ELS LLAMPS DE LA MALEÏDA. JAUME OLIVERES.
INTRODUCCIÓ

Mossèn Jaume Oliveres (La Garriga 1877, Barcelona 1957) ha estat un dels excursionistes més destacats, singulars i extraordinaris de tots els temps i forma part de les figures llegendàries de l'excursionisme català. Dotat d'unes notabilíssimes qualitats muntanyenques, la seva gosadia, resistència a l'esforç i agilitat en les grimpades el durien a fer algunes ascensions memorables per la seva època. A més a més fou un dels primers representants de la pràctica de l’alpinisme en el seu sentit més pur dins el context de l’excursionisme català. En les seves excursions no hi havia cap finalitat científica, artística o patriòtica que el guies, sinó un gust innat i una atracció pregona, per la natura i la muntanya. La seva vida muntanyenca ha estat ben estudiada i resulta apassionant. Fou un autodidacte que defugia cordes i altres estris a la muntanya, sense cap formació i amb una tècnica molt rudimentària, però amb una energia vital, una intuïció per la muntanya, una gosadia i valor excepcionals.

Va néixer el 13 de gener de 1877 a la Garriga i feu el primers estudis a Granollers, on hi anava a peu des de casa seva, caminant dos cops al dia els 9 quilòmetres que separen ambdues viles. Als quinze anys, el 1892, va ingressar al Seminari de Barcelona i fou ordenat sacerdot el 27 de setembre de 1903. Va estar destinat com a Vicari a Castellbisbal i Vilanova i seguidament exercí com a superior del Seminari Major de clergues jubilats de les Corts.

L’any 1910 va ingressar com a soci del Centre Excursionista de Catalunya. Ja tenia un cert bagatge excursionista adquirit en nombroses caminades pel Montseny i els Cingles de Bertí, amb algunes primerenques escapades al Pirineu Central. Ja el 1901 havia fet una llarga travessada a peu de Barcelona a Lorda, creuant els Pirineus.

El 1904, amb mossèn Antoni Arenas, realitza una excursió del Matagalls a Montserrat en un sol dia. Aquesta excursió va estar oblidada en els replecs de la història fins que el 1972 el Centre Excursionista de Gràcia amb motiu del seu cinquentenari va instituir aquesta recorregut com a travessa. Del 1972 al 1989 es va celebrar bianualment i des de llavors es celebra cada any, amb una participació massiva. Fins 25 anys més tard Oliveras no va escriure un article explicant aquesta excursió, article publicat en el butlletí d’una petita entitat, el Grup Excursionista Joventut Catalana, raó per la qual va passar possiblement desapercebuda als seus biògrafs .
.

El 24 de juliol de 1906, juntament amb el company i amic mossèn Antoni Arenes, s’encara per primer cop amb l’Aneto, sense cap mena d’equip ni noció per anar per l’alta muntanya pirinenca. Fan l’ascensió per la vall de Corones, però degut a que no portaven calçat adient han de cercar una ruta que els eviti la gelera i les congestes de neu. Així s’enfila per un estrep cap al pic del Mig, segueix la cresta cap a l’est i baixa fins el coll de Corones. S’enfila de nou per la cresta fins assolir el cim de l’Aneto, sense tocar la neu en cap moment. Acabava d’inaugurar una nova via d’ascensió a l’Aneto, batejada amb molta fortuna per Jean Escudier com via dels descalços. En el descens ressegueixen la cresta de Llosás, per evitar novament la neu, fent el primer recorregut d’aquesta aresta.

El 1910 Oliveras torna a l’Aneto i fa la primera ascensió nacional per la cara nord, sense passar pel pont de Mahoma.

El mateix estiu de 1910, fent una estada a Sant Joan de l’Erm, fa una visita a la vall d’Espot i Sant Maurici. Des del llac i davant la visió dels altius Encantats resta fortament impressionant i no pot estar-se d’intentar pujar-los. Mentre els seus companys pesquen truites a l’estany ell s’hi adreça. A la tartera el seu company Anselm Avenia es retira i amb un minyó del poble d’Espot, Joan Abella, continua cap amunt, amb la sotana lligada a les cames i una pesada camera fotogràfica i una corda al coll. Trescant per canals i cresta assoleix el cim.

Emocionat i enamorat d’aquella muntanya l’estiu següent hi torna. El 9 d’agost de 1911 Oliveres, amb Joan Rigol i Romà Pujol, és a l’ermita de Sant Maurici, amb la intenció d’assolir l’Encantat Petit. Passen per la gran congesta de la canal central i en direcció est van provant diferents canals per pujar cap amunt. Finalment en troben una menys difícil i s’hi endinsen, fins que els companys es retiren espantats per la dificultat. Oliveras continua sol amunt, en direcció a l’aresta. Per la cresta, superant sense cap assegurança dificultats i estimballs, encomanant-se a tots els sants, arriba al cim, inaugurant una nova via i fent la primera solitària. Un arriscat descens el porta a la vall. No ha fet servir la corda per a res i s’ha jugat la vida constantment, però la seva valentia, decisió i força, barrejat amb una certa inconsciència, pròpia dels grans muntanyencs, el van portar a l’èxit. Un sucós relat ho descriu magistralment.

L’estiu de 1912 fa un viatge a Astúries i visita els Pics d’Europa, ascendint a la Peña Santa. Continua fent excursions pel massís de la Maladeta, Pallars, Aran i Ribagorça.

Oliveras sovintejava regularment el massís de la Maladeta i les muntanyes de la vall de Benasc de la ma del guia José Sayó, guarda de la cabana de la Renclusa. Pujà al Posets, Eriste, Espadas, Perdiguero, Gourgs Blancs i treballà al costat de Juli Soler en la construcció del nou refugi de la Renclusa. Igualment visità el massís del Mont Perdut.

L’estiu de 1916 es donava per acabada les dificultoses obres de construcció del refugi de La Renclusa i tot era llest per la seva inauguració oficial. Mossèn Oliveres, degut a la seva vinculació amb José Sayó i amb el Centre Excursionista de Catalunya, havia lluitat molt perquè s’hi construís també una capella i això havia provocat fortes polèmiques en el sí de l’entitat, però finalment s’havia sortit amb la seva, i gràcies al patronatge econòmic d’Emili Juncadella es va construir una petita capella en un forat de la bauma de la Renclusa, sota el patronatge de la Mare de Déu de les Neus.

Era la vigília de la inauguració del refugi de la Renclusa, fet que aplegava un gran nombre d'excursionistes al seu redós. Mossèn Oliveras hi havia acudit amb un company i es trobà amb dos muntanyencs alemanys. El 27 de juliol de 1916 surten cap al cim de l'Aneto Jaume Oliveras, José Sayó –guia benasquès i guarda del refugi– i els muntanyencs alemanys Adolf Blass i Eduard Kröger. Aconsegueixen el cim amb temps dubtós i incert que es complica sobtadament i durant el retorn el llamp provoca la mort de Sayó i Blass en el moment de traspassar el pas de Mahoma.

Aquest accident tingué un gran impacte en els ambients excursionistes i sens dubte que es pot considerar com el primer accident amb ressò mediàtic de l’excursionisme català, malgrat que els dos morts no fossin estrictament catalans. Es va suspendre la inauguració del refugi i els excursionistes s’ompliren de dol. Als pocs dies Oliveras acompanyà la caravana de rescat en la recerca de les despulles dels dos accidentats i vetllà els seus cossos a la Renclusa. Un mes més tard tornava a la Renclusa per inaugurar la capella de la Verge de les Neus. L’endemà acompanyà a un grup que van portar una creu de ferro al pas de Mahoma per recordar als infortunats accidentats.

L’estiu de 1917 Oliveras feu una intensa campanya pel massís calcari de les Tres Sorores, recorrent la vall d’Ordesa, Añisclo i el Mont Perdut. Tenia la intenció de preparar una guia excursionista d’aquella zona, però va perdre una part dels materials recollits.

Seguidament la vida de Jaume Oliveras donà un tomb radical. Com a prometença feta en els dramàtics moments de la tempesta, a començaments de 1918 marxa de missions a Veneçuela, on va restar-hi durant set anys. Tots els autors coincideixen en assenyalar que el tràgic accident del Pas de Mahoma tingué un impacte fortíssim en mossèn Oliveras, i que li trencà la vida, arrossegant durant la resta de la seva existència el record d’aquella tragèdia.

El 1925 retorna a Catalunya, amb 48 anys, i des de llavors fins el 1936 cada 5 d’agost pujava a la Renclusa per dir la missa en honor a la Verge de les Neus i tot sovint anava fins l’Aneto per dir unes oracions des del mateix pas de Mahoma en record dels companys morts.

El 1928 va fer un llarg viatge per Egipte, Núbia i el Sudan. Convidat per Emili Juncadella i Josep Maria Pallejà feren caceres i exploracions per aquelles terres. De retorn Oliveras donà tres conferències a la Sala Mozart de Barcelona, els ingressos dels quals van servir per ajudar a la construcció de la capella del xalet de la Molina del Cec.

L’any 1930 se li lliura la medalla d’or del CEC. El mateix any el bisbe Irurita li encomana la construcció de l’església de Santa Tereseta a la Via Augusta barcelonina. Durant aquells anys continuava fent excursions. Sovint feia conferències de les seves excursions.

El 8 d’agost de 1949, amb 72 anys, feu la seva darrera excursió al cim de l’Aneto. Hi havia pujat 30 cops per diferents vies.

El 1953 celebra les seves noces d’or sacerdotals i es nomenat fill il.lustre de La Garriga.

El 5 d’agost de 1954 va ser el darrer any que puja a la Renclusa a dir la missa el dia de la Mare de Deu. Va morir el 6 de setembre de 1957, als 80 anys. Fou enterrat a l’església barcelonina que aixecà.

Salvant totes les distàncies l’accident de 1916 de l’Aneto guarda alguns paral·lelismes amb l'accident d'Edward Whymper durant la primera ascensió al Cerví per la seva significació i transcendència social. El gran impacte de la tragèdia va fer que es donessin nombroses conferències i se'n va publicar el resum en un text breu per advertir els muntanyencs dels perills de les tempestes elèctriques i per recollir alhora fons a favor de la família Sayó. D’aquell text, publicat originalment com a separta de la revista del Centre Excursionista de Catalunya l’editorial Lluís Gili en feu nombroses edicions i tingué un notable èxit.

El text té una força, vitalitat i tremp que no ha perdut empenta amb el pas dels anys. Les descripcions són d'una naturalitat i una veracitat que encara ara causen esgarrifances en llegir-ho. La seva frescor i magnetisme fa que es llegeixi d'una tirada, sense poder prendre alè.

Recentment, el 1991, aprofitant el 75è aniversari del luctuós accident, el Centre d’Estudis i Debats Contrapunt de La Garriga, el Centre Excursionista Garriguenc juntament amb l’editorial Rourich de Sant Cugat del Vallès, van fer una reedició facsímil del text original de 1918.

Malgrat que aquest és un text prou divulgat la seva qualitat i valor històric l’han convertit sense dubte en un dels llibres clàssics de l’excursionisme català, en un d’aquells textos que aguanta el pas dels anys amb tota dignitat i que totes les generacions han de llegir. Per això el recollim en aquesta nou lliurament de la col·lecció Pioners.