Impresións a la lleugera d'una excursió per las Valls d'Andorra

Joseph Aladern

Als andorráns D. Joseph y D. Joaquím de Riba, en prova de amistat y de agrahiment, dedico aquestas senzillas notas presas á prímer cop d'ull y escritas al correr de la ploma.

Joseph Aladern

Reus 20 Juliol 1892

OBSERVACIÓ PRÉVIA

     No s'ha escrit ni publicat la present obreta ab la pretensió d'haver produhit una obra literaria; solament las ganas de fer extensivas á tots sos amichs las cartas que desde Andorra foren dirigidas á un sol d'ells, han guiat al autor á imprimirlas y darlas á llum. Per sos amichs mes que pel públich s'han escrit. Apesar de tot jo crech que serán molts los que aficionats á las escursions las llegirán y que no'ls será gens desagradable lo coneixer un poch, los que no la coneguin gens, aqueixa petita encontrada dels sempre hermosos Pirineus, que forman l'originalissim Estat d'Andorra. Llegeixin donchs ab la deguda benevolencia aquesta obreta los que à sas mans vinga á parar. Aixis los hi prega son autor

J.A.

CARTAS ANDORRANAS

Barcelona 1^er Octubre 1892

                 Al amich X.

     [7] Estimat amich: Tinch una agradable noticia que comunicarte; tal es la de que demá surto de Barcelona per anar al extranger. ¿Ahont dirias? ¿A Fransa? No, pero de poch te equivocas, vaig á una altre república. Ja sé que pensaràs ab Suissa ó ab los Estats Units, ó tal cop ab las repúblicas Sud-Americanas, pero ni aixís ho endevinas. Donchs ¿ahont rediable vas? pensarás tu. T'ho diré; me'n vaig á... Andorra, per uns cuants dias. Ja veus com no t'enganyava al dirte que me'n anava á una república, encara que no siga mes que una república minùscula.

     No hi he estat may ni se á punt fixo'l camí, pero diu lo ditxo que qui llengua te à.... Andorra va. Crech [8] que hi ha varias vias per anar fins á la Seu d'Urgell: una passant per l'Ampurdá; unaltra molt dreta, passant per Berga; unaltra de Calaf cap á Pons; pero com la primera es molt llarga y se'm diu que las altras duas actualment no son molt seguras, agafarè la de Targa cap á Artesa de Segre, de la cual tinch molt bonas noticias. Espero que'l viatje será d'alló mes pintoresch. Andorra, apesar de ser un territori casi de casa, per tots conceptes, está molt descuydat, y crech que un catalanista pot recullir per alli infinitat d'impresions y apuntar altres tants datos tan curiosos com originals. No deixaré donchs d'escriuret tot cuant cregui digne d'aquest viatge. Adeu.

Pons, 3 de Octubre

     [9] A mitja nit he arribat á aquest poble. Pel cami he disfrutat y he patit casi be tot alhora. Del viatje en ferrocarril fins á Targa no te'n parlo. Lo tren pot ser molt cómodo pera viatjar, pero es molt fastidiós, molt poch distret, molt poch entretingut. Quant per anar á veure una persona ó un pais te ficas al vagó y alli t'asseus y sense mouret d'assentat al cap de poch temps t'hi trobas, no sembla sinó que ell te vinga á veure á tu. Es com qui reb una visita assentat à la saleta de casa seva. Lo verdader viatjar es lo que's fa ab diligencia ó no se que, de Targa fins aqui. Alli al menos á un lo sacsan que's un gust. Págas com al tren, ó mes, pero al menos, com dich, aqui te gronxan. Ames de tot aixó es aqueix un sistema de viatjar que fa gana.

     Al baixar del tren y al arribar al punt de partida de la diligencia, l'interior del carruatje ja estava ple, aixis com los assientos devanters. Unicament s'hi ha dogut encabir un capellá al cual tots havem donat la preferencia, homes y donas, dels nou ó deu que haviam de pujar. Aixís es que han portat una escala da ma y vinga pujar gent cap dalt á l'imperial, que ja estava bastant ple de bultos. Lo dificil en sent á dalt ha estat lo colocarnos. Si t'assentavas á terra estavas en pena, y si t'asseyas sobre'ls bultos tocavas de cap á la vela. Per últim jo he lograt colocarme bastant be mitj ajegut, ni dret ni assentat. Los altres no se com [10] anavan, estavam casi be à las foscas, unicament sentia que's queixavan bastant. Una dona que digué era de la serra d'Os, s'hi trobava molt be. Quin gust, deyal poguer anar en cotxe! Altres anavan ab las camas penjant. Un cop he encés lo cigarro y he hagut de apagar lo misto desseguida, avergonyit de veure aquell munt de carn humana en barreja y confusió. Era una nota de L'Assommoir.

     He contat que entre tots anavam mes de trenta. Lo carruatge cruxia y's balancejava d'una manera tan expressiva prometent un volch, que feya posar la pell arrugada. La sort que la carretera es dreta y plana com una cinta tibant.

     Hem arribat á Agramunt sens novetat. Allí han baixat alguns, nos hem arreglat de nou y havém quedat algo mes amples. Torném á empendre la marxa y fins á Artesa de Segre. Solzament nos havém parat un instant devant de Montclà pera deixar lo correu y una dona molt grossa, tan grossa, que d'allí en amunt he reparat que'l vehícul ja no cruixía tant.

     Arribém á Artesa de Segre y tothom baixa, puig la diligencia aquella ja no passa mes avant. D'allí á corre cuyta surt un altre cotxe pera Tremp y un altre pera Pons. Aquest últim es lo que he agafat jo, que vorajant sempre'l Segre, cuals aiguas lluheixen la reflecte de la lluna, m'ha portat aquí.

     Al arribar lo cotxe d'Artesa acabava d'arribar també lo de Calaf, ab lo cual venían uns militars graduats de guarnició á la Seu d'Urgell y un viatjant de xocolate; aixis es que no'm faltarà companyía fins á la Seu.

     Son prop las dotze y'ns posém á la taula. ¡Quins [11] plats amich meu! No hi faltan perdius ni cunills de bosch, y fresch tot. He quedat parat quant he sentit que'l sopar valia cinch rals. A Barcelona no's trobaría ni per cinch pessetas, ni potser per trenta rals, y en cuant á fresch, ni cal parlarne. Si no portés pressa, me quedaría vuit dias aquí sols per menjar en aquesta casa; potser aixís me posaria gras.

     Al acabar de sopar tothom á domir. Es dir, tothom menos lo viatjant y jo que havém sortit á pendre café, y per cert que havém trobat un establiment de primera. Es un café digne d'una capital: gran y bonich; llàstima que siga en un primer pis. La afluencia de las dugas carreteras se veu que dona gran impuls y molta vida á Pons, puig son moltas las casas de nova planta que's veuhen de recent coustrucció.

     En lo café, desde'l que t'escrich, volen tancar y compreném que están per nosaltres. No m'agrada molestar. Nosaltres també tenim de llevarnos á las cuatre pera agafar lo cotxe dels Espluvins. Aixis es que acabo y fins á l'altre que t'escriuré al arribar á la Seu.

La Seu d'Urgell, 5 d'Octubre

     [12] Ahir á las cuatre de la matinada varem sortir de Pons pera arribar à las vuit del vespre á la Seu; de manera que entre unas cosas y unas altres, hàvém empleat setze horas per ferne prop de quinze, que n'hi ha de camí. ¡Y quin camì! Fins als Espluvins es carretera, pero una carretera la mes exposada del mon. Sempre vorejant lo Segre, exposat constantment á anarten al riu al primer volch y plena de retoms tant violents, d'uns sich-zachs tan doblegats, que tan aviat veus entrar lo sol per l'un costat del cotxe com per l'altre. En un punt he guaytat al redera y pogut veure que'l trassat de la carretera dibuixava una M tan ben feta que ni la del abecedari hi competiria. De V. V. demanan; se coneix que l'enginyer que la trassà sabia molta lletra.

     Hem passat per Tiurana, havém vist á la esquerra, y á l'altre banda del riu, lo poble de Pera Mola, ficat entre montanyas molt pintorescas, arribant à Oliana à hora d'esmorzar, si be un poch aviat.

     Després d'esmorzar torném á empendre la marxa fins als Espluvins. Hi ha un punt á mitj hora de Oliana que la carretera passa per allá hont no sembla possible; jo al veureho creya que allì s'acabava, pero encara continua ben prop de duas horas, fins á una masiota antiga, un hostal ab grans cuadras, situat en un coll de montanya, al peu del cingle y sobre mateix del riu. Som [13] als Espluvins. Fins aqui m'havia cregut que'ls Espluvins eran un poble, quant no es mes que una masia que fa d'hostal. Lo siti es pintoresch; per tot arreu salta aigua, y'l riu, corrent al peu mateix de la casa, encaixonat entre rocas, li dona cert aspecte de molí fariner que va d'alló mes be.

     ¡A terra tothom! lo cotxe no pot passar mes avant; la carretera está encara en construcció y falta molt que fer perqué'ls carruatjes pugan arribar á la Seu. De Barcelona á Targa ab tren; de Targa als Espluvins ab cotxe; dels Espluvins á la Seu ab animal... com mes aném menos valém. Una empresa que està en combinació ab la companyia dels cotxes te ja aqui una récula d'animals ben ensellats. Dispensim aquesta empresa si no li faig lo favor que's podria mereixe; los preus de llogater dels animals, tan per personas com per equipatjes, no son fixos, á consecuencia de lo cual y aprofitant la ocasió d'haverhi molts viatjers, se'm obligá á pagar deu rals mes que de costum, y ab un dels militars que m'acompanyavan, se promogueren unas sérias disputas també á consecuencia de la falta de regularitat en la tarifa de preus.

     Montat tothom en son respectiu animal, qui á la sella, qui á mitja carga, que aixís se designa l'anar entre dos bots de vi ó entre duas caixas de petroli á fi de estalviarse alguns ralets, á l'hora de dinar ja eram á Organyà, lo poble de la fira famosa. Al bell punt de mitj camí se passa per Coll de Nargó, poble enlayrat dalt d'una cresta de montanya, escarpadissima. Ja't dich jo que pera pujar à Coll de Nargó se necessita un bon cop de coll, sobretot per la part que mira á Organyá. [14] ¡Quina baixada! ningú ha volgut passarla á cavall, tots havem preferit anar de peus per terra á haverhi d'anar de cap, molt probablement.

     En aquest punt he pogut contemplar un paissatje magnifich, un ventisquer digne de la Suissa. A la drea, y á la part oposada del riu, se divisan unas fileras de pintorescas montanyolas que van perdentse y esfumantse endins, ab algun que altre pich nevat, semblant á una decoració del Guillermo Tell. Aixó ja fa Pirineus, creume que's bonich. Lo camí es dolent, molt dolent, pero lo agrest del paissatje y la constant vista del Segre, que sembla ensenyarnos lo camí encará que caminant en direccio contraria, lo fan alegre, y ajuda á no cansarnos.

     Un poch mes amunt hem passat pel costat d'un pont, que segons me diuhen, es lo que de dalt á baix d'ell tiraren á n'aquell barbaro famós conegut per Carlos d'Espanya, cuant desde Solsona se dirigia á Organyá. Allí, fentli una barbaritat, los seus mateixos li feren pagar las moltas que ell havia fet. Aixis se practica la justicia entre'l poble.

     Després de dinar á Organyà, havém emprés de nou lo viatje; eran las tres de la tarde. Encara faltan cinch horas per arribar á la Seu. Riu amunt altre vegada; lo Segre, es nostre constant company de viatje, un company bellugadís y xerrador, may està quiet, may calla. Passém pel explanat de la carretera en construcció, que está tallada en lo cingle, sobre mateix del riu. Tant es aixìs que durant cerca dos horas, à trets á trets, lo tallat forma un verdader caixal endinsat al cingle, tan fondo, que podria ploure sens que'ns calgués [15] passar quimera de mullarnos. Als peus lo riu; al cap la roca viva; es un camí pintoresch. Avant montanyas, sempre montanyas, d'entre las cuals va sortint lo riu com serps de dins son cau; hi ha punts que passa tan estret, tan encaixonat, que vist del regolf sembla que brolli de entre las rocas. En algun punt lo coll s'aixampla un poch per descubrir alguna planeta de terreno ab la seva corresponent masía. Un d'aquets oassis he vist que es deliciós: gran y frondós com un jardí, ab un bonich xalet pel rededor del cual volatejavan un centenar de coloms. Si pogués hi passaria l'istiu; es com un tros de paradís tancat entre montanyas. A son peu lo Segre está quiet com un toll, me faria una barqueta y'm tornaria pescador.

     Per fi lo terreno s'aixampla, venen mes amples horizons. Deixém lo riu al fondo y aném pujant cap dalt al plá. Ja's divisan Noves y Arfa, à la vora del riu. No podém passar pel primer poble per haver anat lo pont riu avall. Deixant Vilaplana enrera, prenèm lo camí d'Arfa, l'un animal darrera del altra com una récua de ramblaire, no faltant algun que s'alborota y posa als altres sobre sí. Lo camí es dolent, plé de fanch y aigua que es un fastich, puig que als cops de pota dels animals nos omplim d'estrellas.... de fanch. Los militars están tots condecorats; al capitá no n'hi caben mes: ha sortit capità dels Espluvins y al arribar à la Seu era ja á lo menos capitá general. No sembla sino que Martinez Campos torni per aquí.

     Era ja fosch cuant hem arribat à Castell-ciutat, desde qual poble, situat en una altura, hem vist los llums de la Seu d'Urgell, que s'estén baix á sos peus, en [16] mitj d'una plana magnífica, entre'l Segre y'l Valira. A las vuit arribavam aquí.

     Demá visitaré la població y t'escriuré de nou.

La Seu d'Urgell 6 Octubre

     [17] M'he llevat dematí, he seguit la població y m'agrada molt. Sorpren al cor que d'aquestas montanyas, en un punt tant aislat, s'hi trobi un poble tan important. Los carrers son plans y molts d'ells rectes, trobantshi moltas botigas, algunas d'ellas de relativa importancia. He visitat la catedral casualment en l'instant de celebrarshi una festa. Lo frontis es molt antich y d'una arquitectura notabilíssima; ¡llàstima que de dins estiga complertament desgraciada per las moltas renovacions que s'hi han fet. ¿Qué ho fa que aixó succeheixi en tots los temples? Es una ignominia que aixó passi: si per part de qui deu ferho no's pot arreglar una obra arquitectónica deixantla á la altura que's requereix, ¿no valdria mes deixarla caure? Al menos aixis nos quedarian las runas exemptas de profanació. Te á més la població un regular cuartel que li dona cert aspecte de ciutat, y una plassa ab arbres digne de Reus. Amés d'aixó, al cap d'amunt del poble, s'aixeca un seminari, actualment en construcció, que's veu será un edifici molt notable; de manera, que la Seu d'Urgell pot dirse, que es la capital del Pirineu.

     Pero lo notable d'aquest poble son los alrededors, pintorescos com los que mes ho sigan. La plana en que s'assenta es un verdader jardí, una catifa d'esmeralda. Lo Segre corrent á l'un costat y'l Valira á un altre, sembla que s'afanyin en competencia à cantarli [18] cansons, com dos trovadors enamorats de sa dama. Mirant aquest paissatje un pensa ab Canigó lo poema incomparable de Verdaguer; un no pot menos de recordar lo cant magistral Lo Pirineu, cuant la fada acompanyada de Gentil, recorre aquestas montanyas pam á pam ab son carro volador, ensenyantlas á son enamorat, fentli present de son reyalme. Flordeneu y Gentil passan també per aquí, cuant venint de son palau d'eternas neus situat á la cima del Canigó, se dirigeixen al pich superb de la Maladetta, lo gegant dels Pirineus.

     Escoltém á Mossen Cinto com ho canta.

     La descripció es justa y bonica, tan bonica com lo descrit. Aquell plá sedós y vert es magnifich, sobretot per las voras del Segre y del Valira, que apareix frondós com un parch. A sol ixent s'alsa una colossal montanya:

     A sol ponent se divisan en una altura tres castells; l'un es Castellciutat, fortificació y poble, per ahont passarem ahir, a cual peu se despenya bramulant lo Valira. Sols per tres punts se pot venir aquí, y encara no molt bé: per hont baixa'l Segre, desde Puigcerdá; per ahont surt, cap á Organyá y cap á Andorra, ahont aquesta tarde jo marxaré: lo demés es casi inaccessible.

     Una particularitat. He vist una especie de carreta tirada per un bou; inútil dirte que sas carreras per forsa han de reduhirse per aquesta plana: es com un vehícul desterrat. Potser va fer alguna desgracia per aquí baix al plá y me'l desterraren aquí.

     Fins á l'altre.

Farga de Molas Frontera, (Andorrana 6 Octubre)

     [20] Ans de posar lo peu fora d'Espanya vull escriuret. Soch al confí de Catalunya y encara tot lo que'm volta es catalá, mes catalá que lo de moltas comarcas catalanas; res indica que s'aproxima una nació tan diferent de la nostra com Fransa.

     De la Seu aqui s'hi contan dugas horas de camí, sempre pintoresch, vorada amunt del Valira que corra escapat com si l'empaitessin, botant sempre de l'un gorch á l'altre, murmullador com ell sol. Lo Valira es un riu molt aixerit y molt alegre, abundant y d'aigua molt clara y molt freda. La seva ribera está bastant poblada de poblets y de masías: poch tret se camina sens que's vegi negrejar alguna teulada, y dich negrejar perqué las teuladas d'aquí estan fetas d'unas llosas blavas talladas á una mateixa mida y posadas tan simétricament, que fan un efecte molt bonich. N'hi ha de tan ben colocadas, que en bon efecte superan al enrajolat de Valencia que cobreix alguns chalets per los alrededors de Barcelona. Es una cosa que m'ha cridat molt la atenció y que crech no deixará de cridarla, y molt justament, á tothom qui ho vegi.

     A mitja hora de la Seu y á l'altra vora del riu se veu Auserall, lo poble clássich dels bons alls, y un poch mes amunt, al costat d'un grupo de casas, sedivisan [21] unas parets perteneixents, segons m'han esplicat, à un antiguissim convent. Aquí s'agafa'l camí que conduheix al antich condat de Castellbó y puja fins á l'escarpada montanya de S. Joan del Herm, en cual deserta cima hi ha una abandonada ermita.

     Vora de riu amunt sempre, per un camí ple de verdor, vorejant los prats hont alguns bous pasturan, s'arriba á la masia coneguda per Farga de Molas, punt divisori entre Espanya y Andorra. Un poch mes amunt los carrabiners tenen lo seu puesto, que guarneixen, si no vaig equivocat, un cabo y uns pochs individuos, á qui'ls paquetaires ó contrabandistas tenen sempre sobre sí. Al arribar aquí m'han aturat, á mi y á l'home que m'acompanya. A ell, per ser del pais, res li han dit, pero á mi m'han demanat los documents. Los hi he tret y en paus.

     Jo'm creya que la cosa parava aquí, pero cá! han demanat lo passaport del burro en lo cual montava, y com per un descuyt ne anava desprovist, s'ha armat un enredo de mil dimonis. Lo qui m'acompanyava deya que'l burro era de la fonda tal, que ja'l coneixian pels molts viatjes que feya, y que tenía'l passaport á casa; pero'l cabo de carrabiners no s'entenía de rahons. -Que passi, deya, pero de baixada pagará'ls drets d'entrada á que están subjectes los animals andorrans y francesos, que fluctua entre vuyt y vint duros per cap. De manera que no hi havia mes remey que entornassen á buscar lo passaport ó prosseguir jo sol lo viatje á peu. Per fi, jo he intercedit y tot s'ha arreglat, favor que agraheixo al dit cabo.

     Se comensa á fer tart y avuy mateix tinch ganas de [22] sopar á Sant Juliá, de cual poble encara'ns separa una bona hora. Entrém donchs à Andorra. ¡Adeu Espanya!

S. Juliá de Loriu, 7 Octubre

     [23] Sortint de la casilla dels carrabiners, que te l'aspecte d'un ventorrillo andalús, no s'han de caminar pas doscentas passas per entrar en territori Andorrà. Marca la divisió un barranch conegut ab lo nom de Riu negre, apesar de que res te de riu, puig que no es altra cosa que una rasota de molt poca extensió. No hi baixa aigua, ó al menos molt poca, sino cuant plou, y cuant aixó succeheix, hi baixa una aigua negrosa à consecuencia d'una gran extensió de terreno negrós que hi ha dalt de la montanya; induptablement d'aixó deu haver prés lo nom. Per lo que he pogut indagar se l'anomena aixis desde una época remotíssima. Cuant lo fill de Carlo-Magne, Ludovich Pio, passava per aquí l'any 1892 fa onze sigles y fundava l'estat lliure de Andorra, al marcar sos llindes en la carta de donació, ja dona á tal barranch lo nom de Riu negre. Aquesta carta, escrita com se suposa en llatí y sobre pergamí, se conserva en l'Arxiu episcopal de la Seu d'Urgell; l'he llegit y es un document curiós.

     He dit que l' any 1892 fa onze sigles que Ladovich Pio feya donació de las tres valls d'Andorra à sos habitants, fundant aixis aquell estat després de expulsar d'allí als moros, pero dech confessar que sobre aquest punt no está tothom d'acort. Lo document no precisa l'any de l'Era Cristiana, sino que diu à tal any del regnat de Carlo-Magne, y pel que's veu no deu saberse [24] á punt fixo cuant comensá aquest regnat apesar de ser un regnat tan gloriós. Ab lo document à la vista, una persona inteligent m'ha demostrat que es tal com de cop havia sentat. Jo li he dit: ¿Perqué no procureu conmemorar d'una manera digne la gloriosa fundació de vostre estat en son XI centenari, tal com sol ferse á Suissa? Es cosa que us toca à fer, puig aixis demostrarían al mon que'ls andorrans sabeu venerar vostres llibertats no menos que'ls suissos.

     L'home ha prés en consideració ma proposició, y fins m'ha promés que treballaría per lograrho, y que si'l projecte anava per bon camí, proposaría fer pujar lo bisbe de la Seu, Primpcep d'aquestas Valls. L'andorrá que aixis me parlava, es una persona ilustradíssima y de gran influencia, tant dins de Andorra com en la Seu, verdadera capital del estat andorrá. Orgullós podria estar de que à una iniciativa se degués lo que'ls andorrans conmemoressin d'una manera faustuosa lo XI centenari de la fundació de sas patriarcals llibertats. Veurèm.

     Vaig à parlarte un poch d'aquest poble, al cual vaig arribar ahir vespre y avuy he seguit pam à pam, perque tenia ja entés que es lo mes important de tots.

     En efecte, Sant Julià es un poble relativament gran y bonich; lo pobre, lo lletj, casi podriam dir, son los alrededors, puig s'alsa sobre una costa tancada entre tres altas montanyas, entre mitj de las cuals corre'l Valira, espadat y estret com una canal. Demunt del poble, passa per un puesto tan angost, que casi corre amagat entre rocas. Pero'l poble es verdaderament bonich é important. A l'entrada, hi ha un mitj enrunat [25] portal á l'ayre lliure que es molt pintoresch. Te un carrer molt llarch y una plassa molt notable, plens un y altre de botigas, en las cuals se nota molt de moviment. Sant Juliá es la verdadera clau de Andorra. Com per la part de Fransa la Vall està poch menos que incomunicada la major part del any, tot passa per aquí. Los habitants d'aquest poble tenen un esperit molt comercial: proveheixen á la Seu tots los articles de mes consum, y allí acudeixen à buscarho tots los habitants de la Vall, no calguentlos aixís baixar á la Seu. Hi ha á Sant Juliá fusters, ferrers, estanchs, tendas de pesca salada, droguerías, botigas de roba, etc. etc., tot en gran nombre; de manera que mirat baix lo punt de vista comercial, es la Barcelona de Andorra. Es un poble ple de vida.

     A més d'aixó, Sant JuIiá es lo cau dels contrabandistas d'aquest terreno. Baix aquest punt de vista, Andorra es una plaga, tan per Espanya com per Fransa, puig que la ventatja de trobarse situada entre dos nacions, li ofereix ocasió de fer doble negoci en lo contrabando. T'esplicaré la manera de portar à cap aqueix doble negoci: Los paquetayres introduheixen á Espanya tabaco del país ó bé géneros francesos, y de tornada entran carregats de capsas de cerillas que introduheixen á Fransa, que com sabs, alli estàn estancadas y valen diners. ¿En que ho entenen els andorrans? També introduheixen á Espanya tabaco francés amès del seu, que segons diuhen te mes salida, encar que'l guany es mes poch. Unicament los queda lo 25 per 100 que'l gobern francés fa de rebaixa al destinat á la exportació. De manera, que aquí's fuma tabaco francés [26] un 25 per 100 mes barato que á Fransa. En cuant al tabaco d'aquí no's pot fumar: si tots los fumadors fossin com jo, ja podria'l gobern d'Espanya permetre sa importació; prou se l'haurían d'entornar altre vegada. Si'n posessin á las cajetillas no fumaria.

     En una calma ó planet de la montanya d'enfront lo poble s'hi veu una masiota antiga, mitj enrunada, á la que'ls andorrans donan lo nom de La Ceca, y com demunt d'Ordino diuhen que hi ha un edifici semblant al cual anomenan La Meca, vet aquí esplicat lo perqué d'aquell ditxo tan popular: ha corregut la Ceca, la Meca y la Vall de Andorra, cual Vall s'extent entre'ls dos dits edificis. Creume que aixó que acaban d'explicarme m'ha xocat molt y no puch menos que ferten sabedor no duptant de que t'ha de fer gracia. ¿Vindrá'l nom de La Meca de cuant los fills de la Arabia estigueren aquí? No fora extrany; la mateixa Vall d'Andorra, hi ha qui diu que aixis s'anomena per haverli donat nom los serrahins al notarli gran semblansa ab la vall d'Andorra, en la Arabia. Corrobora l'acert d'aquestas suposicions algunas tradicions mussulmanas que per aquí's conservan, alguna d'ellas relativa á la conquista d'aquesta terra pels fills del Islam.

     Per avuy ja n'hi ha prou. Demá surto per Madrit, vull dir per la capital d'aquest estat, Andorra la Vella. Ja t'escriure desde allí.

Andorra la Vella, 9 Octubre

     [27] Ja hem arribat á la capital d'aquestas Valls, lo Madrit d' Andorra, com deya en ma carta última. Es una capital tranquila, dormida, ensopida, sens que doni cap senyal de vida, sens un àtom del moviment que distingeix á totas las capitals dels estats tots d'Europa. Es una capital mes petita que la de Mónaco, de Montenegro, que las dels petits estats d'Orient y que'ls antichs que avuy componen la confederació prussiana, que la Suissa, que'ls de l'Austria, que'ls de l'Italia, en fí, la capital mes petita del mon, puig que no conta mes enllá de tres á cuatre cents mil -sense'ls mils- habitants.

     Lo camí que porta aquí desde Sant Juliá es molt pintoresch, com ho son tots los d'aquí dalt; com que tots van vorejant lo riu, lo murmuri de l'aigua ab la vegetació que á un costat y altre creix los fan frescos, alegres y ombrius. Lo mes trist, en cuant al paissatge, que tenen aquestas Valls, segurament que es la entrada, aixó es, dels encontorns de Sant Juliá en avall. Havent notat jo aqueixa tristesa, se disculparen pintantme com la gloria las valls propiament dita de Andorra, la d'Incles y d'Ordino, y á fé que per lo que fins ara he pogut veure, no han mentit pas. La Vall d' Andorra es magnífica.

     Sortint de Sant Juliá pareix haverse acabat la vall; mira cap allá hont vulgas, no veus mes que montanyas [28] que se t'oposan al pas, y un se n'entornaria si no li assegurés lo riu un pas franch, puig que no veyentsel saltar per la montanya avall, per un lloch ó altre te de passar, y aquest lloch es lo que busca pera passar lo camí d'Andorra la Vella. Entre dos cingles arrimadíssims y en regolf s'obra aquest pas, formant riu y camí casi tot una mateixa cosa, tant, que en temps d'avingudas, aquest desapareix cobert per las aiguas. Es un lloch verdaderament agreste; girat pel costat que vulgas, no veus mes que espadat de roca à cuatre passas, á tos peus lo riu corrent escapat, y á dalt, un tros de cel, un cel blau y pur com un tros de mar llatina. Un se creu ficat en un lloch encantat y venen á la memoria mil cuentos de fadas de las que antigament se diu habitava per aquí.

     Caminas poch mes d'un kilómetre d'aquesta manera y l'horitzó s'aixampla, encar que poch, pero lo suficient per no veuret tancat entre rocas. Forma aquest claro que t'alegra la vista, la afluencia d'un petit riuhet que baixa de Bicisarri, corrent y saltant, com tots los d'aquí, no sembla sino que portin pressa per arribar aviat al plá. A la dreta veus una petita capella, crech que dedicada á Sant Llorens, clavada á la roca viva, y á la esquerra un pont de pedra, un dels pochs que per aquí dalt se veuhen, cual camí que per sobre seu passa, porta á Bicisarri, y mes primerament á un pintoresch grupo de casas de l'altre bandada de riu, en mitj d'una petita plana plena de verdor. Passas aquest lloch algun tant alegre y't tornas á encaixonar entre montanyas tan arrimadas las unas à las altres, que'l camí sols pot extendrers robant un poch de lloch [29] al riu cuan nó enfilantse per la montanya entre rocas. Y aixó dura fins que s'entra en vista de Santa Coloma, mes d'un kilómetre més.

     ¡Santa Coloma! vet aquí un poble ben particular; no m'ha vingut pas de nou al veurel per primera vegada. Jo recordo haver llegit mes d'una volta sa descripció, ó per lo menos molt semblant, en algunas de las novelas idealistas que llegia cuant era petit. Després he duptat sempre de la existencia de tals llochs, pero he vist Santa Coloma y no puch menos de creure als Fenillets y als Lottis. Figurat un grupo de rústegas casas agrupadas al peu d'un bonich campanaret de finestrals bizantins, y aquest poblet amagat dins d'un bosquet de roures y alzinas, al peu mateix d'una montanya y estenentse devant seu una plana paradiassiaca, pel mitj de las cuals corre un riuhet d'aiguas frescas y puras: una verdadera vall de la Provensa llegendaria, de las que Florian descriu en sa novela pastoril Etoile. Lo Valira, al passar per aquí, encantat d'aquest paissatje, fins detura sa corrent impetuosa y s'encanta contemplantho. ¡Y que's bonica aquesta Vall propiament dita de Andorra! Sembla mentida que al cor d'aquestas montanyas tan agrestes, puga trobarshi un lloch semblant; es cuestió d'obrir la vista y quedar encantat. Dins d'un march d'altas montanyas s'extent un cuadro ple de flors, un verdader cuadro que ni'l pinzell de Casto Plasencia hauria copiat, un cuadro de cerca cuatre hilómetres cuadrats que pintá ab sa má de mestre inimitable lo Divi Artista. Pel centre corre'l Valira, ample y quiet, à un costat y altre s'extenen extensos prats, per hont se bellugan remats de [30] mulas y bous, uns prats verts y matisats, creuhats de acequias (segles, que diuhen ells), per la vora de las cuals s'extenen fileras d'olms y altres arbres gegantins. En últim terme, lo poble de las Escaldas, mes aprop y á l'esquerra, Andorra la Vella; y tot aixó banyat per una mar de llum, tot matisat, tot despedint reflexos, desde l'aigua del riu á las teuladas de las casas. ¡Oh, es sublim! no crech olvidar may mes l'impresió que'm feu.

     Pots contar donchs si arribaria à la capital enamorat de la nació. Vaig instalarme á una posada, de las dugas que hi ha, á la cual ja anava recomenat desde la Seu. Los amos d'aquesta posada son una gent molt senzilla, no gastan malicia, pero tampoch son tontos y res tenen de estúpits; responen á totas mas preguntas ab mes detalls dels que podria desitjar, satisfent per complet tota una curiositat. He trobat aquí una persona ilustrada que no l'esperava, un subjecte ab qui pot conversarse de tot, fins d'art y literatura: tal es lo metje de la Vall, que està á la posada á dispesa; un xicot jove, eixit de poch de las aulas que està tot trist, efecte del anyorament que l'abat al pensar ab Barcelona. Per lo que m'ha comunicat no crech que fassi aqui molta estada: te ja'ls trastets preparats y será fácil que baixém junts. Ell, ajudat dels amos de la posada, m'ha ilustrat bastant sobre'l caracter, usos, costums y manera de gobernarse d'aquestas gents, que no deixa de ser tot cosa molt curiosa, pero avuy es tart. Fins á l'altre.