Andorra la Vella, 10 Octubre 92

     [31] Te prometía en ma última ilustrarte un poch sobre las costums, historia y llegislació d'aquest país, y sentant plassa de bon pagador, ja que de diners no's tracta, vaig á pagarte'l deute. No ho faré de la manera que jo voldria ni del modo que tu podrias desitjar, puig que tot lo que sé d'aquest país ho he aprés en los poquíssims dias de ma estada aquí dalt, y encare d'una manera imperfecta, sols d'haverho escoltat de llavis d'algun que altre andorrá; podré jo recontartho d'una manera poch precisa, de la manera que á mí m'ho han contat, pero puch respondre't de que no será fals en son fonament, perque no es la mala fé lo que distingeix à la gent de per aquí dalt. Tots tenen á la boca lo que tenen al cor, y al cor no hi tenen mes que la veritat. Ans de pujar aquí, sabia tan jo de Andorra com aquells que li donan lo nom de república, aplicantli aquest calificatiu en sa mes moderna acepció. Tan te Andorra de república com jo de frare; no es mes que un primpcipat, cual primpcep, de dret y de fet, no es altre que'l bisbe de la Seu, lo que no deixarás de regoneixe ab lo que mes tart t'esplicaré.

     Tal vegada que ab las engrunas d'historia y ab los detalls aislats é imperfectes de la manera de gobernarse'ls andorràns que't vaig á dar, te despertaré desitj de coneixer mes á fondo aquestas cosas, per lo que tenen de particulars. Ja procuraría complauret consultant [32] algun que altre document que'm ve á las mans, pero'm falta temps per estudiarho ara de correguda y no es lo mes propi en cartas particulars comunicartho, cuant aquestas no tenen mes objecte que donartho à coneixe tot a la lleugera, las impresións de moment, que per mi son las que fan mes efecte en l'observador y las que resultan mes agradables de llegir, las que pocas vegadas resultan recargadas. No obstant, si es lo teu ànim lo mes avants indicat, entre'ls pochs que d'aquest pais s'han ocupat, dech recomanarte al francés Mr. Boudon de Muny en sa Memoria geogràfica del estat d'Andorra presentada anys enrera á la Societat Geogràfica de París, y'l discurs sobre llegislació d'aquest paìs pronunciat pel Dr. Trias y Giró, catedrátich de Dret, en lo claustre universitari de Barcelona al obrirse lo curs del any passat. Per lo poch que he pogut consultarles, he vist que son dos obretas molt recomanables, sobretot la última. Crech que l'infatigable escriptor Sr. Zulueta, que tan ha escrit y ha fet per los interessos de l'alta montanya catalana, ha escrit també molt y bé sobre Andorra, pero jo ho desconeixo per complet. Si sabia ahont, procuraría llegirho.

     Fetas donchs aquestas salvetats, y demanant per endevant perdó á la historia per lo que puga calumniarla, vaig á cumplir ab lo promés.

     La fundació d'Andorra, com he dit ja en carta anterior, data dels últims anys del sigle VIII, feta pel fill de Carlo-Magne, Ludovich Pio, que cedí dit territori als naturals si bé posantlos baix la tutela del bisbe d'Urgell, proclamantlo al mateix temps primpcep soberá d'aqueix país, encare que lliures en la administració [33] económica y en no se cuantas cosas mes. Unicament los andorrans venian obligats á entregar al bisbe lo delme de sa producció, pero en vista de las dificultats que aixó oferia, s'arribà ja fa molt temps a un arreglo, y's fixà en una cantitat justa en metálich lo que anyalment s'havía d'entregarli, cantitat que fins avuy s'ha vingut allegant per reparto vehinal, essent tan curta aquesta cantitat, que crech fluctua entre dos y cuatre rals lo que cada vehí li toca pagar segons sa classe.

     Poch després de sa fundació, vingué un dia que'l vehí comte de Castellbó declará la guerra al bisbe de la Seu, hi dirigì son exércit y'l sitià. Lo bisbe reclamá l'ajuda del comte de Foix, pero aquest exigí en cambi la meytat de la autoritat que'l bisbe tenía sobre Andorra, que llindava ab son comtat. Convinguts los dos, baixá'l de Foix ab numerós exércit, y derrotá al de Castellbó. Ja tenim donchs la autoritat de Andorra mitj espanyola y mitj francesa. Mes tart, una filla del comte de Foix se casá ab l'hereu del comte de Bearn, y'ls drets que sobre Andorra tenia la casa de Foix passaren en dot de la nuvia á la casa de Bearn. A las horas fou cuant Andorra adoptà un escut, que es lo mateix que avuy ostenta. Se divideix aquest en cuatre cuarters en los cuals hi ha grabats: dos vacas junyidas, distintiu de la casa de Bearn, la mitra y'l bacul, del bisbe de la Seu, y las barras catalanas. Al peu hi ha un disch llatí que vé à dir: Si cada una d'aquestas casas per sí sola tants fets gloriosos portá á cap, ¿que'n farán totas juntas?

     Vingué la Revolució francesa del 93, abolí la noblesa y renunciá als drets que sobre Andorra tenia primitivament [34] la casa de Foix y que per lo tant devian passar á la corona de Fransa. Los andorrans, que veyan en lo poder francés un contrapés à fí de no esser absorbits per Espanya, no'ls satisfé la obra de la Revolució, y aixís es que tan prompte pujá l'Imperi, s'apressuraren á posar en sas mans los drets renunciats. Desde llavors que cap contratemps mes ha passat Andorra digne de menció, á no ser la guerra civil de la cual te daré compte en altre carta.

     Unicament deu haverne passat un de importancia que en aquest moment desconech, y que mes tart procuraré saber. De tot lo dit se desprén que'ls drets que sobre Andorra tenia antigament y desde son origen lo bisbe de la Seu, quedaren dividits en dos parts iguals entre ell y'l comte de Foix, mes no sé que'n será causa, que'l pago que anyalment satisfa Andorra, y que crech es independent del que avans t'he dit del delme, y'l que ignoro també cuant y en virtut de que s'haurà posat, en lloch de satisferlo un any à Fransa y un altre al bisbe d'Urgell, se'l satisfá dos anys seguits á dita nació y un de sol al bisbe. No sé, es tant particular aixó, que no bastan quinze dias perqué un puga enterarsen per pessas menudas. Unicament t'ho traslado pera donarte un alleugera idea de las particularitats d'aquest país; lo principal d'aquestas cartas, no es altre que traslladarte un petit reflecte d'aquesta naturalesa tan gran y tan hermosa; tot lo demés, per qui té afició al art, no son mes que pequeñeces...

Andorra la Vella, 11 Octubre

     [35] En la present carta deixaré també d'ocuparme de la hermosura d'aquestas montanyas pera tornar al possaisme de la pendent; no obstant es tan particular lo que vaig à dirte, son tan originals y pintorescos los detalls que vaig à donarte respecte la manera de regirse'ls andorrans, que no dubto t'ha de cridar l'atenció, estranyant que à últims del sigle XIX y dintre d'Europa, s'hi conservi un estat independent regit per lleys casi diré tan primitivas y patriarcals. Andorra, mes que un estat es una familia, y sols com á tal considerantse pot concebirse sa existencia; si'l bon carácter y la fraternítat no regnés entre'ls andorrans en tan alt grau com regna, la república seria allí un mito. He pensat molt que és lo que ha preservat als andorrans de la demoralisació tan generalment estesa en los dos paissos que'ls voltan, si la barrera d'aquestas montanyas, lo aislament en que viuhen, ó l'haver fugit d'aquestas lleys civilisadas que tot ilustrant perverteixen. De tot hi haurá, pero no dubto que si'ls andorrans al principi d'aquest sigle seguint las novas corrents haguessin volgut entrar per lo que se'n diu camí del progrés, avuy se trobarian mes ilustrats, pero mes pervertits, mes perturbats per las divergencias de color y molt menos felissos.

     Aqui l'autoritat, com he dit, es patriarcal. Lo poder gobernatiu y llegislatiu d'aqui resideix en lo que [36] se'n diu Consell de la Vall, ó siga una Junta composta de cuatre representants de cada parroquia, que tenen la obligació de reunirse per lo menos cuatre vegadas l'any á fi de deliberar sobre la marxa de la cosa pública. Cuant las circunstancias ho exigeixen, se reuneixen també, sia lo dia del any que's vulga. Se celebra la reunió en la Casa de la Vall, una casa gran ab un campaneret, propietat del comú, sita en Andorra la Vella, en cual lloch permaneixen dos ó tres dias reunits, segons las cuestions que's discuteixen ho exigeixin. Celebran aquestas reunions vestits d'uniforme, portan una calsa curta de vellut, una levita de llarchs faldons, y un tricorni també vellut de negre, lo cual los dona un aspecte de antichs nobles francesos. Mentres dura'l concili menjan y beuhen y dormen junts, en la Casa de la Vall, que al efecte està provehida de llits y de grans cassolas y marmitas, corrent tot lo gasto à compte del comú. Son molts los elegits de diferentas parroquias que esperan lo dia del consell com qui espera una festa Major y acudan á Andorra la Vella ab tants bons desitjos de arreglar lo pais com d'arreglarse lo ventre, perque la teca que fan res te de dolenta.

     Ademés d'aquest Consell de la Vall, que llegisla sobre'ls interessos generals del Estat y que s'elegeix casi per sufragi universal, hi ha un poder superior lo dels dos Veguers, poder juridich, l'un nombrat per lo bisbe de la Seu y l'altre per lo gobern francés: aquets fallan totas las causas, y'ls condempnats son enviatsá Fransa á cumplir condempna, si be no se'ls priva de venir á Espanya sempre que ho demanin. En cas de vinensa entre'ls dos, lo que succeheix molt sovint. Hi ha un [37] Jutje suprem que determina. Aquest cárrech es vitalici é inamovible, y es provehit alternativament, per lo bisbe d'Urgell y la República francesa. Lo que actualment l'exerceix es nombrat pel de la Seu, de manera que á la mort d'aquest lo nombrará lo poder francés. Amés d'aquestas autoritats de carácter nacional, cada parroquia te la seva particular ó comunal, nomenada Consell comú, lo cual á sa vegada se divideix en cuatre fraccions que denominan Consell de quart, que com son titul indica, sa missió es cuidarse d'una cuarta part de la parroquia. Tant lo Consell del comú, com los de quart, estau subjectes á un batlle, ó alcalde primer, y aquests á sa vegada ho estant al batlle de Andorra, que ve á ser lo conceller en cap de la Vall. Tots aquestos cárrechs son elegits sols per cuatre anys, mudantse la meytat de dos en dos anys.

     Lo ram eclesiastich es menos independent. Cada parroquia te cuant menos un capellá, sortits tots del Seminari de la Seu, á las ordres de cual bisbe están, que te son representant en lo capellá de Andorra la Vella, que á la vegada te'l titul de Rector de Santa Coloma, que es la primera dignitat eclesiástica d'Andorra. Las parroquias son sis: Andorra la Vella, Sant Juliá, La Messana, Ordino, Escamp y Canillo, no contant mes enllá de mil habitants cada una, de manera que la població d'Andorra no es en realitat mes numerosa de sis ó set mil habitants. La població mes gran en cuant á habitants es Sant Juliá, pero la que ocupa mes extensió es la capital Andorra la Vella, que poch mes poch menos tindràn de cinch á sis cents habitants. Las demés parroquias, escepte Encamp, que es grandet, no [38] tindràn mes enllà de dos cents pobladors; los demés vihuen en masias y petitas agrupacions de casas á la vora del riu, pero que forman part de la parroquia.

     La fé pública está en mans del capellá de la parroquia, que estén los documents de carácter oficial. Unicament á Encamp hi ha un notari autorisat que va de l'un poble a l'altre à fer alguna escriptura. Cada parroquia te un mestre de primera ensenyansa que la parroquia mateixa paga y sosté. En tot lo pais hi ha sols un metje, anomenat metje de la Vall, pagat pel comú, ab obligació d'anar à visitar allá hont lo demanin, pero en atenció á que'l sou oficial es petit, te'l dret de exigir un petit tant per visita, que crech no arriba á una pesseta. A Canillo hi ha també un metje vellet, fill del pais, que també fa alguna visita. Ab aixó compendrás que la gent d'aquest pais te de disfrutar de molta salut; set mil habitants desparramats per un pais d'500 k. c. bastant à sas necessitats un metge... y mitj. M'esplicava'l metje de la Vall, que en dos anys que porta de residencia aqui, sols un ferit ha tingut que curar per cuestió de barallas. Aixó esplica també si son pacífichs.

     En tocant a la propietat, te diré que'ls prats ó voradas dels rius son propietats particulars, lo cual fa que hi hagi tambè pobres y richs com per tot arreu, pero las montanyas ab sos boscos, son comunals. Cada any lo Concell comunal fa una visita als boscos de la parroquia y reparteix entre sos vehins los pins que destina à la tallada, y si n'hi ha sobritut, los ven per subasta, cual producte s'inverteix en gastos del municipi. Cada vehì marca'ls pins que li corresponen ab [39] un senyal propi y distint dels altres, no'ls toca del bosch, y cuant li fa falta llenya, cap al bosch á arrancar un pí.

     Lo servey postal està també organisat d'una manera molt particular. Hi ha á Andorra dos peatons encarregats de conduhir la correspondencia: un que va de La Seu d'Urgell á Llors passant com se suposa per Andorra la Vella, y un altre que partint d'aquest poble va y vé de Fransa. Aquestos peatons están pagats per l'estat, ó siga pel comú, cual gasto junt ab alguns altres se cubreixen ab petits repartos que tothom paga relligiosament. Lo particular es que las cartas destinadas al interior d'Andorra, no han de menester franqueig de cap classe. Los carrers dels pobles no portan nom, ni las casas número; de manera que'ls peatons repartidors han d'esser personas molt coneixedoras del pais. Ja veus si tot aixó es particular y al mateix temps molt familiar y molt patriarcal, de modo, que'l ditxo aixo sembla Andorra aplicat á una casa que no s'entenguin, es completament infundat.

     Lo únich que aquí està descuidat son los camins. No hi ha en tot Andorra una mala carretera ni un mal pas de carro. Los camins, cuant passan alts son intranzitables per los esgrahons que fan y cuant passan pel fondo y son planers, ho son per las fangueras que hi congrían las moltas aiguas de per aquí. Lo Manual Digert, especie de códich de las lleys andorranas, recomana en gran manera tenir los camins ben cuydats, pero anyadeix: menos los que comunican ab Fransa. Be pot pensarse donchs que tots los camins de per aquí comunican ab Fransa. Se veu que'ls que redactaren lo Manual [40] Digest no tenian gayres simpatias per la nació vehina. Parlan lo catalá bastant pur, ab algun que altre deix francés, extenen tots los documents en nostra llengua, fent tan poch us del castellà, que fora dels castellans, lo metje y alguna que altra persona ilustrada, deficilment se trobaría qui'l parli ni qui l'entengui.

     Andorra també te'l seu exèrcit, pero un exércit compost exclussivament de reservas, ó millor dit, un exércit tot á la reserva. En primer lloch son soldats tots los caps de casa majors de vint anys y menors de seixanta, y com á tals venen obligats à tenir un arma, siga carrabina ó escopeta; després ho son tots los demés homes que están en disposició d'acudir á la lluyta. De manera que aquí, l'us d'arma, casi prohibit à Espanya, mes que lliure es obligatori. La cassa y pesca está també reglamentada, cumplintse rigurosament la lley, pero aixó si, s'acaba la veda y tothom pot anar á cassar y à pescar, tothom te'l mateix dret; res de privilegis, tot es de tots.

     Tot lo precedent fa que'ls andorrans visquin gosant una pau y tranquilitat casi paradissiaca, que estimin y estiguin satisfets de tot lo seu y que's mirin ab despreci tot lo vingut de fora, tant d'Espanya com de Fransa, fins al punt d'exclamar ab cert menys preu: -¿Aixó...? es de terra de Rey.

Las Escaldas, 11 d'Octubre

     [41] Surtint d'Andorra la Vella, á pochs metres de distancia de l'última casa, s'aixecan dos sócols, ab dos canons, de pedra, ben prop l'un de l'altre, coronats per dos hermosíssimas y fins à cert punt artísticas creus de ferro forjat. Allí's divideix lo camí en dos: lo de la esquerra que va á Ordino, y'l de la dreta que va á Canillo passant per las Escaldas y Encamp. Com aquest es lo que pren lo peató que conduheix la correspondencia à Fransa y vaig d'ell acompanyat, per no deixarlo, aquest es lo que prench jo també.

     A las vuyt tocadas havém sortit de la capital y á dos cuarts de nou ja eram aquí; ja veus que es propet. Las Escaldas no es parroquia, pero es un poble relativament gran, dividit en dos parts principals, que separa'l riu y junta un pont de pedra, molt rustich y molt bonich. S'anomenan aquets dos barris Las Escaldas y Lusso, á més d'algun que altre petit grupo de casas mes ó menos separats dels dos antedits que també portan son respectiu nom. Crida molt la atenció lo que dintre un estat tan petit, minúscul pot dirse, se tendeixi sempre á empetitirse y à particuralisarse tot d'una manera extraordinaria. Aquí tot té nom propi y particular; pocas son las parroquias, y fins los mateixos pobles, que no's divideixin en cuatre ó sis agrupacions de casas que cada una porta nom ben diferent y desllindat, y'ls que desde l'un cantó de poble han [42] de passar á l'altre, no ho fan may sens dir: me'n vaig á tal punt; y ho diuhen ab una naturalitat que cualsevol creuría que tenen de trasladarse á un poble distant un parell ó tres d'horas d'allí. Fins las agrupacions de dos ó tres masías (que ells anomenan bordas) son conegudas ab un nom de poble. La mes petita vall, la mes insignificant montanya, la mes aixuta rasa, tenen aquí nom ben propi y de tothom conegut.

     Al arribar à las Escaldas he rebut una bona impresió. Com que som diumenge y era l'hora d'anar á missa, la gent s'hi encaminava en gran número, vestits tots ab trajos vells y raros, com may jo'ls havia vist. Particularment las donas y d'aquestas sobre tot las vellas, donavan gust de mirar. ¡Cuant he sentit no ser un poch dibuixant ó no tenir una maquina de fotografiar á punt pera emportarmen una vista d'aixó, ó cuant menos un senzill croquis. Portavan faldillas d'aquella roba de la velluria tan florejada y tan bona, y son cap lo cubria una caputxa d'una punxa extraordinariament llarga, coronada per un llás en forma de floch. Feyan una silueta rara, originalíssima; à mi m'ha semblat transportarme á la Catalunya del sigle XVII ó XVIII. M'hi he encantat de veras. Baix aquest punt de vista, Andorra es mes catalana que Catalunya; es un recó de terra que à consecuencia d'estar tan eleva, no hi han arribat encara las onadas de la moda.

     Tot avuy que'm passejo per aquestos voltants caminant de sorpresa en sorpresa, sens que hagi lograt acabarlas encare. Segurament que las Escaldas y sos voltants es lo millor que te Andorra, tant, que posat en altres mans podria fer la riquesa del pais. Lo mes notable [43] que te son las aiguas. Te un gran número de fonts calentas, de sulfurosas y de frescas, tan frescas, que en una d'ellas tot l'any s'hi troba gel. Dins del poble mateix, al mitj del carrer per cual passa'l cami que va á Encamp, brollan dos fonts abundantíssimas molt calentas, á l'una de las cuals poch li falta pera bullir. Crech que ho será mes que las moltas que tenim per aquí baix á Catalunya. He provat de tocarla ab la mà y per poch m'escaldo. He vist á moltas donas anarla á buscar pera gastarla á casa y aixis estalviarse'l foch. Camí amunt, á uns dos cents metres, es tanta l'aigua calenta que brolla, que per tot arreu veus exir fum. He reparat també que la aconduheixen á un safreig pera rentar la roba. A més d'aquets manantials, molt prop d'aquì ne brollan també de ferruginosos. Ja veus donchs si es gran la riquesa que en materia d'aiguas tenen aquestas valls, riquesa que's pert miserablement, sens que ningú l'aprofiti sino'ls naturals del pais, que no la necessitan pas, puig que ben robustos y roijos están tots. ¿Perqué no's fà aquí una estació balnearia com las moltas que existeixen pels Pirineus, tan á Fransa com á Espanya? Tot ajudaría á ferla deliciosa; la paissatje d'aquí es magnífich, lo mellor que te Andorra. Hi ha per aquí prop molts punts pera anar á fer excursions, punts molt bonichs, com l'estany d'Angolestés, los Pessons, Ntra. Sra. de Meritxell, lo pich de Casa-montanya, etc., etc. ¿Què s'ha oposat donchs à que no's portés à cap una empresa aixís? Te diré algo sobre aixó.

     Lo primer que's necessita perque'ls touristes acudeixin á un punt determinat à passar l'istiu, es que [44] las vias de comunicació estiguin bé, lo millor possible y en cuant aixó, las que te Andorra no's poden recomanar pas baix cap concepte; estàn lo mes malament possible, com t'he dit ja en ma carta anterior. Aixís es que'ls camins no convidan pas á venir aqui. Comprenent aixó, fa ja alguns anys, una companyia francesa tractá d'explotar las riquesas naturals d'aquesta vall, y al efecte se posà á construhir una carretera que desde las Escaldas havia de portar á Foix. Una part de Andorrans comprengueren las intencions de la generosa empresa, que'ls hi construhia la carretera, y s'hi posaren en contra. La empresa realment tractava de construhir allí un grandiós establiment de banys montat à la altura dels mes luxosos d'Europa, pero sas intencions no paravan aquí, anavan molt mes enllà y aixó es lo que va fer obrir los ulls á grant part d'Andorrans sempre atents en vetllar pel benestar del seu pais. Dita companyia, mitj á la amagada y en conveniencia de gran part d'autoritats de Andorra, tractava res menos que d'establir una gran casa de joch per l'istiu, sucursal de la de Monte Carlo. A algunas de las autoritats no'ls hi agrada prou lo projecte y s'hi oposaren resoltament. Veyent en ell un atentat á sas costums patriarcals, á sa tranquilitat y fins á sas llibertats políticas. Veyent que un mon extremament oposat al seu anava á invadirlos com un mar que saltant sa barrera d'arena s'aboqués bramulant y tempestuós sobre las tranquilas aiguas d'un llach. Surgiren en lo seno del Consell de la Vall terribles disidencias entre'ls que veyan en lo projecte sa riquesa y'ls que hi veyan sa ruina, per lo menos moral, y no poguent posarse [45] d' acort, los descontents, que eran la minoria, acudiren al bisbe de la Seu á fi de que fent us de son dret s'oposés á aquella bárbari invasió que'ls amenassava. Lo bisbe de La Seu, com a primpcep d'Andorra, invocá sos drets y s'hi oposá d'una manera enérgica, fent que paressin las obras de la carretera ja comensada, entre las Escaldas y Encamp.

     No parà la cuestió aquí. Contrariats los contraris del bisbe al veure atropellats sos privilegis per un sol home que fins allavors per res se mesclava ab ells, s'alsaren en armas en defensa de sa perduda independencia, ja que la voluntat d'un home los privava de portar á cap una obra capás de portar la riquesa del pais, puig que la companyia explotadora los oferia grans ventatjas, tant, que vuit mil duros que de cop deposità pera poguer empendre las obras encara estant en mans dels andorrans, y facil es que no'n surtin mes, passant per consecuencia á ser fondo del comú. Los adeptes al bisbe s'alsaren també y combatiren als rebelats, y vet aqui l'origen d'aquella célebre guerra d'ara fa deu ó dotze anys que posá sobre si á moltas potencias europeas, sobre tot Fransa y Espanya, per la cual alguns sapigueren que Andorra era al mapa. Com que tant lo gobern espanyol y francés enviaren allí alguns diplomátichs, entre'ls cuals descollavan en Valera y Mr. Millet, aquets tingueren ocasió de estudiar lo pais y donarlo à coneixe. Allavors fou cuant Mr. Millet digué à alguns andorrans: «Podeu estar orgullosos de ser fills d'aquest pais sens igual; deveu vetllar per ell à totas horas. Andorra deu conservarse dintre d'Europa com un objecte raro y unich dintre d'un Museo d'antiguetat.» [46] La guerra acabà, los exercits minusculs se desorganisaren y'l projecte no passá de projecte. Sembla que un poder superior vetlla perqué las paraulas de Mr. Millet se cumpleixin.

Las Escaldas, 13 d'Octubre

     [47] Avuy he sortit de nou á encantarme en la contemplació d'aquestos encontorns y he rebut novament impresións agradabilíssimas; aquest país te bellesas inagotables pel touriste. Seguint la vora esquerra del Valira oriental ó riu d'Incles, he arribat á sa confluencia ab lo Valira occidental. Los dos baixan corrent, escapats, bramulant, pero al juntarse, s'apaciguan, y junts, fosos en un sol, se posan á caminar mansament. Com tots dos portan un mateix nom, me fan l'efecte de dos germans separats, que's buscan febrosos, impacients, y que al trobarse, s'abrassan y's tranquilisan. Me sembla que no he fet mala comparació, per mes que entre germans no sol passar sempre aixís. M'he deturat à contemplar una estona lo punt de conjunció, que es pintoresch en gran manera, y he pujat dalt al prat, hont pasturavan y bornejavan un remat de mulas jovenetas, d'alló mes eixerit. M'he atensat á un home que he vist per allí prop á preguntarli per alguna font y ell mateix m'hi ha acompanyat; m'ha dut á una font abundantíssima, al peu d'un aixaragall ó roquer, una esllavissada que va baixant de montanya amunt. Com se m'ha mostrat tan complacent, l'he convidat á beure anissat y ha begut; després nos havém fumat un cigarret francés, y allí assentats, mentres fumavam, m'ha esplicat una historia interessantíssima, l'origen extraordinari y d'aquella font y las desgracias que causà. [48] Com jo no busco res mes que sentir esplicar cosas pel istil, y sobretot en país que tot es tan particular, l'he escoltat ab verdader gust, deixantme al últim sorprés y emocionat sa narració. Vaig à contartho; pots estar segur de sa veracitat, perque desseguit he consultat á moltas personas sobre'l particular, y totas han confirmat lo dit per aquell home. Amés, ni que aqueixas provas me faltessin, ho creuria, perque la mes bona fé es lo que domina entre la gent de per aquí, puig que son incapassos de contar una mentida, y menos cuant cap bon resultat pot reportàrloshi.

     Lo cas es lo següent:

     Sobre aquell prat tan vert y tan plá hont pasturavan aquellas mulas, antes s'hi aixecava un poblet de la parroquia de Andorra la Vella anomenat Fené. Un dia, mes amunt de las casas, al peu mateix de la montanya, de cop hi volta hi nasqué una font, lo que sorprengué á aquells vehins ensemps que'ls acontentá, ja que aixís s'estalviavan anar ben prop de Las Escaldas á cercar l'aigua. Aquella font, que havia nascut mol petita, anava creixent de cada dia, fins que's convertí en abundantíssima. Anava creixent, creixent, tant, que al poch temps sa corrent ja arrastrava runa cap baix al poble, anant desgastant la montanya de constitució gravalosa y per lo tant poch segura. Molt poch després era tanta la cantitat d'aigua que sortia y de runa que arrastrava, que amenassava inundar lo poble tot enrunantlo al mateix temps. Tots los vehins tement una catástrofe, espantats d'aquell fenómeno natural, abandonaren sas casas y s'establiren los uns à Las Escaldas y'ls altres á Andorra la Vella. Poch temps després [49] d'abandonat, lo poble estava ja convertit en un verdader llach, enrunats sos carrers y'l terreno tot somogut. Tothom mirava alló ab la mes gran estranyesa, tothom esperava veure com acabaria, cuant un dia sobrevingué á la font una nova y gran avinguda, s' ensorraren totas las casas del poble en pes al fons de la terra, la montanya baixá en massa, cubrí la superficie enfonsada y tot desaparegué com en una comedia de mágica desapareixen las decoracions. No quedá del poble de Fené ni una pedra, ni un indici que'l recordi, que indiqui lo lloch hont s'aixecava. Un arbre gegantí que hi havia á la entrada del poble, no quedá sobre terra ni la rama mes alta. Unicament com á recort d'aquella catástrofe, brolla la font al peu de la cual m'ho han esplicat. Fa d'aixó uns vint y cinch anys. Facil es que la noticia de lo succehit no arribés á Espanya ni á Fransa, per lo cual aquells infelissos vehins, se quedaren sens los socorros que en cassos semblants tan havém prodigat als altres.

     L'home aquell m'ho esplicava ab una precisió y claretat extraordinarias. Senyalantme'ls llochs aixís que anava explicant, semblava que m'ho fés veure. -Cuant á la matinada van portar la noticia à Andorra me digué, vaig posarme á plorar. Vaig sentirho mes que tot per una capelleta molt bonica que hi havia dedicada á Sant Cristófol y á la cual tenia jo molta devoció. Jo he estés la mirada per aquell prat com buscant lo poble y he sentit sentiment. Vetaquí, m'he dit, un émul de Sodoma, de Gomorra, de Pompeya, de Herculano y tantas altres poblacions que segons la Biblia unas, y segons la historia las altres, han quedat destruhidas per fenómenos naturals.

     [50] He arribat á las Escaldas molt emocionat, he dinat, y de nou he sortit á passeig. He rebut també novas y agradables sorpresas. He visitat, al cap-de-munt del poble, una fábrica de filats y teixits de llana, la única que hi ha á Andorra, en la cual se treballan unas mantas molt bonas y molt bonicas, tot llana verdadera. Surtint de la fábrica, anant montanya amunt seguint sempre'l riuhet Madriu, he pujat à Angolostés per veure son llach, de cual lloch m'havian fet grans elogis, y à fé que no he quedat disilusionat, molt al contrari, he quedat sorprés de tanta bellesa. Es un lloch deliciós, al cual, si fos home de diners, m'hi construhiría un chalet per venirhi á passar l'istiu.

     Lo siti es triat y deliciós. Figurat une calma, planella ó meseta, que diuhen los castellans, d'uns dos kilómetres cuadrats, elevada á mitja montanya poch mes ó menos. De las tres parts, una d'aquesta plana l'ocupa un estany d'aiguas tranquilas y transparentas com un mirall, en las cuals se cria en gran número lo peix nomenat truyta, lo mes preferit dels peixos d'aigua dolsa pels bons gastrónoms. A la vora d'aquest llach s'aixecan un grapat de casas agrupadas al entorn d'un campanaret esbelt, alt y prim com una bitlla, y tot tombant, pujant amunt y baixant avall de la montanya com una alfombra, s'extenen los prats, sempre verts, per hont pasturan alguns remats de bestiá de tota mena. Es un siti verdaderament idilich, apropósit per escriure bucólicas é imitar á Garcilaso y á Melendez. Un no pot menos que recordar aquells versos de Gil Polo:

     [51] Unicament lo que aquí no s'hi veu son las pastoras tal y com nos las pintan aquests autors; totas van despreciadas y casi dirè brutas. De manera, que l'escriptor que descrivint aixó vulga agradar, no pot ser realista mes que en tocant á la naturalesa inanimada. No li cal exagerar pera treure cuadros bonichs; basta que copihi, y que copihi ab fidelitat.

     Desde allí dalt se veu un panorama expléndit, encantador. Exténs la mirada per las alturas, y descubreixes interminables fileras de montanyas de pichs nevats, relluhint com l'argent als raigs del sol; l'abaixas, y contemplas á tos peus las Valls d'Andorra y d'Incles, corrent per son fons lo Valira, sembrada sa ribera de poblets y masias, ab sos prats verdejants y ab sas aiguas platejadas. La Naturalesa es aquí gran y hermosa, tal com surtí de la Creació: la má del home no l'ha espatllat encare.

Sant Joan de Canilo, 15 Octubre

     [52] Desde las Escaldas aquí dalt poch se troba de notable que cridi la atenció, que fent un esfors suprém, la naturalesa se surtí d'aqueixa regular hermosura que per tot arreu mostra aquí dalt. Surtint de Las Escaldas, cuant s'es al cap-de-munt del poble, sobre una costeta en que á l'arrassé de la solana treballan sa mel dins una vintena d'arnas innombrables exercits abellas, un se gira y torna á contemplar de nou l'hermosura Vall d'Andorra, florida y plena de llum com un paradís encantat.

     Seguint sempre lo Valira oriental, lo cual se traspassa un cop per sobre un pont de pedra, á una hora y mitja de camí s'arriba à Encamp, poble molt bonich de nom, pero molt lletj y molt brut en realitat ja que casi se fa impossible tranzitar per sos carrers sens calsarse unas botas de montar; tal es lo fanch y porquería que hi ha. Confesso que he rebut una gran decepció, lo nom del poble es bonich, m'agrada molt, y esperava que'l poble correspondría al nom. M'ha passat lo que al héroe de la novela Marianela de Perez Galdós, aquell pobre cego que's creya que Deu havia posat las ánimas mes bonas dintre als cossos mes bonichs, y cuant recobra la vista, veu que la pobre Nela, dotada d'una ánima tan bona es lletja. ¿Perqué també Encamp tenint en nom tan bonich es un poble lletj? No obstant, lo poble's divideix en dos, partit pel riu, y'l [53] de la part esquerra, en lo cual hi ha l'iglesia, ja es mes bonich. Los vehins d'Encamp tenen fama de ser los mes aixebrats d'Andorra, los mes revoltosos y'ls de menos fé; fins van tenir un mestre que's proposava ensenyar doctrinas laicas en sa escola. Tot Andorra mira ab certa desconfiansa à la gent d'Encamp.

     Surtint del poble, sempre riu amunt, perque aquí lo camí y'l riu son dos companys inseparables, á dos kilómetres, se troba sobre un alturó la hermita de la Mare de Deu de Meritxell, que es un edifici gens notable, pobre, pero al cual s'hi porta una gran fé. En Verdaguer en son «Canigó» parla de ella. En son últim cant, l'hermità de Meritxell canta:

     Deixant la hermita á la esquerra, camí amunt, cosa d'una hora, s'arriba á Canillo, poble à la vora del riu, com tots los d'aquí, sens cap particularitat digne de menció, y mitja hora mes amunt, s'aixeca la hermita [54] de Sant Joan, edifici boniquet, ab una esbelta torre cuadrada, situat al peu del cingle, en un siti dels mes pintorescos. Desde aquí t'escrich la present. Pujant riu amunt, he arribat à son naixement, als estanys Pessons, dalt al plá de las montanyas, haventme encantat en la contemplació d'aquell panorama grandiós, d'aquells pichs plens de neu y d'aquellas colladas verdas. Fontargent, Punta Serrera, Distranya, etc. se divisan desde allí com á gegants de testa esblanquehida. Lo bonich son los estanys Pessons, paraula que à Andorra significa molta cantitat, y equival á molt, forsa, un munt, etc. Verdaguer los descriu de la següent manera: «Los Pessons son una vintena d'hermosíssims viots y estanys de diferentas midas, que van enviantse l'aigua de l'un á l'altre voltant un enherbat turó mitj abrigat de pins y rodhodendron, mirador desde ahont se veuhen naixer y allunyarse per grahons de llach, los dos vierons, que mes avall enfaixen sas puras aiguas. Es un rosari d'estanys units pel fil d'argent del Valira oriental, que allí te son bressol y de allí trau las grans granítiques pedras valirenques que en dias de quimera, sembra pels camps de la Seu d'Urgell y de la Conca de Tremp.» ⁽¹⁾

     He passat també per Soldeu, poblet situat als confins d'Andorra, en las regions de las neus casi eternas, en la frontera francesa. Ab aixó he corregut tola la Vall d'Incles, únicament me falta seguir la de Ordino, [55] per la cual corre'l Valira Occidental, vall molt pintoresca segons me diuhen. Demà surto per Las Escaldas á pendre'l camí de la dreta alli hont vaig deixarlo prop las dos creus de ferro de que t'he parlat en una de mas cartas. Las tres Valls d'Andorra tenen la figura d'una Y molt ben feta, de la cual sols me falta coneixer lo bras superior de la dreta. Lo seguiré y te'l descriuré.

Ordino, 18 d'Octubre

      [56] Efectivament, com me deyan, la Vall d'Ordino es bonica é hi ha molt que descriure. La he seguit tota, he vist molt y bonich y t'ho descriuré fente una carta tan llarga com curiosa, que ha d'esser la última que desde aquest país t'escrigui.

     Lo camí que porta á Ordino partint de las creus ja citadas, es potser lo mes angost y pintoresch de per aquí, al menos fins arribar á vista de La Messana. Lo camí passa per sobre'l riu, arrimat al cingle, y'l riu passa tan fondo y estret, que en molts llochs, la vegetació que creix à l'un costat y altre s'arriba á entrellessar formant un pont de verdor. A mitja hora d'Andorra, en un dels punts mes estrets, se troba una senzilla hermita dedicada á Sant Antoni, ficada dins del cingle, donantli entrada una cova per cual devant passa'l camí que voreja'l riu. Mitja hora mes de caminar y s'arriba á La Messana, que s'assenta al peu d'un petit riuhet tributari del Valira, á menos d'un kilómetre de sa confluencia. Es un dels pobles mes importants d'Andorra y una de las sis parroquias.

     Pera arribar á Ordino's te de agafar altre volta la ribera del Valira, á cual part esquerra s'alsa'l poble, petitet, pero bonich, una de las parroquias mes importants per las moltas agrupacions de casas que te per sos aforas. A cent ó doscents metres d'ell s'alsa Segudet, grupo molt pintoresch d'una vintena de casas, [57] que divideix una petita corrent d'aiguas cristallinas. Un poch mes amunt, cap á la dreta, besant l'aigua del Valira, s'hi veuhen, Ansolonga, La Cortinada, Arans, etc. Son molt exótichs los noms de per aquí, semblan mes aviat francesos que catalans. En la parroquia de La Messana, per exemple, n'hi ha de tan estranys com aquests: Puy, Pal, Ers, etc. Mes amunt, vora mateix la frontera, hi ha Llors, l'últim poblet d'importancia que te Andorra per aquesta banda. Es una agrupació de casas molt bonica, al peu del riu, sombrejada per unas fileras d'arbres molt alts y molt verts. Se troban per aquí dalt moltas fonts ferruginosas, y as montanyas se veu que contenen gran part d'aquest mineral que algun dia feya la riquesa del país. Lo ferro andorrá gosava antigament de gran fama y eran moltas las familias que de sa explotació se mantenian, pero vingué la exportació en gran escala dels ferros obrats inglesos y belgas, y la industria andorrana, no poguent resistir la competencia, tingué que plegar lo ram. Unicament, com á dolorós recort, conservan los andorrans y en profussió, grans balconadas, moltas retxas y portas, un sens nombre de creus escampadas per camins y plassas, tot obrat de mans d'artistas del pays, y per últim, un regular número de fargas ruinosas ab sos martinets rovellats y que potser may mes tornarán á fer retronar aquellas tranquilas valls ab sos cops.

     Estich molt á gust en aquest poble, á cual espatlla s'alsa com un gegant lo pich de Casa-manya, de cual cima no s'ha fós la neu en tot l'istíu. Poso á cas a Rossell, una de las casas de mes consideració del pays, personas respectables é ilustradas ab las cuals se pot [58] conversar sobre art y literatura. Un dels passats de la casa, anomenat Antoni Rossell, fou qui recopilant documents y posanthi al ensemps molt de sa part, escrigué lo Manual Digest, lo Códich d'aquest país, que l'informa tot ell un esperit tan pràctich y tan catalá que es llástima que no se'l don, á coneixer ó que al menos no l'estudihin y'l comentin las personas entesas enamoradas de lo antich y bó de nostre terra. En aquesta casa's conserva l'original, que he tingut lo gust de fullejar, cual única copia's guarda en l'Arxiu d'Andorra la Vella.

     Avuy he rebut una alegria: l'actual hereu d'aquesta casa, don Joseph de Riba, doctor en Dret, m'ha manifestat sos propósits d'escriurer y donar á llum una Historia de Andorra. Com que dit subjecte es persona ilustradíssima y probablement la que coneix mes lo present y passat de son pays, no dupto que sa obra será interessant, y espero que'ls catalans tots sabrán correspondre dignament á aquesta mostra d'interés envers lo nostre passat. Aquí en aquesta casa posà Verdaguer cuant recorria'ls Pirineus en busca d'inspiració per escriure son magistral poema, deixántloshi com á recort una bonica poesieta. Pujá al cim de Casa-manya à peu y cantant la coneguda copla:

     Es xocant lo que m'esplica la senyora de la casa de Mossén Cinto; una nota que pinta son caracter senzill y humil. Tenian ja'l dinar preparat pera pujar á la [59] montanya à menjàrsel, un dinar molt regular, cuant Verdaguer mirántsel fixament, digué: -Aquí hi falta una cosa.- La senyora, creyentse que notaria de menys algun requisit del cual no podria servírsel, preguntá espantada: -¿Qué falta, Mossén Cinto? Y l'autor de La Atlántida, ab humilitat y senzillament, respongué: -Hi falta una ceba.

     Jo també he fet alguna excursió; primerament al pich de Tristany, que pren lo nom de tres estanys hermosíssims que donan naixement al Valira occidental. Es un punt deliciós, pero lo punt verdaderament encantador, lo siti paradissiach, es la montanyeta de Seturia, situada derrera de La Messana, un poch avall y al naixement d'un petit riuhet que desemboca al Valira un poch mes amunt d'Andorra. Verdaguer s'encantá en la contemplació d'aquesta vall á jutjar per la descripció que d'ella'n fá en lo Canigó:

     Verdaguer no s'acontenta en descriure aquesta montanya ab aquestos versos incomparables, puig que en son llibre «Excursions y viatges» torna à ocuparse d'ella en prosa, d'una manera menos poética, pero no menos justa. Diu: «Lo plá no es mes gran que'l de Nuria; mes, sens véureshi gayre bé cap roch, tot ell es [60] enherbat. Lo fener ó herbey, desde lo mes alt de la serra que'l volta pel Nort, Llevant y Mitjdia, baixa en líneas corbes y suaus com las de una gran petxina á reunirse al Sud-Oest. Lo color vert es viu com d'herba regada sovint: sols algun escamot de blanques ovelles ó de rosses vaques lo clapeja. No he vist en tots los Pirineus una vall mes bonica de nom y de fet que la pera mi encantada é inolvidable vall de Saturia.»

     ¿Qué podria dir jo de dita montanya després d'aquestos versos y aquestas ratllas de Verdaguer? Sols te diré, com á aficionat á la pintura que ets, que si un dia haguesses de pintar una vall del perdut Paraís terrenal, te recomanaría que vinguessis á pendre per modelo la de Saturia.

     He dit ja tot cuant tenia que dir, cumplint aixís la promesa que de bon principi te feu lo teu amich que espera veuret prompte.

FÍ