Els bells camins que no menen enlloc...

L'escriptor català Prudenci Bertrana, dins del seu llibre Les proses bàrbares, recull on text que sota l'encapçalament Els bells camins que no menen enlloc és un cant laic als camins de muntanya, als senderons del bosc, als viaranys dels camps. Fa una lloança plena de poesia als solcs perduts que són el recer de l'home.

No tot són rutes amples i planes les que enxarxen la terra; no tot són vies utilitàries marcades en el mapa enginyades amb teodolit, profanadores de belles solituds obertes amb detestables eines que esberlen muntanyes, foraden roques i enlletgeixen riberes i per on passa de pressa l'angoixa, la vanitat, les tristeses més horribles i les més vils alegries. No tot són tampoc humils carreteres que onegen i divaguen per molt enllà, aspres i desnivellades. Ni tot són corriols afressats per la petja de l'home que mata l'herbei, brunyeix les penyes, afetgega l'argila i mol la gresa. Entre uns i altres, com subtils fils de teranyina, invisibles, desconeguts, pels quals no transita ningú que porti pressa, ni que sàpiga gaire del cert el lloc on va i el que cerca, hi són els meus, els que jo segueixo, els que a mi m'agraden.

Camins d'atreviment, de gosadia; solcs imperceptibles en les ufanors dels matissers, rengles de petges en els mulladius; rastres que amb treballs esfloren les molses en els baguenys, que foraden les bardisses en els rierals o que esllavissen la pedruscalla en els avencs.
No són marrades ni dreceres, ni van enlloc, car s'interrompen i recomencen capriciosament, es fonen i es retroben a la impensada com esteles de vagància o d'exploracions atzaroses.
Segons com fineixen al caire d'un penya-segat, o al llindar d'una boscúria impenetrable, o al fons d'un clotaral obstruït de malesa, o al peu d'un roqueter encinglat que s'esllavissa. Sembla que cerquin el més ingrat a la petja humana, el perill, l'impossible. I ningú no sap si el traspassen. Perquè el rastre es perdi, no vol dir que s'hagi aturat el caminant. ¿Qui pot aturar els caminants d'aquests camins?

Cada un d'ells és un ésser misteriós. ¿On anava, quina il·lusió, quina necessitat, quina dèria l'empenyia? Trist, alegre, vençut o vencedor, perseguit o perseguint, el primer que s'ha obert pas allí on no n'hi havia és un coratjós, un indòmit. De la seva gesta ignorada, no en queda altre senyal que unes tiges rompudes i unes filagarses de roba miseriosa enganxades en les espines; però en vindran d'altres que, encoratjats per aquells indicis es llançaran sense temença pel lleu viarany, segurs d'eixir-ne, perquè allí on n'hi ha passat un n'hi passen dos, n'hi passen cent. Qui no hagi transitat per aqueixos corriols desconeix la poesia de caminar i la inquietud de perdre's. Mai el vianant determinat que espera amb deler arribar a terme no sabrà el que deixa, el que perd, el que abandona a la vora de la ruta; en els flancs de les muntanyes que costeja, en el fons dels boscos que travessa, en les llunyanies que entreveu. Els grans enigmes de bellesa que es presenten a l'altra banda de les cunetes, dels ponts i dels terraplens és el que encanta el viatger, el que el reté a frec de la portella del vagó o de la diligència.
Ai del qui no pot torbar-se, pobre del qui sigui esclau dels horaris i de les fites quilomètriques!
Córrer món ! Heus aquí una grossa blasfèmia. ¿Per que córrer? Quin goig dóna córrer?
Si us agrada de saber quelcom del sospirar dels oreigs en l'espessor dels boscos, de les olors íntimes dels marges florits, dels murmuris de les aigües verges i de la bonesa i suavitat del cor de les muntanyes, cal menysprear el temps, les brúixoles i els diners; cal fer-se caçador, contrabandista, bouer o llenyataire; cal transitar penosament pels corriols que no menen enlloc. Ells us mostraran, però, si és que teniu confiança en el seu davallar atrevit i ardidesa per a seguir-los quan munten per les crestes formidables, tots els misteris dels avencs i tots els rodaments de cap de les altures. I arribareu a les encantades pregoneses, junt al viot d'aigua cristal·lina on el senglar s'abeura; al pinar ombriu on els xixells s'ajoquen; i a l'espadat roquís on nien les miloques i s'entaforen les guineus.

Pels viaranys simplicíssims, cal anar-hi amb un gros ardiment de cor i una gran senzillesa de roba. A voltes no són més que clarianes enigmàtiques entre la boscúria No hi passaríeu pas sense deixar-hi un esquinç de roba, un trosset de pell o una gota de sang de les vostres venes. Són estrets, són angoixosos, són vorejats de pues que se us abraonen com garfis de salvatgina, són obstruïts de lligabosc i romegueres que us traven i us aturen. Però i després, quan els trobeu encatifats de fullaraca o de molsa esponjosa, quan planegen per una vinya morta o per la humida llisor d'una torrentera, quina suavitat i quin delit us donen, i amb quina remor tan grata responen als vostres passos !

No us encaparri mai l'encreuament laberíntic dels bells camins de solitud; tots són bons, en tots hi ha poesia; al capdavall de tots, hi trobareu una visió de rusticitat senzilla i encantadora: l'enderroc d'una masia, una cabana de bosquerol abandonada, un quintà desert on, en la branca més alta d'una figuera morta, batega un parrac, ensenya de pobresa que us fa pensar en la caseta xica, en les vaques magres, en el foc de gatoses i en la velleta adolida que roman a l'escó. Sovint el corriol divaga per carenes desertes; és una esfumatura de grisor més clara en les llosanes, un solc en les garrigues; o volta un erm aturonat, albirant-se en l'herba seca com el rastre d'uns dits acaronant a repèl el llom sedós d'un animal manyac. Després va a parar en una balma on s'endevina un sopluig de vagabund, al catau de boca fumada per l'enginy d'un caçador que prova de foragitar-ne una animàlia, i més enllà traspassa una artiga que flaira a terra remoguda, al mig de la qual veureu una olla de ferro ensutjada, uns esclops, un pilot de patates. I aqueixos objectes, confiadament deixats, us afermen en la certesa que, allí, no hi transita cap altra anima vivent que l'ardit artigaire, habitant d'una altra afrau, Déu ho sap, quantes hores lluny! Llavors els ulls del perdiguer i la vida del perdiguer us esdevenen amables i necessaris, com a única empara al vostre isolament, i la carícia brolla espontània. El crideu i ell ve, i enfront el sol melangiós que decanta a la posta -hora fervent per a les animes emotives- l'amoixeu un instant.

Pels corriolets que no menen enlloc, no hi trobareu ni hostals ni tavernes, però no hi manquen pas -us ho dic en veritat- paradors tan nets i agradables com els d'un camí ral. Redossos amicals i tebis, amb fullaraca per a jeure, amb branquillons per a encendre i amb rocs planers i bugadejats per a servir de taula. I allí encara trobareu cendres de foguerons improvisats, rastres d'ajaçaments sibarítics i resquícies d'àpats miserables; un clofoll de ceba, un paper greixós, l'envoltori d'una paquetilla de divuit o d'un rengle de llumins de cartró. I no sé quines estranyes enveges us desperta l'inconegut que ha fet estada en aquell lloc primer que vosaltres. Endevineu la mitja hora viscuda reposant a ple sol, en plena orgia de la vista esplaiada, amb el pur acontentament d'una frugalitat heroica; i, encara que no sigueu filòsof, aquelles deixes us conviden a meditar com un borrós jeroglífic de felicitat terrenal.

Arriba, però, un moment que els viaranys enigmàtics sota l'amenaça de la nit propera, prenen una indeterminació esborronadora. No temeu: un xic d'instint d'orientació i la ferma confiança en les vostres cames, i el que sembla més traïdor us guiarà. Tots s'esmunyen a la fi cap a les vies fressades d'on han eixit i on tornen infal·liblement. Aquest és llur únic esclavatge.

I arriba que albireu la ciutat al lluny. La sensació és de disgust. Pel cim d'ella, hi floten boirades negres i pesants, i els fanals brillen esmorteïts i tristos. En arribar-hi us estranya aquella gernació que transita massa seriosa o massa riallera dins els vestits luxosos, gesticulant d'una manera postissa i encarcarada.

Vénen d'admirar una pel·lícula cinematogràfica o una decoració teatral. Convenen que la natura és bella. Convenen també que el més poca-solta i el més antiquat del món és anar a peu.
Realment es pot viatjar sense espeuetar-se ni malmetre la pell ni la roba. Però ells ignoren que la terra no es deixa trepitjar impunement. Exigeix a l'home pell morta, suor i algun esquitx de sang.

Els cartronets que es despatxen a les taquilles de les estacions, i que tots trobem tan econòmics, han estat pagats a bon preu per germans nostres que transitaven amb molta pena pels desmunts i les foradades dels camins moderns ! El tribut a la terra fou lluït a l'avenç, i ara s'hi passa amb sabates de xarol i dormint en còmodes butaques.

Jo no anatematitzo pas el progrés, però voldria que es recordessin d'això i que no parlessin tant de les meravelles llunyanes, inassequibles als qui no podem pagar el nostre passatge més que amb les pròpies durícies i amb les pròpies suors.

Oh!, les grans i esplendoroses ciutats de l'estranger, la sublimitat dels Alps i de les cascades del Niàgara... I bé, sí, però digueu-me: ¿quines honestes i desoladores belleses s'amaguen en la blavor de la petita muntanya que s'albira des de casa vostra?

Ningú no ho sap !

Prudenci Bertrana: "Els bells camins que no menen enlloc" a Proses bàrbares, 1911