EL BOSC
Ignasi Soler
Immòbils els estanys l’infinit guaiten
i en llurs miralls hi brillen i s’empaiten
els vivíssims miralls a miríades...
Lentament, quietament ixen les fades
deis estanys encantats... Les mans donant-se
comencen a teixir llur subtil dansa
entorn de la cabanya del pastor,
sens moure l‘aire, sens fer remor...
mentre aquest fadigat de la jornada,
puix ha anat al Carlit d’una pitrada,
dorm al jaç aplanat i ronca fort,
tot somniant que demà passarà el port...
Quin silenci en la vall!... És mitjanit...
I en l’estany s’hi reflexa l’infinit.
FILL DE PEDRAFORCA
Maria del Mar Macià Parris
Pedraforca esporuguit
s'esmunyí un dia boirós
sota la destral d'un gegant
que li partí el dors en dos.
De la ferida a la plorosa roca
n'aparegué un nen vestit d'amor
que per galtes tenia petons encesos
i per ulls tot l'horitzó.
Ara la roca està guarida
i ha desaparegut el malvat gegant
i l'únic que li obre la ferida
és l'enyor del seu infant.
SENSE NOM
Maria del Mar Macià Parris
Una mà palpa en la negror
les corbes femenines de les
muntanyes que jauen a
contrallum dins els dia que neix blau
besen el llavis d'una nimfa
els turmells de l'excursionista
que matina amb ganes de
menjar-se el cim més alt
tants pits de formes diferents;
tants cims de diferent altura,
textura i olor...!
GOIGS AL CADÍ
Josep Punsola
Fonteta, me’n vaig,
que s’esborra el món;
com raja el teu raig,
que em ragi la son!
Me’n vaig... M’ajauré
no molt lluny d’ací.
Després dormiré...
Però abans de dormir,
caurà una pregària
de serres perdudes
amb nit a l’alçària,
de timbes retudes,
de prats en repòs,
de drings escampats,
ramats sense cos,
herbeis apagats;
i sentiré en mi,
com si fos la font,
la nit del Cadí
que em porta la son...
I somniaré que me’n vaig avall,
vers on riu la vall;
que el dia es desperta
amb els ulls tots clars;
que l‘hora deserta
em fa amic el pas;
que veig el rosari
al blanc santuari,
al verd dels seus prats
L’AVETOSA
Mossèn Antoni Navarro
Espessa, negra, gran, majestuosa,
la fúnebre avetosa
en son llit de tenebres trista jau;
com teranyina immensa l’amortalla
la boira que hi davalla
cada matí gitada de cel blau.
Milers d’avets de branques encreuades
arrapats a les aspres serralades
pujant a trobar el llamp sobre els turons;
quan brunz el torb, semblen d’un mar les ones,
i es vinclen i es redrecen ses corones
com al desert quan lluiten els lleons.
Si l’astre rei tramunta la muntanya,
apar entre el fullam immensa aranya
que amb sirgues d’or la xarxa va teixint
per a caçar-hi els altors que hi volen,
com fills d’un monstre que l’espai trespolen
els núvols amb ses ales percudint.
Que hi fa de bon estar, en sa tenebra,
oint dringar el degoteig del gebre
com l‘eco d’una lira que es consum,
i entre grèvols i molsa
cercar el fruit de la gerdera dolça,
sense sorolls ni llum!
Mes de sobte, en la solitària volta,
un fer bramul s’escolta
que al Pirineu desperta en son repòs,
i tremola la terra
com si hagués ressonat un crit de guerra...
És l’ós.
AVETS I FAIGS
Guerau de Liost
Gòtics semblant el faig, l’avet,
puja, segur, l’avet ombriu,
rígid de fulles, d’aire fred,
car és d’un gòtic primitiu.
Amb son fullatge trèmul, net,
ben altrament, el faig somriu,
més joguinós que massa dret,
car és d’un gòtic renadiu.
L’avet és gòtic com el faig.
Són les agulles del bagueny
on de la llum es trenca el raig.
Són les agulles sobiranes
que, en les altures de Montseny,
del vent concerten les campanes.
ÉS EL PANY DE LA TERRA
Àlex Broc
És el pany de la terra
que sobre amb la paraula
de l’aneuenc amic.
Dins, tota la força del territori.
Pedra,
racó de la veu solidificat amb energia.
Aigua,
llàgrimes foses de tots els colors
del blanc i el blau
que encerclen les carenes.
Arbre,
mil anys d’història
que arrelen en el nostre destí comú.
1 dins del territori
tota la força del temps compartit.
Els topònims
un nord a cada topant
que els meus peus reconeixen.
El Pirineu,
un pare mascle.
La muntanya,
una mare prenyada.
La Noguera i la Garona,
a la cruïlla més alta, germans bessons
infantats al camí de albada,
aigua en el temps que gira a cada banda,
I, nosaltres, senyors de la paraula,
batejant tots els indrets del paisatge
amb alè triomfant de la mirada,
tots els replecs de l’amistat
amb el somriure de la nostra rialla.
Juny de plenitud,
força i forma del verd,
camins nous per totes bandes.
Avui quan miro l’instant
veig l’espai obert
i vosaltres, arrecerats en el bon temps,
sou el centre de la talaia.
No us mogueu, que torno,
que ara sí que no trigo tant,
que vinc d’una bursada.
HIMNE A LA MUNTANYA
Josep M. de Sagarra
Tremolaven les espumes
de la nit al firmament,
nostres boques taciturnes
sospiraven tristament.
Era l‘hora de les barbres
lletanies dins el gorc,
que el dimoni puja als arbres
i s’asseu a l’entreforc;
i han deixat les valls humides
les esquelles i les veus,
i llangueixen les paitides
en el cau de les guineus;
i la tija es desconsola
del silenci i la negror;
i la muntanya és tan sola,
i els camins fan tanta por!
La meva ànima poruga
tremolava a cada pas,
i ella anava fredeluga
repenjada en el meu braç.
Tan petita ma companya!
Jo sentia aquell moment,
tot l‘horror de la muntanya,
tot el buit del firmament!
Jo volia amb les parpelles
replegar la llum que mor...
i de cara a les estrelles
l’estrenyia contra el cor!
PEDRAFORCA
Josep Punsola
M’espera la baixa terra,
lluita irada de l’avenc,
desferra contra desferra.
Oh, beneït Tu, que em dones
llum d’uns instants sense reixa,
sense foscor, sense llimbs
on el pensament no es corca.
Abans que me’n torni, deixa
que adori les llums dels cims,
i la del teu, Pedraforca!
LA FAGEDA D’EN JORDA
Joan Maragall
Saps on és la Fageda d’en Jordà?
Si vas pels volts d’Olot, amunt del pla
trobaràs un indret verd i profund
com mai cap més n’hagis trobat al món:
un verd com d’aigua endins profund i clar;
el verd de la Fageda d’en Jordà.
El caminant, quan entra en aquest lloc,
comença a caminar-hi a poc a poc;
compta els seus passos en la gran quietud,
s’atura i no sent res, i està perdut.
Li agafa un dolç oblit de tot el món
en el silenci d’aquell lloc profund,
i no pensa en sortir, o hi pensa en va:
és pres de la Fageda d’en Jordà,
presoner del silenci i la verdor.
Oh companyia! Oh deslliurant presó!
SOTA EL FAIG
Josep Carner
Enmig de la boira que munta
l’estiu sospira: Me’n vaig,
i a penes rosseja una punta
de la brancada del faig.
El sòcol nuós d’una soca
em dóna pau i secret;
em sento segur com la roca,
de tota angoixa distret.
Creguts que he finat en mon lleure,
sense témer engany ni dol,
tranquil, el tudó baixa a beure
i em rasa el peu l‘esquirol.
I sona com tota allunyada
—formes, colors s’han perdut—
la font en la sorda cantada
de l‘absoluta solitud.
AQUELL INDRET
Joan Teixidor
Aquell indret era un indret feliç.
M’hi perdia sovint solitari
o amb un amic callat. Les fulles d’argent
i d’un verd mat lluïen al sol furgador.
Una pau de molts anys als marges als prats s’aplegava.
Brots tendres creixien pertot, i flors pàl·lides.
Tot era gerd a l’estiu i gebrat a l’hivern.
Un cap-al-tard més ràpid l’ombra adollava
en l’espai reclòs, indecís. Sabíem
que molt a prop, al tossal, encara el sol era l‘amo.
I ens abellia saber-nos tan íntims
en la quieta efusió d’aquell sot
que amors de pastors i d’ocells escolliren
per aixopluc fortuït,
sagrat a la vida i a la pau del qui cerqui
una clara bellesa.
Per tolls de fang colgaren l’herba tan tendra,
es corrugaren les mates, esdevingueren
els blauets més pàl·lids, callà
el ventijol,
les fulles en un barranc sobtat tremolaren,
s’obrí un cel de pànic i emergí,
espès, el silenci.
Tot era trist i àrid, estranyament callat
a la vida, calcigat per l’unglot
d’un monstre que fibla la terra
tan ampla, arrasant els brots tendres,
deixant pertot una enorme taca vermella
i un tuf d’incendi.
Aquell indret era un indret feliç...
RETORN AL CAMP (fragments)
A J. Puig i Ferreter
I
Ara he sortit de la vora l’aigua,
i só pujat a la cima més alta
per un camí que s’adorm en la falda
d’aquella serra temps ha no sotjada.
I ara que cau en silenci la tarda
i el vell pastor ja retorna a la pleta,
sento que plana damunt de mà vida
la visió de la terra deserta.
...
III
Dolces muntanyes del camp que ara miro;
de cadascuna el vostre nom recordo
com de les viles petites i brunes
que als vostres peus com filloles s’aixequen,
i sou, vosaltres, muntanyes, tan bones,
que les vetlleu en llur son cada vespre,
ben acotxades damunt vostra falda,
fins que albada, amb sos cants, les desvetlla.
...
VI
Jo us cantaré sense dol ni feblesa,
dolces muntanyes del camp que s’allarga
fins a la vora del mar com vosaltres
que feu amb ell una dolça sardana.
Deixeu-m’hi éssê amb vosaltres, muntanyes,
que us portaré de la mà a l’estimada
i dansarem la sardana més bella
junt amb el mar que ens allarga els seus braços.
...
VIII
Feu que els meus dies la boira defugin,
i, harmoniosos com clares fontanes
on raja l’aigua tan fresca i sonora,
amb el treball de ma vida em nodreixin.
Feu que el meu viure a tota hora romangui
besat per l’aigua que rega la terra
i per la llum del solell que colora
les vostres cimes al caure la tarda.
...
X
O vós, Senyor, que vetlleu per nosaltres!
deu-nos la joia del camp i muntanyes,
i d’aquest sol que la pell ens cobra,
i de la mar que ens allarga els seus braços.
I quan la mort per nosaltres arribi
i el nostre cor jegui dintre la terra,
feu que en partir nostres llavis somriguin,
contents d’haver una terra tan bona.
PREFACI
Antoni Ferrando i Roig
En les gebrades nits d’hivern,
quan la foscor s’ensenyoreix de les pregones
fondalades de Sant Llorenç de Munt,
una munió de remors i de presències fugisseres
comença a pul·lular per les boscúries
més recòndites de la muntanya.
Arbres i roques, com ombres tréboles
apareixen i desapareixen ací i allà
enmig de la densa boira.
Tot esdevé misteriós i les formes es confonen.
Els espais solitaris, les negres cavernes
i els altius penya-segats són recorreguts,
amb passos silenciosos,
per éssers crepusculars d’ulls fosforescents,
atiats per l’udol que el vent exhala.
Són els habitants de la foscor,
de crit lúgubre i misteriós,
fidels contempladors de la lluna
en l‘hora precisa de les llegendes,
els enigmes i els mites d’aquesta muntanya màgica
poden acomplir i prendre vida
en les paraules del narrador.
CANIGÓ (fragment)
Jacint Verdaguer
Com viatger que assedegat escolta
lo murmuri de l’aigua cristal·lina,
se n’entra bosc endins, vers la donzella
que entre ovelles i anyells canta i refila,
tot fent rajar lo fil de la filosa,
asseguda a la soca d’una alzina.
Per regalar-se bé amb sa cantarella
camina suaument quan hi arriba
tan suaument que no doblega el trèvol,
ni fa colltòrcer l’herba que trepitja.
Ja la sent més a prop, ja allí a la vora,
sols la’n separa una frescal bardissa,
ja decanta los sàlics i vidalbes
entre vergelles de roser la mira,
com una rosa de pastor que esclata
lluny del verger, al sol i a la celístia.
BOSCOS DE VALLVIDRERA
Joan Maragall
Ai, boscos de Vallvidrera!
Quines sentors m’heu donat!
Tenia el mar al darrere
i al davant el Montserrat,
i als peus els llocs del poeta
que ja és a l’eternitat.
Més enllà d’altres carenes,
el Pirineu, tot nevat,
i aquell dolç país de França
que deu sé a l’altre costat...
Ai! boscos de Vallvidrera!
Quines sentors m’heu donat!
Tot baixant per la drecera
he vist un arbre rosat:
ametller que presumies,
un altre se t’ha avançat.
—De massa matiner que era
ara em veus tan despullat:
les glaçades d’aquests dies
totes les flors m’han llevat;
pro encara en tinc unes quantes:
mira’m de l’altre costat.
—Ara veig que no tens culpa:
ametller, que Déu te guard,
que sens tu la bona nova
no m’ho hauria semblat.
LA TERRA
Al meu germà Carles
Oh Viva que vas, dreturera, presa del foc a la flor:
no em calen avui primaveres fràgils de sina airejada
ni l’au que alliberes joiosa al cel del teu ample
somriure
per tal que s’afanyi a penjar-se al somni dels vells
meteors.
¿Puc doncs amb les minves del temps alçar-te
una estela
o vedruna
que digui que un home, en l’instant, confia fixar
tes mudables parences en llei invisible al cor innombrable
del món?
Va i ve l‘inefable existir: batec, pleniluni, caiguda...
Pastura l’esguard tes imatges, beu l’esperit
ton silenci,
l’estel del dolor xiuxiueja a l’aigua el secret
del llampec.
Oh vine suau, terra meva, amb arbres de gest temporal;
acosta’m muntanyes florides, planes amb nit de fogueres...
La mort, no deu ser defallença i plany de l’arrel
vers la fulla?
Jo visc. Dilapido vertígens cíclics de gels
i de sabes
damunt el teu pit que fremeix quan tota semença
davalla:
retorn i naixença i destí...
Agustí Bartra
ELFS A MONTSERRAT
Marià Manent
Cada fulla dels boixos és un petit mirall
brunyit per la rosada, i en gerd amagatall
el rossinyol sospira. Una flor malva
tremola, inclina el tany, repica a missa d’alba.
Hi ha un polsim de lluna als olivers.
Els elfs passen, amb ales subtils. Duen lleugers
capelis de lligabosc i una faldilla
de flor de bruc. La boira irisada, com brilla
quan volen entre alzines i roses de pastor!
Tímids, s’atansen, miren. Escolten la dolçor
del cant que surt de l’ombra, confós amb
les campanes.
Les serres semblen núvols entre clarors llunyanes.
Els elfs s’han abocat al finestral. Els venç
la por i fugen, i duen al bosc olor d’encens.
ELS NOSTRES PINS
Josep Carner
¡Salut, oh pi de terra eixuta,
oh llaç damunt la nostra ruta,
d’un aspre món i un cel serè!
!Oh cos vermell, oh barba hirsuta,
fort, encirat com una fe!
Salut, oh pi de la carena,
dolç monument de l’horitzó;
salut, marina visió
oh pi dels déus, fill de l’arena;
pi vigilant de les ermites,
entre una font i un vell pedrís;
pi suïcida que t’excites
tort, esglaiat sobre un abís;
pi que ets conhort per a les passes,
a mitjan rost, bell travesser;
pi que en el sol t’estiregasses
cap a la llum, com un xiprer;
pi casolà vora una eixida
que sents el cant dels reguerols;
pi dins la selva atapeïda,
alta cucanya d’esquirols;
pi contra vent, que no tens lleure
de pentinar ton front altiu;
pi decandit, negant-te en l’heura;
i el més sortós, tu que pots heure
cançons de font, cançons de niu.
II
Amic suau, d’aspres cabells!
Com savi antic dones consells,
i, sumptuós com un califa
et fas tot l’any una catifa
de tos mateixos pèls vermells.
¡Salut, oh pi de terra eixuta,
oh llaç, damunt la nostra ruta,
d’un aspre món i un cel seré,
oh cos vermell, oh barba hirsuta,
fort, encirat com una fe!
EL MAL CAÇADOR (fragments)
Josep M. de Sagarra
És un camí dolcíssim: a una banda
hi ha un marge amb herba fina degotant,
i amb xuclamel que l’engarlanda
i el fa tot odorant.
I a sota hi ha el soroll de la riera
a on la pluja de muntanya mor,
a on pel goig de l‘hora matinera
canten els àlbers i els pollancres d’or.
i el bell brancam que la tardor despulla
—tot just li arriba el respirar del vent—
omple l’espai un tremolor de fulla
mentre l’aigua s’esmuny sonorament.
…
i més endins la muntanya adormida
amb la cançó del fontinyol que llu,
amb la perdiu que fuig esfereïda,
amb la cellarda que no sap ningú;
Ell camina de cara a la vesprada;
és l‘hora que s’adorm el voliol,
quan l‘aire és dens, d’una color daurada
que endolceix la pradera i el mallol.
I deixa i torna a prendre la drecera,
enfila un corriol endiablat;
va guaitant el país que té endarrera,
ben satisfet de com ha caminat.
Jeu una estona i de l’orella fina
no se li escapa gota de soroll:
en el vern el xiulet de l’orbecina,
la cellarda amagada a l’agrifoll.
Enfront de l‘hora dolça i encalmada
se li aturen un poc els pensaments,
i aclucant una mica la mirada
encara torna a rondinar entre dents:
—Ja és graciós mirar-se les muntanyes
fora la vila tot donant un vol;
i si deixes la gent encara hi guanyes,
res te dóna tant gust com l‘estar sol.
VELUT ARBORES AMBULANTES
Carles Riba
L’arbre ha dit: “Aurores, creixeu,
amb fulgors de dolça mà oberta!
Jo us significo. Arrel més certa
dins la viva nit, vol ni veu
més purs a la lira d’Orfeu,
on l’impuls en nombre es concerta,
amada a la llum més experta
de renéixer al braç que l’atreu,
no, no teniu. En mi s’extrema
la raó que lliga, suprema,
ànima forma i univers.
Però l’home! Semblança meva,
errant amb pas i amor divers,
creix més i es gusta sens treva.”
