Excursions a la Pica d'Estats. Lluís Marià Vidal. Col.lecció Pioners nº1. Cossetània edicions. 81 planes. Valls, març 2002. ISBN 84-95684-53-5

Introducció

El cim més alt de Catalunya havia d'atreure per força els excursionistes catalans. L'any 1883 Jacint Verdaguer havia fet la primera ascensió catalana per França però restava encara per obrir la via normal pel vessant català, el que semblava que hauria de ser l'itinerari natural i lògic pels catalans. A finals del segle XIX eren pocs els excursionistes que s'endinsaven a les remotes i perdudes valls pirinenques, i encara eren menys els que s'atrevien a encarar una ascensió que no s'havia fet mai. Entre aquest reduit grupet d'excursionistes esportius capdavanter aquells anys brillava la figura de Lluís Marià Vidal. Vidal era un enginyer de mines destacat i probablement un dels millors geòlegs catalans. Amb una importantíssima vida professional, tenia un enorme prestigi nacional i internacional, era reconegut i valorat i deixà un llegat científic de gran vàlua. La seva feina, arrel de les explotacions mineres, excavacions o estudis, l'havia portat a recórrer tota Catalunya i era un bon coneixedor dels Pirineus. Al 1888 es va fer soci de l'Associació Catalanista d'Excursions Científiques (ACEC, embrió del Centre Excursionista de Catalunya, quan anys més tard es fusionaria amb l'Associació d'Excursions Catalanes) encara que no participava habitualment en l'excursionisme científic que es feia llavors des de la seva entitat, ja que la seva densa activitat professional li deixava poc temps lliure i per una altra banda la seva formació li donava un nivell molt superior al que podia trobar a la seva entitat. A la darrera dècada del segle passat Vidal era un home culte, ric, cèlebre, influent i generós 1.

L'agost de 1895, acompanyat per C.A.Torras i Bartomeu Mitjans entre altres, Vidal efectua l'ascensió a la Pica d'Estats pel vessant francès. Uns guies inexperts i poc destres els menen al cim de la Pica, pujant pel Montcalm i realitzant el descens per la canal de Riufred, ben colgada de neu. L'etapa s'esdevé duríssima, ja que han de tornar a peu fins Vicdesos, caminant 21 hores. El temps no acompanya i no gaudeixen de la vista del cim. Han deixat un termòmetre al cim per registrar les mínimes i pensa en tornar pel vessant català per recollir-lo. L'any vinent, des de la Vall d'Aran va fins Àreu, fent una llarga travessa pel vessant sud del Pirineu, recorrent la Ribagorça, Boí, vall del Flamisell i Noguera Pallaresa. Allí es reuneix amb els companys, contracten els guies i pugen fins el Pla de Sotllo, on planten la tenda per passar-hi la nit (la primera tenda de l'excursionisme català a l'alta muntanya?). Un canvi de temps deixa la muntanya ben enfarinada. L'any 1893 ja havia fet un intent per aquest vessant i ressegueix el camí ja conegut. Es curiós assenyalar que en comptes de seguir el que ara és la ruta normal, pel coll de Sotllo i voltar pel vessant francès, tots els intents els fa per la carena sud, arribant sense dificultat a l'actual punta Gabarró, però els guies s'espanten en el curt tram que resta fins el cim central i s'han de retirar (aquesta curta i senzilla cresta feu desistir a molts i distingits muntanyencs, fins que el 1932 es recorreguda en solitari pel Dr.Gabarró 2 ).

Pel setembre d'aquell mateix any està treballant prop de Sort. Observa que hi ha uns dies de bon temps al Pirineu i decideix fer un atac ràpid. Sol, amb un guia puja a dormir a la cabana de Sotllo, d'allí a l'estany d'Estats, i tiren dret a buscar el collet que hi ha entre el pic Central i l'Oriental. Des d'aquest collet arriben al cim de la Pica. El descens el fa directament per una canal cap al Port de Sotllo. Finalment al quart intent aconsegueix el seu objectiu d'obrir la ruta a la Pica d'Estats per la Vall Ferrera. Maurice Gourdon parla d'una ascensió a la Pica d'Estats per la vall de Sotllo al voltant de 1880, però la confusió del relat i els pocs detalls que dona fan dubtar d'aquesta ascensió.

Aquesta ascensió li donà un gran prestigi en el món excursionista català, i així el veiem a la presidència del CEC del 1896 al 1900. Durant el seu mandat impulsa els estudis de geografia i i renovà l'excursionisme científic, encara que desprès es deslligà del món excursionista per tornar al món acadèmic i científic, i a Agullana, poble on hi tenia una vinculació molt intensa.

En aquest primer llibre de la col.lecció Pioners es reprodueixen el relat de les tres darreres excursions. En primer lloc hi ha el relat de l'ascensió a la Pica d'Estats per França l'estiu de 1895 . El segueix el relat dels dos intents d'ascensió coronats finalment per l'èxit fets per la Vall Ferrera el proper estiu de 1896.

En aquests textos Vidal denota un personalitat forta, segura, valenta i decidida, però ni orgullosa o pedant. Es un muntanyenc intrèpid i agoserat, amb una bona resistència a l'esforç i una capacitat de lideratge indiscutible. Els seus escrits deixen ben palesa la seva excel·lent formació, el seu esperit científic, i alhora el sentiment per la muntanya i per la natura. Sense dubte Vidal podia haver estat un excursionista irrepetible si la seva vocació professional no l'hagués absorbit amb la força que ho feu. A més a més aquests textos tenen un alt valor documental i històric. Per una banda són un testimoni irrepetible de la mentalitat i manera de fer excursions al tombant de segle, on el costum era llogar guies al darrer poble habitat de la vall, carregar els embalums en cavalleries i fer llarguíssimes caminades perqué les aproximacions a les muntanyes eren molt més dificultoses que en l'actualitat. Però alhora també proporcionen moltes informacions sobre els costums dels pobles pirinencs, el seu estat i la manera de viure dels seus habitants, les comunicacions entre les vall, el folklore local, etc. Vidal recorre la Val d'Aran i una bona part de les valls pallareses en els seus intents, descrivint un gran fresc d'aquelles terres al final del segle passat.