Pel Pirineu aragonès. Juli Soler i Santaló. Cossetània edicions. Col.lecció Pioners num.2. Valls, desembre 2003.

Introducció

Durant els primers quinze anys del segle XX destaca en el panorama excursionista l'extraordinària figura d'en Juli Soler i Santaló, amb una trajectòria curta en el temps però intensa en activitats i decisiva per a l'evolució de l'excursionisme.

Fins al tombant de segle l'incipient excursionisme català tenia una orientació bàsicament de caire cultural i científic, visitant monuments i recuperant els vestigis del passat, però sense atrevir-se a pujar gaires muntanyes. Soler va donar una important inflexió a aquesta corrent amb la seva actuació i activitats, alhora que obria nous territoris per la pràctica de l'excursionisme. Sense oblidar el vessant científic i tradicional de l'excursionisme (feia sovint excursions amb Carreras Candi per admirar monuments o conèixer poblets, i amb Ceferí Rocafort descobrí el 1908 les pintures rupestres del Cogul), practicà i divulgà a fons l'excursionisme explorador, de caràcter muntanyenc. No és agosarat afirmar que Soler va ser qui va normalitzat i donar carta de naturalesa a l'excursionisme purament contemplatiu i caminador. També fou un dels primers excursionistes que va sortir del territori català, i són cèlebres les seves exploracions metòdiques de les valls i dels cims del Pirineu aragonès, quan aquest era totalment desconegut no només pels catalans, sinó també pels mateixos aragonesos i només alguns pireneistes francesos el recorrien.

El seu historial de cims pujats, valls i itineraris recorreguts és extensíssim, i es pot dir que les principals zones del Pirineu, especialment del Pirineu central, van ser ben conegudes per Soler. La Val d'Aran la coneixia a fons i havia pujat als seus pics principals (Montardo, Mauberme,...) Entre moltes de les seves excursions destaca la primera ascensió nacional al Posets, al Bisaurín, a la Peña Collarda, al Bachimala, a la Forcanada... Cada estiu feia una intensa campanya excursionista pel massís de la Maladeta, recorrent les seves valls i circs. El Mont Perdut, Cilindre de Marboré i Ordesa era una zona que també li resultava coneguda, així com el Balaitus, Infiernos, Pica d'Estats, Aneto, Carlit, Pica Cervi, Canigó, Arriel,...

Soler no era un escalador i defugia l´ús de la corda, ja que sempre seguia les vies normals i mai tingué la inquietud d'explorar vies noves (fins a l'aparició d'en Lluís Estasen, l'excursionisme no donarà aquest nou pas), però sí un caminador formidable, i han esdevingut llegendàries algunes de les seves excursions.

Entre les realitzacions més notables de la seva trajectòria cal destacar la seva faceta de fotògraf, que pot qualificar-se d'excepcional, tant pel valor històric com tècnic del seus clixés, alguns dels quals no han estat superats. La consulta i contemplació de les seves fotografies, a banda de l'interès estètic i tècnic, és una eina imprescindible i de màxima qualitat per conèixer la geografia, els costums, els usos socials del territori del seu temps. La seva obra fotogràfica és un fresc d'un valor excepcional per contemplar gràficament el Pirineu del primer terç de segle i segons la nostra opinió la seva obra fotogràfica en conjunt té una qualitat superior a d'altres d'autors de gran anomenada.

També cal destacar el paper que jugà en la construcció del refugi de la Renclusa. Soler va ser l'ànima i el motor que va dur endavant aquest projecte, des de la redacció de plànols fins a la supervisió de l'obra, i va superar sense defallir totes les dificultats i entrebancs. L'erecció del refugi de la Renclusa és un mèrit exclusiu de Soler.

La seva activitat com a publicista va ser també important, encara que malauradament no va deixar escrita una bona part de la seva carrera excursionista. Va publicar dins del Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya uns quants articles de les seves ascensions més destacades i de les seves excursions d'exploració pel Pirineu aragonès.

En el mateix sentit cal destacar la publicació l'any 1906 del llibre La Vall d'Aran. És una guia de 400 planes, completíssima, que suposa un salt qualitatiu molt important respecte a les guies d'Artur Osona i Cèsar August Torras. Amb una introducció extensa i de gran contingut històric, hi descriu més de 100 itineraris amb gran rigor i exactitud. En el moment de la seva mort tenia enllestida una guia de les Muntanyes Maleïdes que malauradament ha restat inèdita.

Entre tots els textos de Soler hem triat per aquesta edició un recull d'escrits centrats en el Pirineu aragonès, sens dubte la zona predilecte de Soler. En primer lloc podem llegir l'ascensió al Posets (primera nacional). Aprofitant l'anada de cada estiu cap a la Maladeta, des de Benas es desvia per la vall d'Estos i ascendeix al Posets per la seva via normal menys fàcil. És interessant destacar d'aquest article la intuició de Soler que la vila de Benas esdevindria la capital muntanyenca dels Pirineus, com així ha estat. També resulta curiós assenyalar la gran confusió toponímica que a començaments del segle passat ja existia, especialment les confusions amb els topònims francesos, situació que no ha millorat gens en prop de cent anys.

Aquesta excursió segueix amb una travessa des de la vall d'Estós cap a Bagnères de Luchon pel Port d'Oô. Soler posa de manifest com els ports i colls pirinencs, inclòs els més alts i dificultosos com aquest d'Oô, han estat al llarg de la història un punt d'unió entre els pobles d'ambdós costats de la frontera.

L'ascensió (primera nacional) al Bisaurin permet comprovar un cop més les millors qualitats del Soler muntanyenc. Un caràcter decidit, un esperit d'exploració sense por a les dificultats o al terreny desconegut, una gran resistència física i una notable gosadia per afrontar noves empreses.

El quart escrit recollit en aquest llibre és un dels textos més representatius de la faceta d'exploració i divulgació de Soler pels Pirineus aragonesos. Amb posterioritat a la seva mort al Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya es van publicar 6 treballs aprofundits i rigorosos que són unes petites monografies de sis valls aragoneses (Gistain, Ció i Puertolas, Bielsa, Tena, Broto, Canfranc) que van prestigiar encara més al seu autor. Aquest text, anticipa aquells treballs. És un llarg relat on descriu una magnífica excursió per les valls d'Ansó i Echo. Soler s'interessa tant pels costums com per l'arquitectura o els vestits ansotans, el pas de colls i cims de les capçaleres de les valls, sense oblidar l'erudició històrica quan convé, al descriure el monestir de Siresa.

Finalment amb el darrer text hem volgut retre homenatge a l'actívisim paper jugat per Soler en la construcció de la Renclusa. Soler, a partir del coneixement i autoritat que li donava el seu bagatge, desprès de patir tot tipus de penalitats a la muntanya per manca d'aixopluc adient, presentà en el Congrés Excursionista de Lleida una comunicació on defensa la necessitat d'una política de construcció de refugis a les muntanyes del Pirineu per afavorir el seu coneixement. Es pot considerar aquest escrit com la primera pedra de tota la política de construcció de refugis a Catalunya, alhora que l'antecedent teòric més immediat a la construcció del refugi de la Renclusa.

En general tots els escrits de Soler tenen una prosa directe i eficaç, lluny de floridures, encara que sovint apareix alguna nota que fa pales l'emoció i sensibilitat davant un paisatge bell o un espectacle de la natura. Normalment són textos de caràcter descriptiu i geogràfic, poc personals, ja que tenen bàsicament una clara finalitat divulgativa de donar a conèixer unes valls i cims absolutament desconeguts per a tots els excursionistes.

Esperem que aquest conjunt d'escrits serveixin per a recordar i recuperar la memòria d'un excursionista excepcional, que amb la seva trajectòria va obrir les portes de l'alta muntanya a l'excursionisme català, alhora que li obria el coneixement del Pirineu Central gràcies a les seves eficaces descripcions.