Agost. Dia 22
Estudis a Esterri. —Cap a Isavarre. —D. Modest de Bisa y sa família. —Dialecte d’Isavarre y Isil—Els Segadors

M’axech primer que’l sol, y, feta la preparació cap a dir missa. El Rector m’obsequia molt; me’n mena a la Rectoria y me fa berenar amb ell. Me’n vatx a la fonda, y trob el Dr. Schädel desxondit y berenant. Comparex D. Vicenç Morelló y D. Anton mos mena sis o set noys y noyes, que fan un cap ben viu y uns ulls que baden com uns salers. Les mos triam amb el Dr. Schädel, fent dues rol·lades, y ja som partits a demanar, ell de fonètica y jo de conjugació. Tot d’una no comprenen aquells noys aont va a parar tot axò. Los ho esplicam una mica y aviat hi son, y a-les-hores ja mos n’anam com un cavall a n-el cós; y venguen verbs y altres verbs. Aquí trobam el metex fenòmen que per tot: la gent instruida se ressent de l’influència de Barcelona, y la gent menuda conserva millor les particularidats idiomátiques d’assí. Aquella gent hi té mal d’entrar, en l’importáncia científica del parlar del poble iliterat, dels noys. Ho troben gros, que’l parlar d’aquests haja de decidir les questions de la nostra fonètica. No’n saben sortir de llur tòpich: les corrupcions y adulteracions del poble.

A forsa de fer l’aviona y de trompitxar, amb l’ajuda dels germans Morellons, aquells noys y els Srs. Rector y Castellarnau que també’ns ayden un parey d’estones, dexam llesta, devers mitx-dia, la fonètica y la conjugació. Resulta que no hi ha grans diferències de llenguatge entre Sort i Esterri. N’hi haurá més amb els altres pobles de la vall d’Àneu; es segur qu’a n-aquests s’hi conserva millor el dialecte de la vall que no a Esterri, per la major comunicació que té aquesta vila amb els altres centres de població esterns.

Dinam de bon gust, y feym les maletes per tocar el corn, de bell nou cap a ponent, cap a Isavarre. El traginer que’ns acompanyá fins assí se’n torná a Sort, anit passada. Per no haver de mudar tant, contractam amb D. Anton Morelló bísties y un guia per tots els dies que n’hájem mester, fins a la Pobla de Segur. Mos dona un bestiar molt bo y el Miquel per menarlo y guiarmos. El Miquel es un mosso de D. Anton, fadrí, d’una trentena d’anys, no gayre alt, gruxadet, ros,axerit, trempat.

Ens despedim d’aquells bons amichs d’Esterri, pegam bot demunt les bísties, y ja som partits per un caminoy de pujades y devallades ferestes, esglayadores, p’els costers del Noguera, sempre cap a ponent, y de d’allá. ¡Quins panorames més esplèndits y grandiosos, y qualqu’estona ferests y salvatges!

Anam cara a sol; son devers les dues del capvespres, pero no sentim jens de molèstia. Vaja quin sol més... comportívol, més... bon al·lot!

Com mos ne temem, som a Isavarre, una mica de vila, asseguda a un coster molt empinat y mal d’emprendre, de cases mal garbades, petites, brutes, d’una mala petja del dimoni. Mos presentam a ca-D. Modest de Bisa. Mos hi recomanaren els Morellons; el coneguérem eir a Esterri y ens digué qu’esperava que faríem propi de ca-seua. Es la primera casa de la vila, una d’aquexes cases caporals de la muntanya catalana, soques seculars de la nostra nacionalidat.

El Miquel prou que hu sab ca’l senyor de Bisa. Entram per la portassa, dins un pati a ont desemboquen l’escala principal y diferents estables y altres dependències. Mentres devallam de les bísties, ja’s presenta D. Modest, el senyor de la casa, la senyora, tota agradosa y amable, una filla, la Marieta de Bisa, d’una tretzena d’anys, y dos fills, el Modest, d’una quinzena, y el Llorenç que’n té onze. Tots fan un cap ben viu, careta rodona y garrida, amb unes colors ben sanes. Tots duen la bondat pintada demunt. Encara tenen l’ávia, una senyora de prop de norant’anys, natural de Camprodon, petitona, esquerda, exerida, pero més sorda qu’una massa. Aquí trobam D. Joan Barado, d’Isil, mestre d’escola, col·laborador vell del Diccionari, que només mos conexíem per cartes.

Pujam per l’escala principal; es ampla y de graons un poch menjats. Mos menen a la sala bona, espayosa, sotilada de fusta, parets blanques amb teles a l’oli penjades, y mobles antichs. Tot
respira ayre senyorial d’altre temps. La senyora de la casa, educada a un col·legi de Tolosa,
amabilíssima, parla francès molt bé. Tant ella com D. Modest com llurs fills se mouen dins una pau y una calma paradisíaca.

Els esplicam el nostre, objecte d’estudiar la fonètica y la conjugació de la regió d’Isavarre, pertanyent a la vall d’Àneu, y aviat comprenem que ja no poríem trobar un camp d’estudi més avengut qu’aquella gent. Els esplicam la manera especial d’aglapir la pronunciació y la conjugació, y aviat s’en fan cárrech; y tant el Modest, com la Marieta de Bisa, com el Llorenç de Bisa, ens responen amb un aplom y una seguredat qu’encanten. ¡Que hi brolla[,] de pura y de dolsa[,] la llengua catalana d’aquelles boques infantils! A la llegua se veu qu’ Isavarre conserva millor que no Esterri el dialecte de la vall d’Àneu, com a punt més arreconat qu’es y menys topadís.

Com tenim assí l’amich Barado, amb ell feym l’estudi del dialecte d’Isil, qu’es, poch sá poch llá, com el d’Isavarre. Hi trobam particularitats fonètiques y morfològiques molt curioses. Hi trobam la e átona tan tancada (e) qu’ arriba a i (llibri, pari, mari). La a átona final sona en les formes verbals y en molts de noms casi com o táncada (o) o castellana (mirabo = miraba; mirario = mireria; Ke i. miréso = mirás; tenibo = teniba = tenia). Hi ha subjuntius tan curiosos com aquests: Ke i. pergo = pèrdiga; Ke i. rebgo = rèpiga; l’..o (olla); ke bu.go = búlliga; no vol que i. eskubgo = escúpiga; no v.l ke pudgo = púdiga). Aquests subjuntius tan curiosos, les mos diuen la Marieta de Bisa y el Llorenç de Bisa,contra’l parer de llur pare D. Modest, perqu’ell no’ls usa; pero acaba per confessar que’ls infants y la gent sense lletres els usen. Es clar que la gent instruida no’ls usará gayre, en temerse’n, perque més o menys directament reb la norma del dialecte barceloní, que no’ls-econex.

Fins que tenim claror del dia traballam com uns desesperats. Aquella santa gent aguanten a n-aquex banch de la paciència, atentíssims com son; y venguen paraules d’un vent y formes verbals de l’altre, y hala escriu qui escriu. Se fa hora d’anar a menar els bous y les cabres; el Modest va a cercar aquells y el Llorencet aquestes. Se veu qu’es una casa ben ordenada, una casa noble de la pagesia, aont cadascú fa feyna a n-el seu redol. Un detall curiós: com som a la conjugació del verb monyir, 78 qu’assí ‘n diuen mullir y a altres bandes mulcir, demán jo a la Marieta de Bisa si sab qu’es axò. Ella’s posa a riure, y son pare’m diu qu’ella mull cada dia vaques, per la llet que prenen ells a la taula. Per acabar de desnossar la pronunciació y la conjugació, mos duen un llum, y a la fi feym el val-Deu. Aquesta santa gent no demostren gens de cansament, y no es que no hi haja motiu. Ho veym clar, que cansaríem un ase, quant y més les persones. Se fa hora de passar el Rosari, y el resam en família; posam peus devall taula, y venga un bon sopar. La senyora mos fa tastar la mantega qu’ella enllestex. El Dr. Schädel, que, com a alemany, hi diu de prim, declara qu’es cosa superior. Una nova sorpresa: aquests senyors son afectats ferm de cantar, y ja son partits canta qui canta tots plegats, y just cansons catalanes, com se suposa. Surt devant totes la dels Segadors, que retrona
solemne, imponent, corprenedora, a n-aquelles altures d’Isavarre, dins aquell silenci sepulcral de la nit, quan tota la vila dorm. Com mos ne temem son a prop de les onze, y acordam, nemine discrepante, anarmosne a jeure. [312]

Agost. Dia 23

L’esglèsia d’Isavarre y les altres del Pallars y llur construcció.
—Cap a Alòs— El Sr. Arnalot y sa casa. —Estudi del dialecte
d’Alòs y Borén. —Noys fugissers

M’axech abans del sol, y D. Modest també, y devallam a la capelleta que hi ha a la casa, amb portal a defora. Es petita, modestíssima. Entra també la senyora y sos fills, y deym missa.
Després berenam y mos comparex el Sr. Rector d’assí, pujam amb ell a l’esglesieta parroquial, románica, primitiva, venerable, menuda, pobre. Hi pujen per una costa feresta de dreta, vestida esplèndidament d’arbres d’ombra. L’esglesieta domina la vila y tot el 79 panorama, qu’es magnífich, grandiós. Devallam després a la Rectoria, cosa poca de tot.

Les esglèsies d’aquexes viletes de l’alta muntanya, les qu’hem vistes, son molt menudes y despullades de tota ornamentació, però molt ben construides, de pedreny fort y carreus regulars, amb portalades de mitx punt, reduides sí, però correctíssimes, gentils, solemnes, y algunes esplèndides. Constrasten notablement amb les altres edificacions, tan raquítiques, lletges, infamioses. Bé simbolisen aquexes esglesietes la solidesa y perennidat de l’Esglèsia Catòlica, obra Deu, triumfant de la caducidat de les coses humanes. Una de les coses més... impròpies d’aquexes esglèsies es el trispol, el paviment que sol esser de lloses irregulars y maliguals de grandária y de gruxa, posades molta volta sense cap classe de ciment ni mescla (cals y grava) que les ficsi ni subjecti. En descárrech d’axò hi ha que dir que les particulars, en no esser de qualque senyor gros, els paviments solen esser molt pitjors. Moltes d’elles semblen còves o bovals de bestiar.

Se fa hora de partir. Donam milions de grácies a n-els senyors de Bisa, de lo bé que’ns han tractats; el Miquel ja té les bísties ensellades; hi pujam, y ¡de dellá cap a Alòs! sempre vora vora’l Noguera, per dins comallars, fondals y barranchs, bordetjant costers.
Passam per devora la mica de vila de Borén, sense aturarmoshi, més envant trobam ran del camí una venerable y gentil esglèsia románica, desgraciadament abandonada; era un vell monestir. Després dexam a má esquerra’l poblet d’Isil, miserable com tots els d’aquexes
muntanyes, y a la fi arribam a Alòs, el derrer poble de llengua catalana que’s troba anant cap a nort y cap a ponent. Ja som a 1.260 metres d’altura.

Aquí hi tenim un amich, D. Pere Arnalot, que té dos germans jesuïtes, persona riquíssima; se considera el més rich de [313] l’alta muntanya, s’entén dels qui hi viuen. Totes les referències que’n tenim(,) son escel·lents; elles mos mouen a presentarmos a ca-seua 80 sense conexerlo personalment, però haventlo avisat fa setmanes, y avuy ben dematí hi es vengut el Sr. Barado d’Isil a notificar la nostra arribada. Mos hi presentam, y mos reb amabilíssimament. Es un senyor d’una cincuantena d’anys, de bones talles, robust, cara rodona, molt espressiva, amb uns ulls que li ballen de vius. La seua senyora, agradabilíssima, se veu qu’es una santa dona; tenen vuyt o nou fills, tots sans com un gra d’all, revenguts, desxondits; no fan cara de jens de sòn; casi tots han estudiat a n-el col·legi dels jesuites de Sarrià. Basta veure la casa per coletgir que son amo es persona polent y que manetja’ls diners a palades. Alòs d’Àneu es una mica de vila, per l’estil de les altres més poca cosa qu’hem descrites de l’alta muntanya; les cases son menudes, malgarbades, brutes; son d’aquell pedreny fullós, flux, esmicolat, impossible per tota edificació formal, per cantonades, per rebranques, per archs, per llindes, y que sembla esser general a tot el Pallars. D’Avellanet ensá no hem trobad’altra cosa, fora a Sort y Esterri, aont abunden les pedres rodonenques, propies dels terrenys d’aluvió. Per tal motiu, per assí no hi ha portals arcats ni finestres arcades, sino amb llindes de tions més o menys llambroxats, y els sòtils y mitjanades (embans) solen esser de posts mal confegides, y els trispols son de lloses d’aquell pedreny fullós y negrench, que també l’empren per les teulades. De cases amb pisos, de trispols enrajolats y de parets llises, blanques o emparedades o pintades, no se’n resa per assí dalt, casi no’n tenen idea. Donchs bé, la casa del Sr. Arnalot es una escepció: es gran, de dos pisos, de parets mestres ben robustes, referida per defora, axaubada per dedins, de cambres espayoses, de trispols enrajolats o de fusta molt ben closa, pintades o empaperades les parets y cel-rasos, amoblat tot magníficament. Sembla una casa que l’han duyta de Manresa, Sabadell o Barcelona.

Esplicam a n-el Sr. Arnalot y a sos fills, el nostre objecte filològich y els-e deym que’ns calen vuyt o nou minyons o minyones 81 naturals d’assí, per sentir-los enraonar y ferhi’ls nostres estudis. Ells diuen qu’ara tot d’una será un poch mal de fer, perque tothom es a fer feyna p’els costers; qu’haurá d’esser en haver dinat. Hi ha a la casa, de pedagoch, durant les vacacions, un seminarista de Borén, molt simpátich; amb ell estudiam la fonètica y la conjugació del seu
poble. Conversa que conversa, se fa mitx dia, y dinam magníficament.

Tot d’una d’haver dinat, dos fills del Sr. Arnalot s’espitxen a cercar minyons per tot arreu, abans que no se’n tornin a la feyna. [314] Els-e costa molt trobarne que vullen venir, perque patexen una mica de seuvatges, les fan por els forasters. N’apleguen un escabotell de set o vuyt, però abans d’aportellarlos a entrar a la casa, n’hi ha que hu donen a les cames com a llonzins, y no’n veuen pus la pols.

Entren els altres un poch esglayats com mos veuen. Per ferlos boca, les donen aquests senyors confits y dolces. Amb axò se posen a coses de raó, y comensam a ferlos preguntes de fonètica y de conjugació. Tot d’una no hu comprenen, però a poch poch hi entren, y alguns
responen molt bé, y amb ells feym bona feyna. N’hi ha d’altres que no’ls-e porem treure cap parauleta; no fan més que mirar y mirar amb uns ulls com a salers. Veent que no mos ervexen, els-e llicenciam, y fugen com la bala. Mos ne queden massa pochs, y el Pep, un dels fills del Sr. Arnalot, torna esser partit a cercar gent menuda per les cases, però li fugen y ell els ncalsa. A la fi n’aplega quatre o cinch, y aviat els hem anostrats, y seguim escriu qui escriu.
A lo millor un d’aquells bigarnius diu, sense cap rialla y ben fort:

— ¡Tinch gana!

—Bé, home, diu el Sr. Arnalot, bé has parlat. Y duen una bona llesca de pa y una gran tallada, y aquell ja li ha dat clau, y al punt s’ho ha enflocat tot. Llavó está ja per dir paraules, totes les que li demanin. Axí m’agraden els homes! Ni’l Dr. Schädel ni jo perdem cala, y no’ls-e dexam sossegar[,] a n-aquests noys[,] amb preguntes d’un vent y d’altre vent. Mos hi pegam fins que hi veym. A la fi 82 acabam; aquells noys troben un bon berenar preparat, y hi peguen fort, y se’n van botant d’alegria y movent avalot.

Resulta que ni aquí, ni a Isil, ni a Borén ni a Isavarre, y manco a Esterri d’Àneu, no hi ha contactes ni invasions del gascó ni llengadociá que’s parlen a l’altra banda d’aquexes muntanyes, dins França. Aquexes crestes altíssimes son una frontera perentòria entre
el catalá y aquelles altres branques de la llengua d’Oc; la separació es casi bé absoluta, a pesar de que axí metex comuniquen els poblets d’una y altra banda.

A entrada de fosca comensen a comparèxer traginers de la banda d’Esterri y Sort, amb muls carregats de farina y altres merques, y la casa sembla una fira. Hi ha més de vint mossos, uns
traginers, altres de feyna del camp, altres guardians de bestiar. El Sr. Arnalot atén a tot, y la senyora amb ses criades preparen la cosa per sopar. Mos aplegam tots, senyors y servici, per resar el Rosari, y, resat, sopam, y a jeure tothom, que prou ho hem mester. A n-el Dr. Schädel y a mi mos destinen unes cambres del pis principal magníficament enllestides. Des qu’anam d’escursió no érem estats tant ben allotjats. [315]

Agost. Dia 24

Cap a la Vall d’Aran.
—Comunes del Pallars—El bosch de
Bonabé. —Els glebats. — Mongarri. —Un que’s creya que
l’aranès no’s poria escriure. —Fonts del Noguera y Garona.
Panorama de la Vall d’Aran. —Població y administració de la
Vall. —El separatista més gros d’Espanya. —Lo que costa anar
a la Vall d’Aran

M’axech a les quatre. Trob llevat el Sr. Arnalot y els seus fills, que’m tenen preparada la cosa per dir missa a la capella de la casa. 83 La dich, don grácies, cridam el Sr. Schädel, berenam, y el Miquel vé a dirmos que’ns espera amb el bestiar a punt per partir. Se presenta’l Sr. Rector; s’oferex en tot y per tot y nosaltres a ell; donam milions de grácies a n-el Sr. Arnalot, a la seua senyora, a sos fills, per lo magníficament, per lo esplèndidament que’ns han tractats; prenim comiat de tots, y, enfilantmos a les bísties, ja som partits cap a la Vall d’Aran, per anar a dormir a Viella; tota una diada de cavalcar.

Seguim vora vora’l Noguera p’els costers dels barranchs y fondals per ont el riu corre, y de d’allá. A bocins, tot son arbres de riu, d’una gran pompa y esponera, y pelleringades de prat; llavò clapes pelades com el call de la má y ermes completament, y llavò grans estensions de bosch, casi tot pinar.

Lo notable es que dins casi tot el Pallars, les muntanyes, axò es, les altures, son comunes, es a dir, dels pobles, que hi pasturen el bestiar y lloguen els pasturatges y des-i-ara venen els boschs. A Alòs, mos diu el Miquel, en veneren un tros ben gran, fa uns quants anys, y tocaren de tres a quatre mil pessetes a cada casa. Y ¿que havia de succeir? Qu’aquells diners foren un niu de desbarats, desordes y misèria. Alguns, ben pochs, guardaren aquelles mílies; la major part les tudaren y fongueren de la manera més bajana y toxarruda, y aviat no tengueren una creu.

Camina caminarás, el Sr. Schädel fa córrer la bístia p’el bon camí, y devalla en esser dolent. Jo no devall casi may; rés el breviari, repás la gramática alemanya, llavò convers amb el doctor y el Miquel, y sempre de d’allá cap a noroest, y per amunt y per amunt.

¡Quina cosa més notable! El cel está ben estirat, no veuen un núvol, son devers les deu, el sol mos cau demunt ben de ple, y no mos molesta jens, y ¡som a 24 d’agost!

Com més va, mes pinar trobam; el punt som a la colònia Itàlia, un aplech de cases de fusta, molt gentils, aont hi ha una gran fábrica de serrar les fustes que tallen d’aquest bosch grandiós de [316] 84 Bonabé, propiedat del Duch de Medinaceli, que l’ha venut a una companyia estrangera, que fa taulons de les soques y los se’n du cap a França, a l’ayre, amb un cable sostengut meravellosament per unes torres atrevidíssimes de barres de ferro, posades en els punts culminants, y, per medi de l’electricidat ¡cap a França! Com casi tots els obrers son italians, la colònia ha nom Itàlia.

Dins aquestes encontrades altre temps hi havia llops y ossos a balquena. Ara se son apoquits tant y tant, que no’n veuen casi cap may. Els llops son molt perillosos de nit; els ossos ferexen la ventatge que no s’afuen ni envesten la gent si no’ls-e diuen res. Ara si’ls envesten, son ferests y ben mals de capturar.

Y seguim sempre de d’allá y per amunt cap a ponent, bordetjant costers y altres costers, ficantmos a les totes dins aquell bosc de Bonabé, d’abets, de pi pirenench, de rama espessa y d’un vert molt fosch. No es una cabellera reyal a l’ayre, com la del Pi de Formentor que canta Mn. Costa i Llobera; son milenars de milenars de cabelleres reyals, amollades, escabellades, arrevexinades, endiumenjant sobiranament, estupendament aquests fondals, barranchs, essingles, turons y cuculles; son milenars y milenars de soques, moltes mès gruxudes que’l cos d’un home, dretes com un fus, altíssimes, algunes de vint y fins de trenta metres, reblides de branques de dalt a bax, espesses com els cabells del cap; a molts de redols, tan acostades les
soques, que no hi ha gayre més d’un metre d’una a l’altra; y les branques s’entrecualquen formant un entrunyellat, un envitricollat esglayador. A molts d’endrets fa verament fosca, y axò que som devers les deu. El camí atravessa una pendent tant dreta y aspra, que, si no fos per tantes de soques que amb les rels aturen la terra y fan regruxos, per ont corre el camí de ferradura que seguim, no hi hauria manera de travessarhi. De vora aquexes soques gruxades se
fan una espècie de fraules o maduxes; en trobam ensá y enllá, y el Dr. Schädel cull totes les que veu y en pega un panxó; jo també me’n enfloch un ratx. Tot el tros més espès del pinar anam a peu, per por 85 de les branques que passen de banda a banda del camí y mos porien
fer un mal terç.

A la fi sortim d’aquella grandiosa, d’aquella estupenda espessura, y de d’allá, sempre cap a noroest, y sempre per amunt y per amunt, sense dexar may el Noguera, que a cada instant
s’entreforca amb sos afluents, que’s precipiten d’aquests turons, escabellant els seus dolls argentins, omplint d’armonies avalotadores fondals y barranchs...

Un d’aquests afluents es el Marimanya (mare-magnum) que devalla dels estanys del metex nom. L’atravessam, y ja som fora [317] del Pallars y dins el terme del Salardú de la Vall d’Aran.
Emprenem la pujada del Dossal per dins un altre pinar d’abets ben espès, y per amunt s’es dit. S’acaba aquex pinar y entram dins els glebats de Mongarri, axò es, un terreny llís, planer, sens arbres, tapissat d’un fenás curt y espès com els cabells del cap. Sembla qu’un camina per demunt una catifa; pero, si no estau alerta, llenegau, vos esmunyiu, y, com vos ne temeu, redolau p’en terra. En fer els glebats rosts y pendents dretes, es massa perillós caminarhi.

De glebats axí, n’hi ha a l’uf a n-el Pallars, a la Vall d’Aran y regions veynades. Camina aminarás, sempre amb la bona companyia del Noguera, enfilam una vall estreta y mos trobam devant les cases de Mongarri, una mica de vila, devers una dotzena de cases, modestíssimes, que’s cremaren fa uns quants anys y les renovaren. Set o vuyt minuts més enllá, hi ha l’esglèsia y l’hostal, de molt bona construcció, sobre tot l’església. Axò ja varia d’aspecte, ja demostra més forsa y més cabals; ja som a un’altra regió, la Vall d’Aran. Ja som sortits del
territori de llengua catalana; assí ja parlen aranès, un dialecte gascó.

Som a 1.645 metres d’altura, com qui no diu res. Devallam a l’hostal, qu’es gran y fa bona cara; comanam el dinar, y cap a veure’l Sr. Rector, veyam si estudiam una mica l’aranès, que, si no’ns interessa directament p’el fi de l’actual escursió 86 filològica, prou que’ns interessa en absolut. Justament el Sr. Rector no es assí. Mos ho diuen son pare y una germana, y prou greu que’lse sab que no hi siga. Ells son aranesos, però mos parlen en pallarès[,] que diuen ells; es a dir, en catalá. Tots els aranesos el parlen, y els qui saben lletra, parlen ademés el francès y el castellá. A n-el pare del Rector li esplicam la nostra cosa, y aquell sant home s’oferex en tot y per tot. Mos proposa d’anar a les cases de Mongarri, si desitjam sentir parlar aranesos iliterats; y ja som partits cap allá.

Al punt hi som. Mos aturam devant una caseta, que hi ha una dona asseguda a n-el portal amb un minyonet de mamella demunt la falda y tres o quatre qu’es bolquen dins la pols y bouetjen y boten com a cabrits. L’escometem, y tach! arribá’l seu home, molt trempat.

Conexen y respecten el pare del Sr. Rector, que’ls-e diu de que se tracta. Tant ell com ella, mos parlen en pallarès, però nosaltres els-e feym parlar en aranès. Com l’home ens veu lapis en má y llibreta uberta, ens demana que volem fer? Com sent qu’es per escriure les paraules araneses que mos dirán, se’n riu, perque diu ell que l’aranès es tan embuyat que no’s pot escriure. Com veu qu’escrivim les paraules que mos diu, no se’n pot avenir, y [318] mos pren la llibreta per veure amb-e quines lletres escrivim. No hu acaba de creure, qu’allò sien paraules araneses escrites. Mos hi pegam una mitj’horeta, y, com creym tenir alguns punts de vista capitals, mos despedim d’aquella bona gent, fentlos grans mercès de la seua dolsa amabilidat, y giram en cóva cap a l’hostal a dinar, agraint també amb tota l’ánima a n-aquell bon pare del senyor Rector el bon servey que’ns ha prestat.

Dinam molt bé, grácies a Déu; el Miquel ens ensella de bell nou les bísties, hi pujam, y ¡hala de d’allá cap a ponent y per amunt! sempre vora vora’l Noguera; passam sos afluents, Furcall y Meligàs, y entram dins el grandiós pla de Beret, una collada sens arbres, tot glebats, d’uns pasturatges ufanosíssims, els mlllors de totes aquexes encontrades. Les trobam tots plens d’ovelles. No n’havia vistes tantes 87 may. La collada té més d’un kilometre d’ample y sis o set de llarch, y tot es ple de bestiar de llana. Si dich que hi deu haver cinquanta mil ovelles, creysme que no fas llarch. Se’n hi apleguen de totes les regions veynades d’Espanya y França, per aprofitar aqueys mesos qu’axò no es tapat de neu.

Camina caminarás, trobam unes pedrasses dretes, com si fossen menhirs. Lo que son, fites que d’ivern, com tot axò es tapat de neu, guayten y senyalen a n-els vianants el camí per ont es.
Seguint endevant, sempre vora vora’l Noguera, a la fi arribam a la font inicial d’aquest riu heròych: una mica de clot que fa’l glebat, una mica de bassiot amb les voreres que saúnyen. Som a n-el punt culminant de la collada o del port, que diuen assí, el freu o pas per aquexes muntanyes sublims. Som a 1.860 metres d’altura, y axò es el port més bax que hi ha per anar a la Vall d’Aran.

Seguim endevant, y sis o set minuts més enllá trobam el Güell o font del Garona, una cosa encara més modesta que la font del Noguera: fa un poch d’enclotada, y del saunyar de les glebes se congria una mica de bassiot, y seguex per avall cap a ponent una mica de cal-rech, el ratx d’aygua va crexent a poch poch, fins que mès avall s’entreforca amb el Garona de Ruda, resultant ja tot un riu. Seguint el ratjolí inicial del Garona per avall per avall, se presenta un panorama grandiós, estupent, incomparable. Mos trobam devant la Vall d’Aran, oberta de llevant a ponent, grandiosament ondulada, entre turons altíssims qu’ entrecuxen llurs ressingles y repeus, enfilant llurs cuculles de cada banda fins dins els núvols, y allá a l’enfront, a sudoest, sublimant sobiranament l’horitzó s’alsen solemnes, incontrastables, les muntanyes Maleides, coronades y enjoiades de cándides congestes de neu perpètua... [319]

Devalla qui devalla per lo solá (vertent aont pega’l sol) de Salardú, per un caminoy de ferradura, dexam a má dreta, encastellat demunt un ressingle, a 1.430 metres d’altura, el poblet de Bajergue, el més alt de la Vall, tapat de neu(,) bona part de l’any; més avall 88
passam per entre Unya y Salardú, y més enllá per bax de Gessa.

Aquests poblets ja presenten més bon aspecte; se veu a la llegua que per assí hi ha més benestar que devers el Pallars. Mos trobam dins un panorama encantador; corre aygua per tot; son pochs els costers y ressingles erms; casi tots van endiumenjats de boscúries, y p’els
baxos tot son arbredes de riu y grans herbatges, d’un vert clar de mil tons que contrasten amb els matissos oscurs de les boscúries sublims, y en mitx de tanta verdor, opulència y esplendidesa, s’enfilen per amunt, agullonats, els campanars de la partida de viletes escampades ensá y enllá, amb esglèsies la major part romániques, riques moltes d’elles en gentils portalades, imatges primitives, creus parroquials y custòdies y ornaments preciosíssims.
Anam sempre devalla qui devalla, vora vora’l Garona, que s’engrandex continuament amb els cabals que li envien les fonts d’una y altra banda. Arribam a Arties, aont s’entreforquen el Garona y el Valarties, a 1.140 metres. Es una vila delitosa y senyorívola. Mos diuen que hi ha una casa de banys; mos hi aturam, en prenim un, el Dr. Schädel se clava un bon tassó de llet, y seguim de d’allá per una carretera prou bona, si no fos que hi ha massa pols. Passam per bax
d’Anserall y després per dins Escunyau, aont hi ha una esglèsia románica preciosa, amb una portalada venerable. La contemplam embadalits un’estona, de demunt la bístia, y seguim de d’allá.

Frissam massa d’esser a Viella. Cavalcam de devers les cinch del matí, y passen les sis del capvespre. Al punt atravessam Betrén, un’altre vileta joliua, y a la fi arribam a Viella, devers les sèt. Es la capital de la Vall y la més important de totes les poblacions araneses; es delitosa, senyorívola y ben de veure. En Miquel mos mena a la fonda millor, aont está el Jutge de primera Instáncia, qu’es catalá y molt simpátich. Sopam amb ell y el Sr. Bal·le d’assí, y llavò amb En Juli Soler i Santaló, un entusiasta de totes les coses catalanes y especialment de la Vall d’Aran, de la qual ha escrita y publicada una preciosa Guia, d’ont treym moltes de clarícies per la present relació, 89 ja que, amb tan depressa qu’anam, no tenim temps de basquetjarlesmos totes de primera má. Qui’n vulla sebre fites netes de la Vall d’Aran, que compri aquexa Guia, que no se’n penedirá.

La Vall seguex endevant cap a noroest, fent pintoresques ondulacions, y va torcentse cap a nort per Vilac, Aubert, Begos [320], Arro, Bosost, Les, Canejan, y a Pont del Rei desemboca dins França, y el Garona seguex de d’allá.

Dins lo que’s diu Vall d’Aran hi ha set viles, vintitres llogarets, tretze redols de cases y dos santuaris habitats. A n-el Cens de 1860 figuren 11.272 habitants; al de 1900 no més en figuren 6.389. Diuen que’s deu a l’emigració que hi ha cap a França. Es estrany aquex mancab de població, perque l’aspecte del país no es de pobresa, sinó de riquesa. Assí tot va més car que a les regions espanyoles veynades; els jornals están més alts.

Assí la gran desgrácia es la falta de comunicació amb Espanya. La comunicació natural es amb França, perque la vall hi desemboca. La comunicació amb Espanya es pel Pla de Beret, de 1. 860 metres d’altura; p’el Port de la Bonaigua o de Pallars, de 2.050 metres, cap a Esterri d’Àneu; p’el port de Viella de 2.435 metres, cap a Senet, Vilaller, el Pont de Suert y Tremp; y p’el port de la Picada, de 2.490 metres, cap a Benasc (província d’Osca). Hi ha ademés el port de Colomés, de 2.500 metres, cap a Caldes de Boí, y el port de la Ratera, de 2.540, cap a Espot del Pallars. Aquests ports casi tot l’ivern son tapats de neu, y les bísties no’n poden passar, y perillosíssim qu’es per la gent passarhi. S’es mester conèxer paum a paum el camí, tenir uns bons braons y gran coratge y sebre bé de lo que s’han de guardar. Per poch qu’un se descuydi, com se’n tem, queda tapat de neu o gelat, y el gelarse o morir(,)es una cosa
instantánia, questió de minuts. Sols qu’un s’aturi una mica en els punts perillosos, ja té, hi queda. No hi ha cap any que no hi haja morts axí. Si hi havia una carretera, gran part d’aquest mal quedaria curat, perque dins un carruatge, ben tancat, y passant depressa, no 90 hi hauria el perill de gelarse; y no seria cap cosa impossible mantenir el pas franch de neu demunt la carretera, y no’s donaria la vergonya de qu’aquella Vall haja d’estar tots els iverns incomunicada amb Espanya, y hi haja d’haver tantes de morts de persones, y haji de dur
la correspondència el Correu d’espardenya, quatre homes que passen heròycament el port de la Bonaigua, y que casi tots els qui fan tal ofici, acaben un dia o altre per dexarhi’ls ossos y anar-se’n a veure Sant Pere.

¿Com no hi ha feta una carretera l’Estat espanyol, per cap d’aquests ports? N’hi ha una de comensada p’el de la Bonaigua, de Sort de Viella. Comensada, però Deu sab quant s’acabará. Ja vérem com se troba la de Rialb fins a Escaló. Diuen que fa més de vint anys, que s’hi peguen.

Vetassí verament un cas de separatisme de l’Estat espanyol. Diuen si’ls catalanistes som separatistes. El catalanisme unex[,] [321] acosta, relaciona unes regions amb altres. Qui ha traballat més per acostar la Vall d’Aran a Catalunya y per lo metex a Espanya, que’l
Catalanisme? Els escursionistes, tots campions del catalanisme, l’han donada a conèxer, l’han feta visitar y recórrer.

¿Ha fet res d’axò l’Estat espanyol? ¿Qu’ha fet per unir aquell tros d’Espanya amb la resta de la nació? A la vista está. La seua obligació sacratíssima era, lo primer de tot, establir una comunicació tot lo fácil y còmoda possible amb Espanya, per evitar que’ls aranesos no
s’aficionassen més a França, aont poden anar peu pla; per evitar qu’insensiblement no’s fessen francesos d’ánima, com ja n’hi ha molts que hu son. ¿Qu’aquexa carretera ha de costar molt? Clar que sí. Si l’havia de fer un particular, axò l’escusaria; a la nació no l’escusa. El bé suprem de la nació demana tal carretera; donchs s’ha de passar per demunt de tot y s’ha de fer la carretera. No ferla(,) es fomentar la separació moral de la Vall d’Aran d’Espanya, es contribuir
a n-aquexa separació, es fer obra separatista, es esser separatista.

Sí, no es dubtós, es evident que l’Estat espanyol respecte a la Vall 91 d’Aran y respecte d’altres bandes que no son la Vall d’Aran(,) fa molts, moltíssims d’anys, qu’es un fautor de separatisme, qu’es el separatista més gros que may s’es conegut dins Espanya.

Qualsevol que l’estimi jens l’Espanya y ve a la Vall d’Aran passant per aquests ports aont tanta de gent hi acaba la vida fa tant de temps, quant un la veu, aquexa vall tan separada ’Espanya per la naturalesa y que l’Estat espanyol ha fet tan poch y tan poch per decantar, per rompre, per acabar tal separació, un se’n dona vergonya, un n’está empegueit, y li agafa rábia, sí senyor, rábia de veure la desídia, la mala cura, l’estupidesa de l’Estat espanyol, de l’orde de coses que’ns governa y que fa impossible el remey a tal mal, a tal absurde, a tal ignomínia, a tal oprobi.

Y després parlen d’amor a Espanya les colles de polítichs que fa tant de temps que la comanden, y que, si no l’han afonada y feta desaparèxer, es perque no han pogut ni Deu els ho ha permès, y no es qu’ells no hajen fet lo que hi havia que fer per que desaparesca del
mapa.

Per veure si hi está gayre separada d’Espanya la Vall d’Aran per culpa de l’Estat, basta dir que per anarhi desde la capital de la província aont pertenex, Lleida, se necessiten, p’el cap bax, tres dies; més temps que per anar a Berlín, Londres o Viena. Y costa ben salat. De Tàrrega a Tremp, 14 pessetes. Partint de Lleida per Balaguer cap a Artesa de Segre, costa una mica més encara. De Tremp a Gerri, unes cinch pessetes. Fins a Sort a cavall, no vos escapareu d’unes
quantes més. Llavò hi ha dos dies de cavalcar. [322] La bístia amb el guiá son 13 pessetes per dia; y llavò hi ha que pagar el dia o dies que necessita la bístia per tornar d’allá ont sortí, y fan pagar com si un hi cavalcás. Y per poch equipatge que dugueu, vos conten 7,50 pessetes, y de vegades 13 pessetes, perque, sia dit entre nosaltres, els traginers d’alta muntanya aferren allá ont poren, y no’n pertoch cap. Y si heu de llogar bísties a la Vall d’Aran, vos costarán casi el doble. De manera que per anar y tornar de Lleida o de Tàrrega a la 92 Vall d’Aran, sens el menjar, no vos escapareu d’haver de monyir de 130 a 150 pessetes. Axò badant bé’ls ulls y fent el cap ben viu! Perque si no estau alerta, vos sortira més salat. De tal manera es axí que resulta més curt y més poch cost anar de Lleida a la Vall d’Aran per Barcelona, Portbou, Tolosa y Bagnèresde- Luchon o bé per Saragossa, Irun, Baiona, Pau y Bagnères-de- Luchon, que no anar hi tot dret. ¿En voleu sebre més? ¿Que vos sembla? ¡O l’Administració espanyola! ¡O l’amor a l’Espanya, dels qui sostenen l’actual règim, que fa tals meravelles! Qui no s’hi entusiasmi y no s’hi embadalesca... merex que’l fassen... jeure amb los talons derrera.