Agost. Dia 25
Pujada a n-el port de Viella y sos perills. —Les muntanyes
Maleïdes. —La ribera Ribagorçana. —Les Llaus.
—L’Hospital de
Viella. —Les costelletes del Miquel y un pollastre amb oli. —
Catalans d’Aragó. —Entrevers a Senet sobre mines. —A
Vilaller. Amichs que hi trobam
Mos criden a les quatre; mos llevam y vestim, pegam un roech, perque
fins a l’Hospital de Viella no’n poríem pegar cap;
el Miquel dona clau a unes costelletes, de qu’es molt devot, y
mos enllestex les
bísties; hi pujam, y de d’allá cap a mitjorn, vora
vora’l riu Nere y per amunt. Trobam des-i-ara uns carretots disforjos,
amb unes rodes molt baxes, que hi tiren bous, carregats d’herba,
fent un embalum
ferest. ¡Vaja quines carretades més grosses! Aquex’herba
l’embotiguen dins bovals, y el bestiar en viu, y molt que li agrada.
Axò es la palla de per assí y de tota l’alta muntanya.
A cada banda del camí tot son prats, tot vert, tot rioler. Com
som a devora’l pontet de Pamarola, dexam el camí principal,
y prenim a l’esquerra p’els prats de Vitena, d’un rost
molt gros; y, a forsa de marrades, mos hi 93 enfilam y entram dins el
bosch d’abets que se’n puja cap amunt fins a n-el port de
Viella, aont tiram.
¡Vaja quin bosch qu’es aquest! Com el de Bonabé o,
si m’apurau, més esplèndit, més seuvatge,
més espès, més imponent. Les [323] soques, ben
gruxades y vestides de dalt a bax de branques, casi’s
toquen; les branques s’entrecualquen, s’entrunyellen y s’envitricollen.
Si un animal s’afica aquí dins, ¿qui li ha de poder
fer res? També hi caplleven llops y ossos, no gayre, gracies
a Deu... y a n-els cassadors.
Puja qui puja y per amunt s’es dit, dexam el bosch y mos trobam
devant els glebats, que formen com una colossal esquena de barca tan
empinada, que sembla impossible que l’hájem de poder envestir.
Y prou que l’envestim, y venga marrada y altra marrada y voltera
y altra voltera, y, com som demunt un ressingle, llavò mos trobam
devant un altre més soberch, y ¡hala a pujar aquest! y
per amunt! Tenim de front la rònega serralada de Fontfreda, a
l’esquerra l’agullonada cuculla de Colomer, a la dreta la
de Montoriet. Mos giram derrera y ¡ja no’s colombra Viella
ni cap poble; un núvol fetjut y sumort tapa tots els baxos de
la Vall...
Trobam vora’l camí un pilar amb una creueta. Assí
moriren gelats tres germans de Vilaller que d’ivern volien passar
el port, y el torb els-e sorprengué y’ls enviá a
veure Sant Pere. Deu els haja perdonats. Aquest any passat o l’altre,
per les Festes de Nadal, dos casats del metex dia, que volgueren passar,
també hi quedaren, al cel sien; i també hi dexá
els ossos una pobre dona amb un infantó qu’havia de passar,
y dos traginers la convidaren per anar amb ells, y, com foren un poch
més amunt d’assí, el fred la pren amb l’infant,
y els traginers feren l’heroycidat d’abandonarla per salvarse
ells, y la pobreta y el minyó hi quedaren. Aquest port, per la
seua altária feresta y per lo aprop qu’es de les muntanyes
Maleides, es el més perillós de tots, en que siga’l
més curt, y les bísties están més de mitx
any sense porerne passar.
Puja qui puja per amunt, giram cap a sur-oest faldetjant els penyalars
de la Fontfreda, clapetjats de congestes de neu blanquíssima.
Hi passam just per devora; son disforges[,] de grosses.
¡Qui sab els milenars de carretades que n’hi ha[,] de neu
acaramullada a cada congesta! El Miquel hi tira pedres brunzint y, com
peguen demunt la neu, no rebotexen; es com si pegassen demunt llana.
Y n’hi ha tot un estol[,] de congestes.
Sempre per amunt y per amunt, mos enfilam per lo més estret y
aspre del port, un’espècie de canal molt empinat, entre
l’esquerpa serralada de má esquerra (sur-est) y la Roqueta
Roja a man dreta, un penyalar ferest d’alt y mal tallat, que la
neu y les fredorades l’esbrellen y l’esmicolen, fa sigles,
y els bocins y llengues que’n caygueren y en van cayent a milenars
de milenars rost avall, colgant y matant la vegetació del coster
y repeu, for[324]men un’estesa inmensa y esglayadora de pedregam,
tot lloses, còdols y pedrolins, que, com hi posau el peu, tot
s’esllavissa y s’esmuny rost avall y vos fan prendre la metexa
redoladissa, que vos poria esser fatal. No es accessible aquexa collada
en no esser p’el caminoy que a forsa de forses y d’enginy
hi obriren y que costa molt de conservar, tan poca cosa com és.
Vos assegur
que les pobres bísties hi pentaxen fort y espès y que
hu han de fer de tot per atènyer el cap del port, el punt culminant
de la collada. A la fi, grat sia a Deu, hi arribam. Queda derrera de
tot, el
panorama de la Vall d’Aran, y se’n presenta a la nostra vista
un altre de més grandiós, seuvatge y estupent: la gran
fondalada de la ribera Ribagorçana y a l’enfront les muntanyes
Maleïdes, grisenques,
disforges, superbes, majestuoses, sublims, sobiranes, senyoretjant part
demunt totes les altres de la serra pirenenca, totes clapetjades de
congestes, enlluernantvos els ulls la neu blanquíssima que
rumbetjen, ferida de sol. Semblen molt aprop. Dins les muntanyes la
vista es molt enganadora. Com que no siguen gayre més altes les
Maleïdes que la collada aont mos trobam, de 2.435 metres d’altura.
Donchs bé, llur altura mitjana son 2.800 metres fins a 3.000.
Ja’s sab que llur cuculla caporal, Aneto, arriba a 3.433. Aquexes
muntanyes son tot penyalars ferèstechs, tot clapetjats de congestes,
d’estiu, y
casi tots embolcallats de neu, d’ivern. ¿Per que’s
diuen Maleïdes? El Miquel mos conta que fonch que, quant el Bon
Jesús y Sant Pere anaven p’el mon, passaren per aquexes
muntanyes, y demanaren
posada per una santa nit a la casa del senyor que les posseia y hi capllevaven
ramats sens nombre de bestiar; y en lloc d’acullirlos, els acabussaren
els gossos, y lo endemá matí totes aquelles muntanyes
foren seques y ermes, y no hi son nades pus herbes ni pasturatges ni
cap bri de res; per axò se diuen les muntanyes Maleïdes.
Ara si no hu creys, axí metex vos poreu salvar, si no teniu altres
pecats que vos
capturin. Mos cuydam a treure’ls ulls mirant tan grandiós
panorama, però’s fa precís seguir endevant, per avall
per avall, per la pendent esglayadora qu’es tira dins el fondal.
Tot d’una feym marrades llargues y la baxada es relativament dolsa;
ja destriam al fons de la comalada el riu Noguera Ribagorçana,
que devalla del cor de les Maleïdes. Devalla qui devalla per uns
viaranys ferests, que si un hi pensava bé, no hi voldria anar
a cavall, el Dr. Schädel va a peu, jo devall de la bístia
a n-els llochs més perillosos. Trobam una pendent molt dreta
y llisa. A forsa de marrades es possible devallarhi; el caminoy fa dresseres.
Mos comparexen una colla d’aragonesos, que devallen també
de la Vall d’Aran amb una taringa de bísties que
venen de buyt y van corrents per les dresseres com a [325] dimonis.
Mos topam a l’entreforch d’una dressera; una bístia
d’aquelles escomet la meua, que s’avalota. El Dr. Schädel
ho veu y pega crit
ben fort; jo la detench lo que puch, el Miquel la subjecta y decanta
l’altra. El doctor diu les mil llástimes a n-els aragonesos,
que axí dexen anar a lloure’l bestiar. Jo llavò vetx
el perill qu’he corregut: hi
ha faltat un travers de cabell per estimbarme, embolicat amb aquelles
dues bísties, dins el fondal aborronador que’l camí
voretja.
Ja hu val! Sobre tot, grácies a Deu, no es estat més qu’una
mica de retgiró! Cal badar els ulls, que hi va la pell dels diumenges
y la dels dies feyners. Y ¡hala per avall y per avall! y venguen
glebats y pinars, y de d’allá. Dins els pinars notam des-i-ara,
com ja ho notárem dins el Pallars, unes clapes de pins arrabassats
y esbocinetjats y altres afollats y fets mal-bé, com a cremats;
unes clapes llargarudes que
van rost avall, fins que troben un replá o el fons del barranch.
¿Que son aquexes clapes? demanam a n-el Miquel, y mos diu qu’axò
es de les llaus. ¿Qu’es axò de llaus? li deym, y
ell mos ho esplica perque
n’ha vistes moltes, y ben viu qu’ha hagut de fer el cap, devegades,
per escaparse’n. Les llaus son uns pilots de neu que, quant les
muntanyes en son plenes, el vent arremolina en les altures, en fa un
caramull, una bufada forta li fa perdre l’equilibri, y pren cap
avall, redola qui redola. Com cau demunt l’altra neu y s’aferra
amb ella, quant més avall se fa, més gros torna’l
pilot; aviat es com una casa;
un poch més avall ja es com un’esglèsia; y devegades
arriba a ser com una muntanya que s’estimba. Tot quant troba, ho
engruna y espoltrex; esclafa les cases que troba, com si fossen macolins;
capola
y fa pols els arbres qu’aplega; la gent que la veu venir, fuig
y s’arrecona; si baden un poch, els passa per demunt y ja no’ls-e
veuen pus; si cau dins un bosch o pinar, lo que toca, román esclafat
y
fet benes, y dexa un carrerany ferest, ubert de dalt a bax; y no s’atura
fins que troba un replá o el fons d’un barranch. El Miquel
diu qu’es una de les coses més tremendes que’s puguen
veure. ¡Prou que
hu ha d’esser! Ja destriam a n-el fons de la comalada l’Hospital
de Viella, y, tant mos hi acostam, que, com mos ne temem, ja hi som.
L’Hospital es una casa gran amb bones estables y lloch per la gent.
Es per prendrehi redòs la gent que’n passa, els dies de
mal temps, que per assí son molts. Hi ha cambres per dormir y
un hostal, aont aguien de menjar, y una capelleta y un cementeri, per
enterrarhi els qui acaben els alens dins aquests barranchs. Tot axò
es propietat del Municipi de Viella, el qual arrenda l’Hospital
y el pas del port, ja que totes les bísties que’n passen
han de pagar un tant, que servex per compondre’l camí. [326]
Comanam el dinar: un pollastre amb arròs per nosaltres dos; el
Miquel menja de l’escudella que hi ha feta y se fa fregir una platada
de costelletes perque n’es molt afectat, y no les escup jens may.
Mos conta que fins y tot li agraden crues. Com que a ca’n Morelló
tenen fonda y maten bestiar p’el consum de la casa, y ell es l’emprat
per aquestes coses, sempre hi pega qualque espipellada, vull dir, que’n
talla qualque llesca, mentres fa bocins de l’animal mort, y ¡dassa
per endins! Mentres el pollastre cou, escrivim cartes el doctor y jo,
perque en devem un ratx. Al punt mos posen taula dins la cambra metexa,
y
mos duen l’arròs brut de pollastre. Fa bona cara, y l’envestim.
A n-el Dr. Schädel no li fa gayre, perque es aguiat amb oli, y
ell no hi está avesat. Jo no hu conexia, però llavò
me’n adón. Lo que hi ha, que
m’agrada tant ara que hu sé, que com no hu sabia. Sembla
que a casi tots els hostals y fondes aont som estats, mos han donada
la carn aguiada amb oli. ¡Sí qu’es ocurrència,
aguiar d’aquesta manera!
Lo qu’es cert que feym quedar bé la cuynera. No hi dexam
més que’ls ossos, dins el plat. Es qu’un aplega talent,
per dins aquexes muntanyes!
Devers la una mos posam de bell nou demunt les bísties, y de
d’allá, sempre per avall y per avall cap a mitjorn, sempre
vora vora’l riu per l’esquerra. La vora dreta ja es Aragó
oficialment, axò és, en virtut d’una divisió
política, feta ben sovint sens atendre a la realidat històrica,
a la distribució natural y inmemorial de les regions y dels pobles.
La vora dreta de tot el Noguera Ribagorçana, desde que nex
dins les Maleïdes fins que desemboca dins l’Ebre, es catalana
y ben catalana; antigament se contava com a territori de Catalunya fins
més enllá de Montsó, com se desprèn del
capítol 14 de la Crònica del
98 gran rey En Jaume lo Conqueridor. Els qui posaren la partió
de la província d’Osca amb la de Lleida en el Noguera Ribagorçana,
no tengueren en compte qu’un riu no es estat ni será may
línia natural de separació, sinó via de comunicació.
Son les serres de muntanyes altes que separen, y no els rius. Les fonts
de l’Èssera fins a Sos, Bissaürri y Sant Feliu, axò
és, tota la regió de Benasc, era catalá, avuy l’aragonès
ho ha invadit casi de tot. La regió que banya l’Isàvena
encara parla catalá, si bé mestayat d’aragonès.
Aquests catalans d’Aragó tenen una gran desgrácia:
s’ho tenen a manco parlar catalá, desprecíen fondament
la llengua pròpia, y se figuren, parlant castellá, tenir..
la Seu plena d’ous, y no ‘s volen dir catalans, sinó
aragonesos. ¡Pobre gent! Es la manera infalible de romandre anul·lats
y morts com a poble. Negú hi anirá may a aprendre castellá
de la barreja toxarruda y grollera que fan de les dues llengues, no
parlantne bé cap. [327]
Camina caminarás sempre per avall y per avall, colombram una
partida de poblets de l’altra banda del riu, Aneto, Bono, Estet,
Forcat, Vinyal. Axí les mos anomena’l Miquel. A la vora
esquerra no trobam més que Senet, mal pla, de carrers infernals
y casetes que Deu s’en apiat, de brutes y de xereques. Com senten
les petjades de les bísties y la nostra xerradissa, guayten a
n-els portals y finestres dones y minyons, y mos miren arreu ferm. El
Dr. Schädel té set y mos aturam devant una taverna; li treuen
del such que tenen y hi pega una bona tímbola. Com mos senten
parlar en francès, fan ulls ferm. Com veuen
que jo parl catalá com ells, me demanen si ‘l Dr. es cap
enginyer francès o inglès, y si amb ell cercam mines.
—Ni es francès ni inglès, dich jo, sinó alemany,
y en cercam[,] de mines, fa prop d’un més,
sense may parar, pero no son mines de les que vosaltres vos pensau.
—¿Que son d’or? diuen aquells badochs.
—D’or? (dic jo) y ben fi!
—¿Y n’han trobades? demanen, badant la boca.
—Prou, dich jo, y per tot arreu, y tantes en volguem. Aquella gent
román esglayada; se miren
ells amb ells y mos miren a nosaltres; reparen el Miquel que riu, y’s
99 creuen que mos ne reym. Jo a-les-hores els esplich que les mines
que cercam y trobam(,) es la llengua catalana qu’ells parlen. Llavò
sí que
mos creuen poch, y están ben segurs que mos ne falconam. Veym
la cosa una mica mal parada, y, per no esserhi demés, donam esperó
a les bísties, y ¡de d’allá cap a Vilaller!
El doctor y jo y el Miquel
cuydam a fer ull, de rialles de tal pas, però com som fora del
poble...
Sempre per avall y cap a mitjorn y riu riu, a la fi colombram Vilaller,
y al punt hi som, devers les sis y mitja. L’hostal aont volíem
anar, com veym la casa, no mos fa bons averanys, y cap a l’altre!
Com hi som, mos diuen que fa una quinzena de dies que l’han llevat.
Bona es aquesta! Y ara? Mos diuen qu’allá devant n’han
posat un aquests dies; mos hi presentam. Mos admeten, mos aficam dins
la
cambra, mos rentam y enllestim una mica, y sortim. Es natural d’assi
Mn. Antoni Navarro, rector de Montclar, vell col·laborador del
Diccionari, conegut de 1902 a Barberà de la Conca, amich benvolgut,
un dels poetes de rassa de l’actual renaxement catalá. Desitx
conèxer la seua família y en demán noves a l’hostaler.
Ell me demana tot d’una si som Mn. Alcover.
—Per ell me tench, dich jo. Aquell home queda com astorat: es germá
propi de Mn. Navarro. Efectivament el me mir bé, y té
just la seua fesomia. Tant ell com la seua dona no s’en poden avenir
de la coincidència. Mn. Antoni els havia escrit que nosaltres
en passaríem per Vilaller y que mos venguessen a veure y fessen
per nosaltres lo que farien per ell. Aquexa gent están contentíssims,
y nosaltres també. [328] Vilaller ja fa una mica més de
bona cara que’ls altres poblets d’aquexes altures. Está
demunt un turó; es carrers son malambrosos, però les cases
son d’una construcció més passadora. L’esglèsia
es
grandeta, espayosa, de gust modern. Mos presentam a la Rectoria, molt
modesta; el Sr. Rector resulta molt simpátich; s’oferex
en tot y per tot. El seu Vicari se manifesta molt ben dispost a traballar
p’el
Diccionari, y lo metex el Metge, qu’es del pla d’Urgell, y
el germá de Mn. Navarro. Un d’aquell hostal qu’ han
llevat, el Melcior, s’oferex igualment y es molt amatent. Amb aquests
amichs prenim posicions
per donar demá la batalla a la fonètica y conjugació
de Vilaller. Per lo que puga esser, sopam de bon gust y mos n’anam
a jeure.
|
