Dersú Uzalà. Pels país dels Ussuris

Vladímir Arsèniev

Pròleg

“Dispari no cal! Meu és persona!, se sentí una veu des de la foscúria i, al cap d'uns instants, arribà un home al costat del nostre foc. Portava una jaqueta i uns pantalons fets de pell de cérvol. Al cap hi duia una mena de bena i, al peus, calçava mocassins siberians. Carregava una motxilla molt grossa a l'esquena i a les mans duia un bastó i una carrabina vella i llargaruda. ... Però el més remarcable de tot eren els seus ulls. De color gris fosc, no castanys, miraven amb tranquil•litat i un punt d'ingenuïtat. Traspuaven decisió, rectitud i bondat de caràcter.”

Amb aquesta sòbria descripció Vladimir Arseniev relata la seva topada amb Dersú Uzalà, un vell caçador de la tribu xinesa dels gold, alhora que inicia un llibre que ha captivat a milers de lectors d'arreu del món i de totes èpoques per la seva profunda reflexió sobre l’home, la natura i el progrés

Vladímir Klavdievich Arséniev (1872-1930), explorador, naturalista, cartògraf i militar, fou un dels aventurers gairebé mítics que a principis dels segle XX va estudiar i documentar àmplies zones de la Rússia de l'Est, aleshores encara molt desconeguda i plena d’amplis espais verges i de llocs d’una bellesa feréstega encara inexplorats. Entre 1902 i 1930 va dur a terme dotze grans expedicions a Sibèria. El 1902, 1906 i 1908 va explorar una amplia zona de la regió del riu Ussuri. En el viatge de 1906 va conèixer en Dersú Uzalà, i entre ambdós va néixer una forta amistat que va molt més enllà de la relació que s’estableix entre l’home civilitzat i l’home de la natura i que ha quedat en la literatura russa com un text clàssic, no tan sols per raons literàries, sinó també pel seu contingut moral.

Cal pensar que Sibèria o la Rússia de l'Est era tant per als russos blancs com també per a una bona part dels europeus un continent gairebé desconegut, llegendari i carregat de misteri. Amb una extensió vint vegades més gran que la Península Ibèrica i poc més de trenta milions d'habitants, Sibèria apareixia com el paradigma d’un món literari, romàntic i fascinant; un espai alhora remot, ignot i llegendari. Així com els americans han construït en les narracions èpiques sobre el seu Far West el mite d'un nou país salvatge, a punt per descobrir i civilitzar, també la Rússia blanca i part de l'Europa de les Llums va imaginar a la remota Sibèria -fins i tot sovint confosa amb la “llunyana Tartària”- la darrera terra verge, el darrer territori desconegut que quedava al continent per també explorar i civilitzar.

Sibèria era i és un immens territori, molt llunyà, gairebé mancat de mitjans de comunicació fàcils, amb mitja dotzena de fusos horaris, amb balenes àrtiques i tigres selvàtics, amb climes, paisatges i cultures d'impressionant diversitat i riquesa. De l'oceà àrtic a Mongòlia i la Xina, dels Urals al mar de Japó o l'estret de Bering, Sibèria es quasi un continent per ella mateixa. Fins al segle XIX la Sibèria havia estat una enorme desconeguda, i de fet ho continuà essent fins a la inauguració l’any 1904 del ferrocarril que amb una extensió de 9.288 quilometres uneix Moscou amb la costa del Pacífic. El desconeixement, la llunyania, l'aïllament, la duresa extrema del seu clima, la desmesurada extensió del seu territori, han fet de Sibèria un lloc més enllà de les normes i la llei, una mena Far West europeu farcit d’aventurers i de fugitius. És en aquest context que s'han d'entendre aquestes expedicions d'exploració. Les élites russes blanques volien anar a explorar i a civilitzar aquell vast territori i confiaven en la força del ferrocarril com a via de penetració de la modernitat i el progrés. L’epopeia de la construcció del Transsiberià, grandiós projecte prerevolucionari que va demanar catorze anys de feina, milers de treballadors i milions de rubles, és el testimoni del potent Imperi rus per intentar establir una via de penetració de la civilització occidental cap a l’Est.

Dersú Uzalà. Pel país de l'Ussuri. és el relat d'aquests viatges d’exploració i que el pas del temps ha convertit en semilegendaris. Ens trobem explícitament davant una crònica dels temps heroics a mig camí entre la descripció geogràfica i el diari de viatges, fet amb una intenció divulgativa i científica, en un moment en què el poder tsarista, ja molt contestat pels obrers i els intel•lectuals d’esquerres, busca en la literatura de viatges una manera de donar contingut al mite nacional rus d’espatlles a l’Europa moderna. L'autor pretén explicar als habitants de Sant Petersburg o Moscou un món que pertany de dret al seu país però que els és completament desconegut o aliè.

Tanmateix allò que ha fet passar aquest llibre a la història de la literatura no són les descripcions paisatgistes o les aventures dels exploradors, sinó la figura enigmàtica i admirable d’en Dersú Uzalà, el protagonista principal de l’obra i alhora símbol d’uns valors morals primitius que desborden de molt el llibre per convertir-lo en un dels cims literaris de la cultura russa. Dersú Uzalà és un dels personatges centrals de l’alta literatura russa, i pot figurar amb tots els honors al costat dels personatges principals de les novel•les de Tolstoi, Pushkin o Dostoievski.

La parella Arsániev-Dersu ha passat a la història com el paradigma de la trobada entre l’explorador i l’home de la natura, però també com el símbol de la complexa relació entre de dos móns, el de la tradició que encarna el vell Dersú i el de la modernitat que vindrà amb el ferrocarril, simbolitzat per Arsániev. Al llarg de les diverses expedicions que ens narra el llibre, Dersu acompanya i guia al capità Arséniev, fent d’explorador i intèrpret del món de la taigà. Entre ambdós es va trenant una amistat càlida i sincera i el lector intueix que en realitat el llibre el que ens vol trametre és la comuna passió per la natura, per sobre de la diferència entre mentalitats, cultures i estatus.

Dersú Uzalà és un caçador d'una antiga tribu xinesa, nòmada que d’ençà que va perdre la família viu solitari en el bosc i del bosc. Animista i amb una religiositat primigènia, que no primitiva, té una relació especialíssima i íntima amb la natura. Des del respecte, sense intentar imposar-se com feia i fa encara la civilització occidental, Dersu és un element viu més de l'entorn, és en el fons un integrant d'un ecosistema que està començant a transformar-se de forma irreversible. Dersu parla amb al foc, el vent, els astres, els animals. Té amb ells una relació reverencial, litúrgica, respectuosa que li dóna un aire fascinant, quasi sagrat a estones.

Cadascun dels personatges representa dos mons ben diferents. El capità és l'exponent del món occidental, que vol explorar les grans planúries i els boscos boreals de la taigà per a portar-hi el progrés, mitjançant el ferrocarril i l’agricultura intensiva. Dersu simbolitza en canvi un món ancestral, atàvic, prematerialista, en què l’home està en harmonia amb la naturalesa, en ordre i comunió amb el cosmos. Es tracta de dos móns aparentment antagònics, que fàcilment haurien pogut donar lloc a un enfrontament, a un petit i dramàtic xoc de civilitzacions local en un indret oblidat per la història, però sorprenentment no és així, sinó que des de l’aparent antítesi neix una gran amistat i un enteniment sincer. I el secret d'aquesta amistat caldrà buscar-lo en l'actitud dels dos protagonistes que en certa manera comparteixen la mateixa reverència per les coses senzilles de la terra. A partir d’aquesta concepció compartida del valor de la terra ambdós personatges aprenen a respectar-se i es comencen a estimar, de manera que malgrat l'aparent antagonisme dels seus respectius papers socials, es fa possible l'amistat respectuosa i franca.

El capità Arséniev admira el complet domini que té del món de la taigà Dersu, i la manera com aquest sap interpretar els seus senyals, com s'hi mou, com actua. Des del primer moment se li desperta una admiració instintiva per aquest vell caçador. Experimenta una fascinació enorme per una persona aparentment sense cap educació però amb un coneixement natural molt superior al seu per moure's per un territori hostil. Però poc a poc aquesta respecte per les qualitats tècniques de Dersu com a explorador es van transformant i comença a admirar la bondat, la rectitud, l'energia i eficàcia, la humanitat, la decisió, la honradesa, la generositat, la intel•ligència natural, la bellesa espiritual del vell caçador. Amb les seves actuacions Dersu esdevé un referent ètic per la seva actitud vital més pel que fa i per com ho fa que no pas pel que diu .

Al mateix temps Dersu, tot i que no l’entén, admira la feina del capità, el desig de conèixer el seu món i es posa a la seva disposició, sense demanar res, només una mica de sucre i d'arròs i una mica de munició pel seu fusell. Poc a poc, sense gaires paraules, es fan amics. En el fons aquest llibre també és la història d'una gran amistat masculina.

Quan Dersu, envellit i en declivi físic, no pot valdre’s per continuar caçant al bosc, el capità el recull a casa seva, com si fos un membre més de la seva família. Aviat ha d'admetre a contracor que la vida a la ciutat resulta un turment per Dersú, acostumat als grans espais i a la llibertat, i el deixa marxar, conscient, però, que la recuperació de la seva independència el portarà inevitablement a la mort.

Dersu és un símbol d'un mon que s'acaba, que es mort, que fineix front a la força civilitzadora del món occidental, que amb l'estesa del ferrocarril fins als racons més llunyans vol imposar els seus tipus de vida.

Tanmateix allò que ha donat realment fama mundial a Dersú Uzalà no ha estat el llibre del capità Arséniev, sinó la pel•lícula que el gran realitzador japonés Akira Kurosawa (1910-1988) va filmar el 1974, amb producció soviètica, film que va obtenir l'Oscar a la millor pel•lícula estrangera el 1975 i que va gaudir d’una gran popularitat.

Més enllà de la bellesa de la pel•lícula de Kurosawa i de la traducció que avui feliçment podem presentar al lector català, que queda del mite de Dersú a l'actualitat?

Malauradament ben poca cosa. El símbol de Dersú Uzalà, que hauria pogut haver estat un referent per l'home occidental en la seva difícil relació amb la natura, ha desaparegut amb la seva mort. El respecte i l'equilibri que Dersú Uzalà simbolitza sembla ben poca cosa avui en dia. Ni els ecologistes hi veuen un antecedent, i potser tècnicament tenen tota la raó.

Tanmateix pensem que la figura de Dersú Uzalà ha esdevingut un mite de l'imaginari occidental per dos grans valors. Per una banda per la seva actitud front la natura. Amb humilitat i respecte Dersú s’integra a la natura, sense voler imposar-se. Aquesta actitud ha de ser un referent per l'home occidental actual. Aquest necessariament ha de canviar la seva relació amb el medi natural si vol sobreviure.

Però en els actuals temps d'incerteses, d'enfrontaments entre civilitzacions, cultures i religions, l'amistat entre Dersú Uzalà i el capità Arséniev pot esdevenir també un exemple de respecte per l'alteritat. És possible l'enteniment amb l'altre, encara que sigui totalment diferent, si l'apropament es fa des del respecte i l'estimació. Aquesta potser és el més gran llegat d'aquest magnífic llibre que ara es presenta per primer cop al lector català, en una traducció íntegra i que té el valor afegit d’un treball de llenguatge extraordinàriament acurat.