natura era un medi hostil i perillós, que calia dominar i transformar. La natura salvatge es considerava gairebé com un símbol del mal, de l’anarquia, que calia sotmetre i transformar. Però cap a la meitat del segle XIX les élites de la costa Est i alguns autors europeus, és a dir, gent molt allunyada del contacte directe amb la natura però que s’adona de les conseqüències d’una industrialització creixent, comencen a formular una nova visió de la natura. Una mica com a contraposició al materialisme utilitarista de la civilització americana i, alhora, amb un cert enyor romàntic del paradís perdut, es comença a valorar la natura com quelcom admirable, com un espai vital capaç d’ensenyar-nos lliçons d’estètica i també de moral. La natura deixa a poc a poc de ser considerada un espai a sotmetre i domesticar per convertir-se en un espai a preservar i conservar, és un àmbit que esdevé clau en el desenvolupament de la persona i en la consecució de la seva felicitat.

A Europa aquest procés de conscienciació segueix un camí diferent. La revolució industrial i les revolucions burgeses arrasen els espais naturals, i llevat de les zones de muntanya i petits illots remots, la natura verge comença a desaparèixer lentament arreu. Per a Marx qualsevol pensament ecologista o conservacionista és perfectament reaccionari –els “socialistes romàntics” que blasma al Manifest foren els primers ecologistes– i només la figura del llibertari E. Reclus desentona positivament en aquest panorama. En un llibret preciós que porta per títol La Montagne (1873) Reclus explica com marxà una temporada a la muntanya per refer-se d’una etapa particularment difícil en la seva vida. Allí s’enamora del medi i es dedica a estudiar-lo, però en el darrer capítol alhora que realitza un encès elogi de la influència moral de la muntanya en l’home, vaticina amb esgarrifadora clarividència la destrucció dels espais muntanyosos a Europa i reivindica el valor de la natura en estat salvatge com un espai únic per enfortir-se personalment i intel·lectual. Aquí creiem que neix un dels components més interessants de la wilderness, aquell que a més a més de reivindicar la natura en estat salvatge, pur, reclama una natura primigènia amb l’afegitó de la cultura humana.

A Europa, aquest corrent, certament molt minoritari i elitista, ha fet una certa revolada als darrers vint anys, impulsat des d’àmbits excursionistes i alpinistes. Veus autoritzades, i alhora sensibles, han reivindicat la necessitat de preservar espais verges a l’alta muntanya, no només per conservar el medi, sinó per tal de mantenir uns àmbits en què l’home pugui retrobar-se a si mateix, pugui gaudir de les emocions més autèntiques i pugui refer la seva força interior.

L’any 1987 un grup d’alpinistes d’arreu d’Europa es reuní a Biella (Itàlia) per tal de crear el moviment anomenat Mountain Wilderness, proclamant les anomenades “Tesis de Biella” , que recullen el nucli fonamental de les conviccions ambientals d’aquest moviment. Com diu un d’aquests principis “... es considera wilderness de muntanya aquell entorn d’altitud no contaminat on tots aquells que tinguin la necessitat interior puguin realitzar l’experiència d’un retrobament directe amb els grans espais, viure la llibertat, el silenci, els ritmes, les dimensions, les lleis naturals i els seus perills. La qualitat de la wilderness rau en la seva capacitat potencial de permetre una aportació creativa entre l’home civilitzat i l’entorn natural. Es aquest el grau d’autenticitat, d’aquesta simbiosi que dona un sentit no efímer a l’aventura.”

Tanmateix al cap de quasi vint anys de les “Tesis...”, sembla important revisar el concepte de wilderness als ulls actuals. Convindria distingir clarament entre una wilderness objectiva i una altra de subjectiva. La de caire objectiu es fonamenta en la pura vida natural a preservar ferrenyament; però, malgrat la seva importància, ens sembla més suggestiu esbrinar els components emocionals i estètics d’una wilderness subjectiva.

Avui no sembla realista, si més no al primer món, pensar en el medi sense incorporar-hi la presència humana. És, dissortadament, una mica ingenu pensar que encara resten entorns verges. I no només això, sinó que l’evolució de la cultura i el pensament fan del tot impossible cap mirada “pura” sobre el medi. La presència humana no és només física, sinó fenomènica, és a dir, els humans no només estan materialment sobre l’espai sinó que el transformen, el canvien i hi actuen; i això no només des d’un punt de vista físic sinó també “espiritual”, “emocional”, o com se li vulgui dir. Vista així, la proposta wilderness no consisteix tant en reivindicar la natura verge sense presència humana, sinó en promoure l’actitud de respecte envers el conjunt de valors que hi ha implícits en la natura. Wilderness seria, sobretot, una mentalitat respectuosa o, encara més “reverent” envers la terra en el sentit més purament primitiu, disposada a escoltar-la i a convertir-la en criteri valoratiu. L’autèntica natura verge, en cas d’existir realment, ens resulta actualment inassolible, ja que de manera inconscient la passem pel nostre cedaç cultural i antropològic que fa impossible que podem mirar i entendre el paisatge i el medi obviant la nostra base cultural i filosòfica. Així en un cert sentit la filosofia de la wilderness és una construcció cultural situada en un temps i un espai.

En aquest nou context, la wilderness al món occidental no s’ha d’entendre ja com l’autèntica natura verge, sinó com aquella part de l’entorn biòtic relativament ben conservada, i mantinguda sense gaire pressió humana, en què els humans del segle XXI poden retrobar i reviure unes sensacions no contaminades per la civilització. Així la reformulació actual de la mentalitat wilderness estaria atenta, cada cop més, als factors culturals, socials, estètics, filosòfics, ètics i psicològics (per alguns autors també religiosos) del medi, tant com als estrictament biològics o geogràfics.

Seguint els postulats de les Tesis de Biella caldria considerar wilderness aquells llocs en què encara resulta possible fer una experiència íntima de retrobament amb els grans espais, fruint de la solitud, del silenci, dels ritmes i de les exigències que deriven de les lleis naturals –sense amagar ni el risc ni el perill que hi pugui haver als espais oberts. Així la qualitat de la wilderness rauria cada cop més en la capacitat de fer possible una relació creativa, quasi “mística” si es vol, entre l’home civilitzat i l’entorn natural.

En aquesta concepció antropocèntrica de la wilderness, l’experiència és necessàriament intima i solitària. No pot ser social o compartida perquè té aspecte de plenitud emocional que són difícils d’expressar a través del llenguatge ordinari. En les societats occidentals, sofisticades, informacionals i economicistes, l’experiència de la wilderness adquireix una importància rellevant i alhora potencialment conflictiva, ja que els actuals sistemes socials tendeixen a afeblir la persona, a restringir el seu camp d’acció, de llibertat, de responsabilitat, a limitar la seva autonomia, i tot això s’enfronta de forma prou radical amb la llibertat exigent de la natura i dels espais oberts, inherent a la wilderness. La wilderness és un àmbit de participació lliure, en què el concepte de poder tal com s’entén habitualment perd el seu sentit. A l’alta muntanya o als espais immensos i solitaris tothom es troba al mateix nivell –en el nivell que deriva del propi coneixement i de l’experiència–, i per tant els criteris de dominació econòmica no hi tenen cabuda; cosa que representa un desafiament en tota regla al sistema.
És possible al segle XXI estendre una mentalitat wilderness de respecte i reverència a l’entorn, o senzillament wilderness és el mot que designa les conviccions morals –i quasi místiques– d’un grup d’amants de la natura obstinats en una proposta utòpica? Probablement tant des de la perspectiva objectiva com subjectiva, en el context del món occidental, la concepció wilderness sigui una proposta ecològicament i social molt difícil, però creiem que és necessària. Com va dir l’alpinista Pierre Beghin: “és important per l’equilibri emocional de l’home que la wilderness subsisteixi, que es mantinguin uns espais salvatges al planeta on l’home es pugui perdre, es pugui mesurar amb la natura intacta.” Una de les grans tragèdies implícites en la destrucció del medi és que ens priva d’aprofundir en nosaltres mateixos i d’endinsar-nos en allò que pot donar un sentit a la nostra vida. Per tot això creiem que la wilderness ha de ser possible en la mesura que és, moralment i estètica, necessària.