En la història de l’excursionisme català han existit una colla de personatges que han marcat una fita, aportant elements decisius que han fet avançar substancialment el moviment excursionista. Noms com ara Verdaguer, Artur Osona, Cèsar August Torras, Juli Soler i Santaló, Jaume Oliveres entre d’altres són alguns d’aquests personatges decisius. Tots ells han estat ben estudiats i la seva trajectòria àmpliament divulgada. Malauradament al seu costat existeixen altres figures injustament desconegudes o oblidades, normalment per desconeixement o manca d’informació documental, però amb activitats o actuacions igualment importants i notables.

És obligació de les noves generacions continuar treballant en el terreny de la recerca, en aquest cas excursionista, i intentar ampliar els coneixements i fonts d’informació disponibles. Aquesta és una tasca feixuga i ingrata, sovint desagraïda, però cabdal. En aquesta línia de treball presentem avui amb goig dins la col·lecció Pioners uns textos inèdits d’un importantíssim excursionista i pirineista català, fins a l’actualitat totalment desconeguts.

Emili Juncadella (1885-1936) era fill d’una important família de l’alta burguesía catalana, els negocis familiars del tèxtil i financers de la qual el permeteren portar una vida benestant i despreocupada de les necessitats materials, per centrar-se en les seves afeccions, la muntanya, la cacera, els viatges i la vida social, política i religiosa. Malgrat una biografia intensa i apassionant, ens interessa d’Emili Juncadella la seva faceta d’excursionista, explorador i pirineista.

A començaments del segle XX l’excursionisme era un moviment prou arrelat i consolidat a Catalunya, però centrat en els aspectes científics i folklòrics. Les activitats esportives eren incipients i extremadament minoritàries. Lentament i amb moltes dificultats alguns excursionistes es comencen a apropar a les muntanyes pirinenques i es duen a terme les primeres ascensions i exploracions.

Juncadella va tenir la sort de viure l’edat d’or del pirineisme català, es a dir, el primers temps on alguns pocs, ben pocs, excursionistes adreçaven els seus passos cap als cims pirinencs i es dedicaven a fer primeres ascensions o exploracions. Les seves possibilitats econòmiques i disponibilitat de temps el permeteren dur a terme interessants campanyes pel Pirineu central, especialment al massís de la Maladeta, des de Bagneres de Luchon, on anava cada estiu a fer una estada als banys termals, com era costum a l’època en la gent de posició.

Juncadella mai va publicar en vida cap text, llibre o article, i es pot considerar com un dels grans muts de l’excursionisme. El seu nom surt esmentat en algun llibre d’història, normalment citat de referència, recollint unes dades confoses. Aquest llibre treu a la llum pública per primer cop les planes del seu diari personal durant els anys de major activitat muntanyenca, aplegant 20 excursions realitzades entre 1908 i 1913, majoritàriament al massís de la Maladeta.

Escrit originalment en castellà però traduït al català per aquesta edició, el jove excursionista i amant de la història David Vilaseca, fill de Sant Quirze de Besora, ha treballat els documents de Juncadella dipositats al castell de Montesquiu, antiga propietat de la família, oferint-nos un document d’altíssim valor històric, que podem qualificar sens dubte com una petita fita en la historiografia excursionista catalana recent, massa orfe d’autèntics i novedosos treballs de recerca.

Al llarg d’aquestes planes constatem que Juncadella és un veritable pirineista, valent i decidit, al mateix nivell que els millors pirineistes francesos de la seva època, que de la ma de diferents guies, s’endinsa per valls, arestes i cims de les Maladetas, sense por a les dificultats o les inclemències metereologiques, de petja segura i amb prou resistència a excursions llarguíssimes, a cops de més de 14 hores.

Juncadella du a terme interessantíssimes excursions i ascensions al Perdiguero, Gourgs Blancs, Aneto, Maladeta, Aneto, Lezat, Alba, Crabioules, Spijeoles, Soum de Ramond, Mont Perdut, però també al Montseny, a Núria a l’hivern, o al mateix Naranjo de Bulnes, amb una de les primerissimes ascensions catalanes. Igualment Juncadella és un dels primers catalans en calçar-se uns esquis, i de ben segur el primer en esquiar al Pirineu francés, en una vall propera a Luchon.

Juncadella, com era habitual en aquella època, sempre sortia d’excursió de la ma d’un guia, i al llarg de les seves ascensions veiem desfilar al seu costat els més bons guies de Bagneres de Luchon. Totes les excursions s’inicien al vessant frances, el que posa un cop més de manifest la diferencia de comunicacions en les aproximacions als cims pirinencs a un costat i l’altre de la frontera.

A més a més del valor de les pròpies ascensions i excursions els textos aporten una interessantíssima informació sobre la història del pirineisme i l’autenticitat d’algunes primeres ascensions, desfent confusions i errors que s’han arrossegat al llarg de diferents llibres d’història sobre el pirineisme.

Però aquests diaris no són només el fred relat d’unes ascensions. Juncadella és un veritable muntanyenc, amant de l’activitat esportiva i física, però també sensible davant l’espectacle de la natura i de les belleses de l’alta muntanya, i ara aquí ara allí introdueix comentaris que així ho posen de manifest: “... què deu tenir la muntanya que, en acomiadar-se dels seus cims, sempre fa pena haver-los de deixar-los? L’atracció que exerceix és tan intensa, les emocions i els plaers que causa són tan purs, que es recorden sempre com els millors moments de la vida i resta el desig de poder repetir-los.” o bé “L’encant d’aquelles solituds gelades i tristes és tan gran que desitjaria poder-hi passar la vida, lluny del xivarri, de les passions i de les petiteses del món.” o bé “...tot, en fi, feia que el paisatge esdevingues admirable, un paisatge com el que noés troben els qui el busquen en la sublimitat d’aquelles altures.” Juncadella és un explorador, però alhora un esperit sensible a la bellesa.