Recorts d'un excursionista

Carles Bosch de la Trinxeria

AL LECTOR

     Parlant ab uns amichs catalanistas del renaixement literari de nostra benvolguda llengua, me diguéren: -¿Per qué no reuneix en un llibre sos escrits publicats alguns d' ells en Revistas y en lo suplement literari de La Renaixensa? -Per la senzilla rahó que no tenen importancia y no valen la pena. -No senyor! Avuy dia las produccions catalanas deuhen ser conegudas, escampadas per tot arreu, á fi de que contribueixin á espargir nostra hermosa llengua que tots parlem desde nostra infancia y que som tan poch aficionats á escríurerla. Ademés, que 'ls escrits de vosté nos fan coneixer los Pirineus, las costums de nostres montanyesos... vaja! valen la pena de figurar en nostra biblioteca catalana; ja pot créurer que serán ben rebuts. -Vostés me fan molt favor que per cert [6] no mereixo. Donchs si ho creuhen així, endavant!... Allright! com diuhen los inglesos.

     Recomano eix llibre á la benevolensa y paciencia del lector. Si li agrada, ja pot créurer que n' estaré tot orgullós y ben disposat á continuar portant ma pedreta á la construcció del brillant y grandiós edifici de nostre renaixement literari.

C. Bosch de la Trinxeria.     

[7]

PERALS

NARRACIÓ DE COSTUMS MONTANYESAS

A MON BENVOLGUT AMICH Y CONSOCI EN RAMON ARABÍA Y SOLANAS.

I

     Lo dilluns de Pascuas de 1884, en Tomás Vilaregut tingué la agradable sorpresa de rebrer la següent carta de son estimat amich en Ramon Fortaner de Perals:

     «Per fí, vaig á entrar á la confraría amich Tomás; prou m' ha costat! pero no hi ha remey: per tants propósits que 's fassin, per tantas resolucions que 's prenguin, al últim tots hi hem de caurer. Arribant á las tres creus, per agitada que hagi sigut la joventut, com tu sabs, vé un dia que entra la reflexió; lo cor ba t ab més calma, y un pensa á fer una bona fí.

     Te confessaré francament que la resistencia ha sigut de poch mérit, puig que 'm caso enamorat, si senyor, enamorat en tota la excepció de la paraula; pero de eix amor calma, temperat per la reflexió que inspira lo sant matrimoni, y ha d'esser aixis, puig que en lo matrimoni, lo verdader amor se converteix en estimació, amistat, en afecte verdader. Hem de convenir que eixas reflexions may las ha fetas la dona, ja que pensa molt diferentment: l' amor en ella es com lo foch sagrat de la Vestala: no lo deixa apagar may, perque es dominat y dirigit per son cor quals palpitacions son sempre iguals. Aixis m' ho has dit tu algunas vegadas en nostras conversas filosóficas. Ja veus que estich ben penetrat de aqueixas veritats, y ben disposat á posarlas en prova. En quan á la Joana crech hauré ben acertat; tu que la coneixes n' estarás convensut.

     Ma familia está que no hi veu d' alegria, y ab rahó que 'n te: son de la lley vella. Ma mare fa una novena á Sant Joseph. Mon pare m' ha predicat parlantme dels passats de la casa que no se havian apartat may del bon camí de l' hombría de bé: «Recordat que nostra familia eu tot temps ha sigut y es considerada; los Fortaners son coneguts en tot lo alt Ampurdá y apreciats de tothom...»

     Seria de may acabar si te hagués de repetir totas las bonas reflexions que me feu mon excelent pare.

     Lo casament s' efectuará aviat. Vina, t' espero, necessito de ta bona amistat.»

     Eixa carta no deixá de causar á en Tomás vera sorpresa coneixent las teorias de son amich Fortaner sobre lo matrimoni, teorías d' un jove desilusionat, cansat de plahers y diversions.

     En Ramon Fortaner es advocat, de eixos advocats in partibus que tan abundan en nostra terra catalana de algun temps en eixa part. Avans, l' hereu de casa rica de pagés, després de terminats sos estudis, se 'n tornava prop de sos pares; dirigia lo patrimoni baix llur direcció; s' iniciava en los travalls agrícols, en las crias del bestiar; y quan era necessari empunyava la dalla y l' arada, com fan encara los propietaris rurals de Fransa é Inglaterra. Avuy dia las casas bonas de pagés viuhen á ciutat, los hereus se fan advocats, se fican en política, l' hisenda es arrendada á masovers que donan á l' amo lo que volen. La vida á ciutat, ab los gastos excessius que ocasiona, es la ruina de nostres patrimonis que la sabiduria de nostres passats ha sabut conservar durant sigles.

     En Ramon es un jove de 30 anys, alt, moreno, barba negra mitj partida, maneras dístingidas, cara simpática, carácter franch, després. Havia passat tota sa joventut á Barcelona, anant á Perals durant la bona estació pera fer excursions y casseras Li agradava lo travall; dedicava las horas que li sobravan de l'estudi del dret á las ciencias filosóficas. S' enterava dels esforsos dels grans oradors cristians pera conciliar lo Dogma ab la Ciencia. Se dedicava á l' arqueología, á las ciencias naturals. Catalanista per convicció, era soci del Ateneu y Societats d' Excursions, contribuhint ab entussiasme á tot lo que pogués realsar lo renaixement polítich y literari de nostra estimada Catalunya. Acostumat, donchs, á la vida de ciutat, per cert, li vindria de repel lo enterrarse en son poble, encara que casat.

     Son pare veya ab sentiment la repulsió de son fill pera cuydar lo patrimoni, y tremolava pera lo pervenir de la casa Fortaner ja bastant hipotecada per la passada guerra civil y 'ls gastos ocasionats per en Ramon en sa llarga estada en la ciutat comtal. Veya ab pena que anava á cumplir 31 anys fugint del matrimoni, malgrat los bons partits que se li havian proporcionat.

     La carta d' en Ramon causá á son amich, una vera alegría.

     En Tomás Vilaregut, es d' una casa bona de l' Ampurdá, te uns 33 anys. Ha cursat ab en Ramon vivint los dos á la mateixa dispesa. Enginyer mecánich, está molt bé de casa seva, no necessita la carrera pera viurer. Las relacions de bona amistat que existeixen entre las familias Vilaregut y Fortaner, datan de molts anys. A l' estiu durant los mesos calorosos de Juliol y Agost, en Tomás se 'n solia anar á respirar los ayres frescos de montanya, á Perals, ab son amich Ramon pera fer excursions y casseras; hi passava temporadas. En Tomás es jove estudiós; sa sólida instrucció la deu sols á ell mateix. També catalanista entussiasta: afecte d' escriurer y parlar sempre en catalá. Aixó li val de que molts no contestan á sas cartas ó bé li contestan en castellá; poch se li 'n dona: diu que es un absurdo, un contra sentit lo parlar catalá, lo pensar en catalá y escriurer en castellá; que si tots los bons catalanistas fessen com ell nostre hermosa llengua seria més familiar, més literalment coneguda, y que, com nostres avis, haviam de tenir en honor lo escriurer sempre en catalá. Y ab aixó li hem de donar rahó.

     Com es analista y observador, sas conversas son agradables; en una paraula, en Tomás es un jove que per sas bonas cualitats se fa estimar de sos amichs.

     En tan solemnes circunstancias no vacilá pas un moment. Sortí de Barcelona pe'l tren de las cinch del matí, baixá á la estació de Figueras ahont prengué l' ordinari de Sant Llorens de la Muga. En eix poble, trobá en Ramon que l' esperava ab dos cavalls ensellats. Emprengueren la direcció de Perals, duas horetas de passeig, seguint un camí molt pintoresch sense gayre apartarse de las voras del riberal de la Muga

II

     La casa payral Fortaner es una de las casas bonas de l' alt Ampurdá y la principal del poble de Perals. Ne diuhen á can Fortaner, de Perals. En nostras comarcas ampurdanesas cada poble te sa casa rica de pagesos hisendats que afegeix per costum á son nom lo nom del poble: Batlle, de Parets; Molá, de Llers; Romaguera, de Cabanas, etc.; casas antigas qual modest patrimoni ha atravessat centúrias, guerras, calamitats, conservantse pe'ls hereus y casaments, cultivant sa terra, seguint l' exemple dels avis, sas bonas costums y respectables tradicions.

     Lo poble de Perals se compon d' una cincuantena de casas ennegridas per la velluria, situadas en anfiteatre sobre un turó, al peu del qual corre la Muga en mitj de rocam y cascatas. Sa vall, rodejada de las montanyas de las Salinas, de la Mare de Deu del Mon y cims escarpats de Lliurona y Bassagoda, en mitj de prats y arbredas regats per la Muga, es encantadora. Per tot fonts frescas d' una aygua riquíssima, sota ombrívolas castanyedas y rouredas; terra de llebras, perdius, conills... Tot un bé de Deu pe'l cassador.

     En la plassa, situada al carrer d' avall, ombrejada per un lladoner secular, se trova la casa de la vila, del ferrer marescal, del apotecari y la del metje que se distingeix de las demés per son bon aspecte, ab nna eixida cuberta d' un parral.

     La casa payral Fortaner está situada al cim del poble, al costat de la iglesieta románica dominada per son cloquer enmarletat. La portalada es de bon estil, sobre son llindar s' hi llegeix una inscripció que indica fou consagrada á 9 Febrer 1120; á sobre, una lluherna senzilla. A l' altar major s' hi veu la estátua de Sant Llorens, patró del poble, ab una palma á la má y uua graella á l' altre. Pera entrar dins l' iglesia se te que atravessar lo cementir qual entrada está defensada per un fosso cubert d' una reixa de ferro. Diuhen que serveix pera impedir als cans lo entrar en lo cementir y evitar tota profanació. La rectoria, ab sas parets rebatudas y emblanquinadas comunica á la iglesia per una porteta lateral. A las finestras s' hi veuhen, posats sobre una post, endefora, ollas y gibrells plens de terra que contenen flors y plantas enredaderas que s' enfilan pels filferros formant un dosser de verdor.

     La comarca de Perals es ben cultivada: ségol, trunfas, fajol, blat de moro, monjetas, es tot lo que produheix; pero lo benestar dels pagesos consisteix en [13] bestiar oví y boví que envian á pastorar tot l' estiu en los glebers de la serra y en l' alta montanya dels Pirineus. Se recull herba de prat en abundancia cuydadosament apilada en los pallers pera l' hivern. La gent senzilla, de bonas costums, tement á Deu, encara que las novas doctrinas comensan ja á escamparshi.

III

     Arribaren á Perals vers las duas. Al baixar de cavall á l' era del mas, sortí la senyora Margarida, mare d' en Ramon, lo senyor Joan son pare, la Tereseta sa germana, tot lo servey de la casa, contents, alegres, allargántloshi tots la má, en mitj del lladrar dels cans y fugida de la viram esporuguida.

     -Vaja, don Tomás, ditxosos los ulls que 'l poden veurer! Es á dir que vosté ha de venir no més en las grans ocasions!... May una llarga temporada!..... Aquesta vegada lo guardarém y no se 'n irá pas quan voldrá.

     -Bé, bé, ja 'n parlarém... ¿Y lo senyor Joseph? -era lo vellet de la casa, avi d' en Ramon.

     -Pugi! pugi! que fa dias demana per vosté, deya la Teresina; vingui que l' acompanyaré.

     Pujaren á saludarlo. Pobre senyor Joseph! no se pot mourer de la cadira de brassos; lo dolor li té clavat. Te 90 anys, la vista bona, pero molt sort; alt, magre, cellas fornidas, cabells llarchs al clatell y pulseras, blanchs com flochs de llí... ¡Qué n' ha fet de proesas per la guerra de l' any vuyt!

     -Deu lo guart, senyor pubill, -li deyan lo senyor pubill. -¿Cóm se troba? Vosté sempre 'l mateix... Se ha plantat á 90 anys, sembla se torna jove.

     -Ets tú, Tomaset, vina, acostat... Y apretantli la má ¿cóm está ton pare, ta mare?

     -Bons tothom.

     -¿Per qué no han vingut ab tú?... Ja ho veus: casém en Ramon. . es la més gran alegría de mon cor! -Y sos ulls s' ompliren de llágrimas. -Guidó! Teresina! aconduhiulo que no li falti res... ¿Estás cansat?... donéuli brenar.

     -No se molesti, padrí, diu la Teresina, ja te la taula parada.

     -Ves, Tomaset, ves: ja sabs que aqueixa casa es y será sempre la teva.

     Pobre senyor Joseph! s' acaban los homes de be com ell! .. No desitjava res més, avans de morir, que de poguer veurer lo casament de son net!

IV

     L' aspecte del casal Fortaner porta lo segell de la vellura: gran portalada de pedra picada que dona accés á una espayosa entrada empedrada de llosas, ab pedrissos apoyats á las parets. Vers mitja entrada, una escala de pedra ab sa barana de ferro que reb la llum per una claraboya; al cap de vall una cisterna y una porta que dona á l' horta de la casa, rodejada de paret; més enllá l' ombrívola roureda, roures de centurias que baixan fins á la margenada de la Muga; al davant de la casa l' era rodejada de freixas; y á cada costat grans caserius d' estables, pallers, galliner, colomar, estancias pera las eynas de pagés; aradas, dallas, magalls, etc. A poca distancia envers l' horta, una font abundant, ab pica pera abeurar lo bestiar.

     La casa te dos pisos, al pujar l' escala de pedra se entra al primer pis en una inmensa sala empostissada; lo sostre entexinat entre cayrats de motlluras de guix ennegridas pe'l fum. La llum entra per dos finestras ogivals, divididas per dos esbeltas columnetas de pedra ab son sócol y capitell. Es la sala dels ápats homerichs de la festa major, ahont se fa també lo sarau. A las parets s' hi veuhen quatre cuadros al oli, los quatre evangelistas, tan ennegrits per lo fum y 'l temps que cuasi bé no se distingeixen, un rellotje dins sa caixa de fusta, que toca los quarts y las horas, pintada de vermell, á mitja caixa un forat rodó per hont se veu á balancejar lo péndul de coure daurat; á sobre lo forat los goigs de Sant Llorens, pegats ab quatre hostias. Vers lo fons de la sala lo Mare de Deu del Roser, dintre una capelleta en lo gruix de la paret, ab dos jerros de flors marcidas y una llantieta que penja del sostre. Dos armaris y calaixeras antigas ribetejadas de coure y encrostadas de dibuixos de marfil, veras joyas arqueológicas; cadiras de brassos ab respatller de cuyro clavatejat de claus de coure; á sobre las calaixeras, algunas lleixas contenint llibres encuadernats ab pergamí y cibellas, dels sigles passats. A dreta y á esquerra de la sala, cambras de cada banda, la cambra dels nuvis adornada á la moderna, ben estorada, escalfa panxas, una hermosa péndula sobre lo marbre de la xemeneya, tot lo confortable d' avuy dia, moblada baix la direcció d' en Ramon. Mes avall la porta que dona entrada á la cuyna, vera cuyna de pagés, enfumada de tal manera que lo fum ha depositat al sostre unas cristalisacions, un vernís negre, lluhent, que tapa herméticament las escletxas del sostre. A la llar lo gran ascó ahont amos y servey se reuneixen á las vetlladas d' hivern pera dir lo rosari avans d' anar al llit.

V

     La Joana, futura d' en Ramon, es de casa Monner, de Bescanó, prop de Gerona, comerciants y propietaris. Te un germá á Barcelona dedicat al comers; ella es orfe de pare, sa llegítima 6,000 lliuras. La familia Monner viu á Bescanó ahont te patrimoni; pero desde la mort d' en Monner sa viuda passa llargas temporadas ab son fill á Barcelona. La Joana ha sigut educada al Sagrat Cor de Sarriá; fa dos anys que n' ha sortit. Te 19 anys, ja dona feta, moreneta, cara simpática, ulls expressius, esbelta, carácter sério, plé de bondat. En Ramon, tan desilusionat fins ara, s' enamorá d' ella en un ball del cassino de Gerona, per las firas de Sant Narcís. Després d' alguns mesos de relacions prompte se tractá de casament lo qual fou decidit á la primavera següent envers l' Abril. Las duas familias ne tiugueren una vera satisfacció, sobretot la familia Fortaner.

     Lo casament s' efectuá en la capella dels Dolors de Gerona; hi assistiren no més los parents, reservantse fer la gran festa á Perals.

     Després de la benedicció nupcial, sortiren de Gerona pel tren de las nou del matí, arribaren á Figueras á las deu; en la estació trobaren tartanas que los esperavan y després de un lleuger refrigeri, se posaren en camí vers Perals, ahont arribaren á la una.

     La comitiva de parents y amichs era bastant nombrosa. Havian fet venir un cuyner de la fonda del Comers de Figueras, que feu una destrossa de virám de la casa. Lo dinar fou espléndit. Los convidats de Perals eran lo senyor Rector, Mossen Geroni, lo metge y l' apotecari, l' Alcalde y son secretari y tots los principals pagesos de la comarca, entr' élls los Nogueredas pare y fill, los més richs pagesos després dels Fortaners. Eran bé uns 40 á taula parada en la famosa sala dels ápats. La senyor Pubíll era al cap de taula al costat de sa fillola que lo servia; pobre vellet! ab travalls havia pogut venirhi ajudat de sas crossas! Los nuvis al costat l' un de l' altre. Mossen Geroni recitá lo benedicite, y tothom s' assentá. Fou un gran dinar de casament plé d' animació y alegría. La núvia ab sa toya de flors de taronger, sa cara anímada y expressiva, feya goig, era guapísima; en Ramon n'éstava tot cofoy. A postres se tiraren confits y admetllas á la quitxalla del carrer, no faltaren requiebros als núvis; se llegiren versos. Un cosi que havia vingut de Barcelona ab lo germá de la Joana y que havia tingut un accéssit als Jochs Florals, llegí una poesía alusiva que fou molt aplaudida; acaba aixís:

     Bravo! bravíssimo! molt ben dit! Tots s' alsaren á trincar á la salut dels núvis, mentres la Joana 's tornava roja y baixava 'ls ulls. Fins trincá lo senyor Pubill ab sa má tremolosa.

     Acabat lo dinar se portá recapta als pobres que esperavan á la entrada. A la tarde tota la comitiva aná á la font de la Roureda, á un quartet del más, y al cap vespre vingueren tres joglars; se ballá en la gran sala molt il-luminada fins á las deu de la nit, en qual hora tothom s' en aná á retiro. La mare de la Joana, donya Justa, y la senyora Margarida, acompanyaren llur filla en la cambra nupcial, posaren sobre la calaixera una ampolla d' aygua naf ab una sucrera, li féren una petita prédica, vessant las tres alguna llagrimeta. Prompte en Ramon no tardá á seguirla, y la masia, suara tant plena d' animació, torná en la calma y silenci de la nit. [19]

VI

     La primavera, eixa hermosa estació ahont la naturalesa respira sols amor, semblava volguer endolsir encara més la lluna de mel dels dos enamorats.

     La Joana encara que molt joveneta, es una dona de seny; al costat de sa mare ha aprés la práctica de las virtuts que fan de la dona un ángel baixat del cel. Estima á 'n Ramon de tot son cor, y aquest l' idolatra.

     L' educ ció rebuda al sagrat Cor havia desenrotllat sas hermosas qualitats morals, sos sentiments religiosos.

     Al entrar en la familia Fortaner s' identificá ab ella, ab sas costúms. Deixá son trajo de ciutat pera vestirse com sa sogra y cunyada de pagesa com ellas. Per son carácter amable y bondadós se feu estimar de tots. Lo senyor Pubill volia ser cuydat no més que per ella. Era l' ángel tutelar de la casa.

     La vida del camp, de pagés, oferia pera ella nous atractius: li agradava de admirar eixa hermosa naturalesa tan poética, de respírar eix aire pur, embalsamat de la montanya.

     Pero ab qui simpatisá més fou ab sa cunyada la Teresina.

     La Teresa Fortaner es lo verdader tipo de la pageseta montanyesa: estatura de dona, esvelta, bonas caderas, cos prim, formas arrodonidas; es rossa, blanca de pell, de eix blanch nacrat que lo Ticiá solia donar á sas Venus. Lo sol y l' ayre de la montanya li han [20] donat un color de torradet, clapejat de algunas pigas dauradas á la cara. Sa cabellera es tan llarga y abundant que 's fá rebelde á tot monyo que 's fassi. Los ulls d' un blau fosch, molt expressius, la boca sonrient deixa veure una dentadura de perlas finas. Ab aixó, riallera, graciosa, carácter sempre igual. No es estrany que la Teresa Fortaner tingui tanta nomenada: los hereus del alt Ampurdá li diuhen: la perla de Perals.

     La Teresina y la Joana, las dos de la mateixa edat, se feren amigas inseparables. Corrian per aquells turons com dos daynas en busca de floretas bosquetanas. De bon matí, ab sas faldas plenas de grá, cláman la virám; al sentir llur crít agút, gallinas, ánecbs, ocas arrivan d' una correguda, ab las alas estesas; ne son totas rodejadas, fins tenen que apartar las ocas atrevidas que no tenen espera y pican llur devantal Ja 'ls hi han tirat lo grá á punyats; quina avía en fan de picar! fins los pardals sens vergonya també s' hi barrejan; ja tot ho tenen net.

     La Teresina com á bona pagesa ensenya á la Joana á munyir las vacas. Ab quina trassa exprém lo mugró y ne fa surtir raigs de llet escumosa, recullida en olla de llauna que, per lo lluhenta, sembla platejada.

     Muga avall, no lluny de Perals, hi ha un molí de farina, propietat de can Fortaner, qual reclosa de sis metros d' altura forma una bassa de bastant extensió. La corrent adormida llisca suaument sobre un llit de palets y sorra. Los sálsers plorosos deixan penjar llur verda cabellera fins á besar l' aygua tant transparent que los reflexa com un mirall. Los verns y freíxas de [21] la vora s' encrehuan sobre 'l riu formant una volta de verdor. Los raigs del sol, com fletxas d' or, penetran al través del fullám y despertan á voladas d' insectes d' hermosos colors; la esbelta y gentil damisela, d' alas irisadas, voleya de la flor del nenufar á la del lliri-jonch, sens pararse. L' herbám de la margenada está matisat de floretas. Quín cantar los rossinyols! se responen l' un á l' altra fentse á qui refilará millor; en mitj de llurs cants se sent á distancia lo plany anyoradís de la tórtora y lo parropar dels tudóns... Ahont son las ninfas d' eixa morada encantadora? prompte las veureu venir.

     Tot just ha surtit lo sol se dirigeixen vers la poética salsereda. La Teresina porta sobre son cap una panereta de fina roba blanca; quín garbo! que graciosa ab son caminar lleuger! los cabells lligats ab cinta de vellut, mocador de seda al coll, sense gipó, los brassos núus, un apoyat sobre sas caderas, l' altre arrodonit sobre son cap; arreplega sa faldilla entre cuixas, s' agenolla dins lo barquet. . ab quina forsa pica ab son batán, torsent després la roba, fentne surtir bombollas escumosas de sabó, mentres la Joana estén la rentada al sol sobre las matas de ginesta florida y rocám de la vora.

     Es feyna que 'ls hi agrada de fer, que no volen confiar á las donas de la masía. Trian la roba fina de la bugada, la contan, la planxan y l' endressan en sos armaris; també, que agradable es la flayre qu'espedeix!.,. eixa flayre de roba blanca que se aspira ab [22] tant gust al obrir l' armari de la mestressa de la casa!...

     Qué guapa es la Teresina!... que 'n té de fadrinets que li van al darrera... Ella ab tots sonriu, ab tots es graciosa, amable; son cor es encara verge; no sab que es estimar .. Be massa ho sabrá, pobre Teresa!...

     Los dias de fira y de mercat, á Figueras, ab son gipó de satí, faldilla de llana, caputxa de fina bayeta, una cinta de vellut ab creu d' or al coll, al costat de sa mare, quan rambleja al passeig nou, que 'n fa girar d' hereus!... Quí es aquella graciosa pagesa?... es la Teresina de can Fortaner, de Perals.

VII

     La vera primavera en nostres valls dels Pirineus comensa pel Juny. Alabat sia Corpus que 'ls dias son llarchs, dihuen los montanyesos. Be s' ha fet esperar l' arribada del bon temps! Oh benaventurat Sant Joan, y Sant Pere!... Lo sol ha fos las congestas de la vall; en los cims, en los recessos y torrentadas lo remolí ha format congestas: semblan una bugada estesa dalt de la serra. La naturalesa ha deixat lo dol del hivern; tot renaix á la vida, á l' amor; lo cant joyós dels aucells, l' oreig del matí, lo murmuri de l' aygua que corre formant cascatel-las en la torrent de la vall, l' aroma suau de las floretas de montanya... que bé 's respira!... Com s' aixampla 'l cor!...

     En Ramon s' ha tornat bon agricultor; cuyda 'l patrimoni ab son pare com si tota sa vida ho hagués fet. Los tonedors ja han arribat; ja hi ha més animació en la masía. Los moltons y las ovellas, las potas lligadas bélan entre camas del tonedor que va estisorant la llana al compás d' una alegre tonada. Cada moltó dona un velló de llana fina. Es operació que 's fá alguns dias ants d' anar lo bestiar á montanya. Aquest any irá també tota la vacada; sols quedarán los bous de travall y dos vacas pera la llet.

     Lo remat de can Fortaner té molta nomenada. Fa dos anys en Joan aná á Andorra ab son pastor, comprá alguns moltóns y ovellas de aquella terra y ha obtingut uns productos que fan l' admiració dels pagesos de la comarca. En quan al bestiar boví, comprá un toro premiat en la exposició regional de Perpinyá y dos vacas suissas que li donan 16 porrons de llet cada una; ab eixas tres bestias ha remuntat tota sa vacada que val avuy molt més dc lo que valia. Per la fira de Santa Creu, a Figueras, lo bestiar de can Fortaner, de Perals, es molt buscat.

     En Ramon al costat de son pare s' inicia á l' art del pagés; porta una vida molt activa, ademés que no li faltan perdiguers y conillers, fúra, reclams, tot lo que pot fer agradable la vida del camp. Tota la masía respira salut y benestar.

     Los diumenges y dias festius van á la segona missa que mossen Geroni diu á las set. Al surtir de missa s' assentan sota lo lladoner rodejat de pedrissos pera fumar un cigarret y fer petar l' enrahonada ab los pagesos, parlant de firas, preus del bestiar, bonas y malas cullitas. Si fa mal temps, se reuneixen á cal apotecari. lo senyor Benet, molt amich de conversa, un vellet de 70 anys, molt calmós en totas sas cosas fins ab lo parlar; li diuhen el senyor manso, puig ab son cap amarranát en té tot l' ayre. May surt de sa botiga no més los días de festa, y á fé que 's passan dias y més dias sense que despatxi una recepta; pero aixó li es indiferent, puig que tots los pagesos de Perals y masías están aconductats, més pel llur bestiar que per élls que no saben que es febre; lo pagan ab grá y trumfas; lo mateix succeheix ab lo metge.

     Un dia enviaren de Barcelona á 'n Ramon un saquet contenint uns polvos negres, com tabaco de prisar: era una mostra de un adob trobat per un company d' en Tomás, redactor de 'l Art del Pagés. Se componia d' excrements animals reduhits en pols. Lo metge de Perals, ab qui farém més tart coneixensa, sempre de bon humor, en posá dins una capseta de píndulas y la presentá al senyor Benet, preguntantli si coneixia lo qu' era. Aqueix ho flayrá, ne barrejá una miqueta ab aygua, hi tirá una goteta d' esperit de vi, fins d' ácid sulfúrich, y al últim s' en posá un polset á la llengua. -A fe, no puch atinar lo que pot ser. -Vosté com á químich ho tendria de saber, li digué lo senyor Jaume. -En aixó, entra á la botiga l' hortelá d' en Joan. -Qué flayra, qué tasta senyó Benet? Vosté no ho coneix? -Y qué ho coneixerias tú? -Prou ho conech! fa fer á las plantas llegua per hora... son polvos de bon cristiá... Al veurer la cara apurada del apotecari, tots se posaren á riure; lo senyor Jaume, lo metje, s' en feu tal panxó, que s' ennuagá en un accés de tos. Fou una broma que durá molts dias, pero lo senyor Benet ho prengué á las bonas y acabá per riurer també.

     Los pagesos de la comarca de Perals van tots vestits de llana de llur remat filada per las donas á la vetllada d' hivern. Quan lo sastre de Perals va per las masías pera férloshi la vestidura, los hi pren la mida ab la mitja cana; cús á jornal, fentli la vida.

     Los diumenges per la tarde, los tertulians, solen jugar á can Fortaner, se juntan á la sala y s' organisa sempre una taula de manilla y de dominó. Traginan lo senyor Pubill dins sa cadira de brassos prop dels jugadors. Lo senyor Rector y l' apotecari solen jugar al dominó; en Joan, lo metge, en Ramon y en Tomás fan la manilla ó bé la trucada. A las vuit tothom se despedeix, se diu lo rosari, á sopar y á retiro.

     Un masover d' en Joan es alcalde del poble. La casa de la vila no te més que uua sala de sessions al primer pís, los baixos son estables. La sala es rodejada de banchs coixos corcats; hi ha una taula pera escriure, un tinter de suro sense tinta y dos plomas d' oca que serveixen tot l' any.

     Los butlletins oficials son posats sobre lleixas y rublerts de pols y trenyinas; l' apotecari los compra pera fer paperinas.

     Lo secretari, que ho es de tres pobles, vé cada quinse dias, demana á 'n Joan si hi ha res de nou y s' en torna á casa seva. Lo verdader alcalde es en Joan, puig no hi ha may sessió de regidors sino per la quinta. Es un dels municipis d' Espanya que marxa millor. Com en Joan es l' amo de la comarca, las autoritats li fan la gara á gara, y éll fá y desfá lo que vol.

     Lo nunci que es l' espardenyé del poble y l' enterramorts, fa las cridas ab un corn marí. S'ha de fer observar que ni l' alcalde, ni regidors ni 'l nunci saben llegir y que cap entén lo castellá; en los demés pobles de la montanya es lo mateix. L' any passat pel cólera posaren guaytas per los voltants del poble y no hi deixavan entrar ningú que no hi portés papeleta de serenitat que ne deyan; se contentavan de qualsevol tros de díari que llegian de l' indret ó del revés, los hi era indiferent.

     Un dia de festa que en Tomás y en Ramon havien anat á cassar vers la frontera, anaren á missa en un poblet de mala mort del cim de la serra. Després de llegir lo próno lo senyor Rector desplegá un paper y dirigintse á sos parroquians: -acabo de rebrer un manament del senyor Bisbe, es prou llarch, está escrit en castellá, que faré de llegírvoslo, vosaltres no l' entendreu y jo no gayre... Deixemho correr.

     Perals se ressent encara de la última guerra civil; entre la tropa y los carlins lo deixaren pelat; tardará molts anys á referse.

VIII

     En Ramon havia portat de Barcelona quantitat de llibres que li costavan molts quartos, puig s' envejava de las obras científicas traduhidas alemanas y francesas; estava al corrent de las grans produccions, de manera que sa biblioteca los feya passar ratos agradables. Son estudi predilecte era la botánica, y á fé que las montanyas de Perals en part calcinals y esquistosas [27] li oferiren una cullita riquíssima; lo mateix que á 'n Tomas pera sos estudis mineralógichs; los dos col-leccionavan; en Ramon se proposava fer un herbari de totas las plantas de la comarca, ja lo tenia comensat. Surtian de bon matí, l' un ab son martellet, l' altre ab sos cartrons, tornavan á casa carregats de garbas; d'herbas y flors que posavan al sol á secar.

     En llurs passeigs en los voltants de Perals estudiavan la naturalesa en tot lo que ofereix de admirable després de las flors los insectes.

     A un quartet del más, al peu d' un cingle, á rasser de la tramontana, en Joan hi té 20 buchs que li donan una mel saborosa produhida per las plantas aromáticas que, com matisada catifa, cobreixen la montanya.

     L' abella es la confidenta d' amor de las flors, n'es la propagadora, l' instrument actiu de llur fecundació. Haveu observat á la primavera, quan lo sol desperta la sava adormida de las flors de montanya, com se badan y aromatisan l' ayre de sos perfums?. A penas obertas, la fredolica abella, reanimada pel sol d' Abril, trau lo cap al forat de son buch, pentína ab sas potas son gentil cos y emprén sa volada, 's posa sobre la més hermosa, la qual obra joyosa son cálser que tenia tancat á tota mirada indiscreta, inclinantse lleugerement; l' abella hi penetra, aparta sos petals, la caricia, la besa, s' impregna tota ella de son groch pol-lén: al separarse, la flor se queda tota commoguda de sos besos de amor.

IX

     La vigilia de S. Joan, en Ramon y en Tomás ab dos mossos de la casa pujaren al cim de la serra de las Salinas Surtiren del más á las quatre de la tarde; arribaren al Santuari de la Mare de Deu de las Salinas (1000 m. d' altitut) vers las sis. Continuaren pujant fins al rás del Muixé, punt culminant de la serra fronterissa (1400 m.) y de més rica vista. Llur objecte era passar la nit al Santuari; pero avans volian fer lo gran foch de S. Joan. Arreplegaren llenya de faig, ginebrons, ginestas, falgueras en abundancia y prompte s' alsá un pilot de llenya respectable.

     Lo panorama que 's descubreix del cim de las Salinas es admirable: lo Rosselló, gran part de l' Ampurdá, la cordillera pirenaica, lo Canigó, lo Capcir, una extensió de mar considerable, vers l' orient á l' horisont, en atmósfera opalina, lo magestuós Monseny y Rocacorba.

     Havía fet un dia espléndit. Lo sol, á punt de pondrerse detrás dels Pirineus, rodejat de cirrus daurats, llensa sos raigs de foch com inmensa aureola sobre los cims més elevats; las congestas del Canigó lo veuhen encara, las dona un tó vermell y rosat que 's fon com un qüadro disolvent. Una ombra vaporosa s' esten sobre la plana del Ampurdá y Rosselló; res se pot distingir; unicament en Ramon y en Tomás partícipan de la pálida claror crepuscular. Allá vers l' occident, darrera Puigmal, los cirrus reben del sol son últim adeu.

     La nit los invadeix; se veuhen algunas estrellas á l' Orient. De prompte oviran un foch resplandent vers Bassagoda; tot seguit un altre vers la Mare de Deu del món; en surten de Requeséns, Rocacorba, 'ls Angels, Montseny, tota la falda pirenaica del Canigó, dins la plana, á vora mar; los uns apenas s' oviran, altres llansan gran resplandor y s' apagan; son á mils los fochs de S. Joan. Quin espectacle més grandiós, més fantástich!... quanta quitxalla estará saltant y ballant á l' entorn d' aquells fochs! los semblava sentir sos crits d' alegría.

     -Y 'l nostre quan l' encendrém? digué en Tomás.

     Esperáren que tots fossen apagats, allavors l' encengueren per cuatre costats; prompte surtiren llargas flamaradas que se retorsian ab fúria al mitj d' un torbellí de guspiras y espatech del llenyám. Que 'n degué tenir d' admiradors!... Quantas miradas del Rosselló, del Ampurdá dirijidas vers éll! Vist de Monseny semblaria una estrella perduda dins l' espay entre cel y terra....

     Passáren la nit al Santuari y l' endemá de matí, dia de S. Joan, ants la surtida del sol, culliren la carlina florida. Al baixar á la vall trobaren las pagesetas de Perals buscant las floretas de la bona ventura. La Joana y la Teresina vingueren á esperarlos fins á mitj camí; feren una creu de las floretas que havian cullit, y al arribar al más clavaren creu y carlina á la porta forana.

     Lo dia de S. Joan es considerat en nostras montanyas com lo dia mes hermós de l' any. Pocas son las vegadas que fa mal temps, sol fer sempre un dia esplendit. Entre S. Joan y S. Pere la nit no 's coneix. En los cims elevats lo crepúscul casi 's confon ab l' alba; las valls participan de eix reflexo de claror.

     A 2785 m. d' altitut, desde'l cim de Canigó, á las dos del matí, se distingeix vers l' Orient, cap á mar, una pálida claror que tot just s' ovira, y va creixent per moments; las estrellas fujen; la rosada aurora va prenent més entonació; ja es dia. En los pobles y masías dels Pirineus no esperan pas que sia dia; á las dos tot lo jovent puja serralada amunt pera cullir la bona ventura ants la eixida del sol. Las pagesetas se dirigeixen al torrent de la vall. s' agenollan á la vora de l' aygua, se mullan los dits y se senyan tres vegadas; aixó fet s' en van torrent amunt cullir las hermosas floretas de la bona ventura, s' en posan un ramet sul pit y de las altres ne fan una creu ab llás blau que clavan á la porta forana de la masía. Los joves fadrins cullen la rossa carlina que clavan á la mateixa porta forana, al costat de la creu.

     Es costum antiquíssima que s' apoya sobre llegendas que cada comarca conta de sa manera; pero no hi ha dubte que la creu de flors cullidas lo matí de S. Joan avants la eixida del sol y clavada á la porta forana, preserva la gent de la casa dels mals esperits.

     Lo dia de S. Joan se celebrá á can Fortaner com de costúm. Lo dematí tothom aná donar los dias á 'n Fortaner y á la Joana, tot lo servey de la casa. Lo senyor rector, lo senyor Jaume lo metje, lo senyor Benet l' apotecari foren convidats á dinar.

     Aquell dia arribá al poble un succés extraordinari que fará época en la historia pacífica y tranquila dels pagesos de Perals. Un carro tirat per duas mulas, portant un bulto voluminós, atravessá 'l carrer d' avall, dirigintse vers lo mas Fortaner. La gent surtiren á las finestras al sentir lo trontoll pesat d' aquell vehícul y lo drincar dels cascabells de las mulas barregat ab los renechs del carreter y lo lladrar dels cáns. La senyora Paula, la dona del apotecari, sortí á la finestra, lo mateix que la muller del marescal; en llur cara se veya pintada la sorpresa. Lo senyor Benet, las ulleras sobre 'l nas, badant la boca, estava plantat á la porta de sa botiga mogut per la curiositat. Al arribar lo carro á la era de casa Fortaner, se formá á l' entorn una muralla de donas y criaturas. Descarregaren lo bulto ab molt de cuydado y sis mossos dirigits per en Ramon lo pujáren al primer pis.

     Era un piano, regalo que en Ramon feya á sa esposa lo dia del seu sant. Després de desembalat y afinat, la Joana, qu' es bona pianista, tocá vals y polkas; la casa s' omplí de gent: llur fesomía reflecsava l' alegría y la sorpresa. Tots los diumenges venian á can Fortaner una professó de pagesos pera sentir aquella música tancada dins la caixa.

     Lo metge feu portar un gran ram de flors que 's posá dintre un gerro al mitj de la taula.

X.

     Lo senyor Jaume, lo metge de Perals, es lo gran amich de casa Fortaner. Te 70 anys, magre, calvo, porta perruca de cabell castany sota la qual surten los pochs cabells blanchs que li quedan. Sota 'l barret sol portar un barretinot de seda negra, pera no refredarse; corbata blanca, levita de llarchs faldons, encara solter, fesomía inteligent y burlona. En sa joventut havía passat alguns anys á Barcelona ahont seguí la carrera; s' hi trobava quan lo cólera. Es prou entés per sa llarga experiencia, carácter jovial, franch, pero molt callat y de pocas paraulas referent á la facultat. Quan al sortir de visitar á un malalt, si algú de la casa li pregunta: senyor Doctor, ¿qué 'n pensa? -Vosté no 'n té de fer res, respon ell tot mal humorat. Fora d' aixó, bon company, plé de cor, molt caritatiu. Es bastant original en sas cosas. Te una criada que fa 30 anys que 'l serveix, semblan rector y majordona; sempre 's barallan, pero tot seguit tornan amichs. Tuteja á 'n Ramon que ha vist naixer. La familia Fortaner l' aprécia molt.

     Cada diumenge á la tarde, lo Sr. Jaume pren xacolata á can Fortaner; la Teresina li sol portar ab secalls... sempre aixerida; ajogassada...

     -Sabs? Ja 't tinch casador.

     -Vol dir, Sr. Jaume; no m' enganyi!

     -Si, noya, si; un hereu guapo y rich.

     -Ay, per l' amor de Deu! Díguim, quí es?

     -Be, be, ja 'n parlarem tú y jo un altre dia.

     -Ay! Qu' es vosté dolent!...

     Lo que hi ha de cert es que l' hereu del mas Noguereda n' está enamorat: en Josepet té sols 22 anys, bon mosso, bon minyó, pero vergonyós y tímit com una donzella. No s' havia may gosat á declararshi. Rondava pels voltants del mas, y quan la veya de [33] lluny que anava á rentar ó be á passeig, s' amagava perque no 'l vegés.

     Un dematí que la Teresina havia anat al bosch á cullir jordóns, lo sorprengué assentat sobre d' un roch, trist, pensatiu, los ulls llagrimosos. Venia de Perals; se 'n tornava á la Noguereda, á una horeta més amunt. Al véurerla 's torná vermell com una cirera.

     -Bon dia, Josepet, ¿d' hont vens? -y aixó, ¿qué tens? ¿que no estás bo? -Jo... res. -Pero si 't veig tan trist! -Jo... ó cá!... no ho creguis... y esclafí una rialla que trencava 'l cor... Ay! Teresina!... Teresina!... adeu!... adeu!... s' aixecá y desaparegué dins la boscuria. -Deu meu! pobre Josepet! y ara, ¿qué li passa? Se quedá tota pensativa.

     Que n' estava d' enamorat nostre hereuet de la Noguereda!... n' estava malalt, corsecantse; y lo senyor Doctor, ab sa gran experiencia del cor humá li havia endevinat sa malaltía. Pobre Josepet! Sols la Teresina podia curarlo; per xó lo bon doctor li buscava 'l remey.

XI.

     Passat sant Pere se dalláren los prats ufanosos del riberal. Donava gust veurer los sis dallayres aterrant l' herba ab sas grans dallas, en cos de camisa, espitregats, los brassos arremangats, barret de palla de amplas alas, torrats pel sol, expressió enérgica... quína musculatura! Ab quín vigor dallan, la cara amarada de suhor! Esmólan sovint la dalla pera reposar, puig es feyna molt cansada. [34]

     A la brenada pican las dallas; un d' ells entona un cant monótono que tots acompanyan ab lo picament del martell sobre 'l tall de la dalla; es la cansó dels dallayres:

     Las noyas de la casa ab forcas y rampís, faldilla curta, peus núus, en mánega de camisa, mocador sobre 'l front pel sol, giran y regiran l' herba quals emanacions aromáticas embalsaman l' ayre. A la posta del sol, s' hi féren tots, qui ab una forca, qui ab un rampí. Qué graciosa es la Teresina! Ab quin garbo tira forcadas d' herba sobre 'l paller, la cara animada, sonrient! qué guapa! qu' aixerida!... Ay! si en Josepet la veya!...

     L' estiu se passá entre las segas, lo garbejar y lo bátrer. Las comarcas montanyesas com la de Perals, la cullita de la anyada es molt costosa: com que hi ha artigas y camps de ségol gayre bé al cim de la serra, s' han de portar las garbas á coll fins á l' era del mas. Hi ha camps que son distants de més d' una hora. Las garbas se apilan en garbera rodona piramidal d' una alsada de 6 á 7 metros tot al voltant de la era; son posadas de manera que las espigas convergin dins la garbera y la palla en fora; aixís lo gra se conserva molt bé un y dos anys, millor que en graner. Quan los pagesos necessitan pa, desfán una garbera, báten lo gra y portan lo sach al molí; y aixó ho fan en tot temps del any, adhuc al hivern si fa bo.

XII.

     Perals celebra sa festa major lo dia 10 d' Agost, per Sant Llorens.

     Vuit dias avans ja han vingut l' esmolet y l' estanya paellas de cada any, que se sol posar ab sa manxa ab fuell, sota 'l lladoner de la plassa; es gabaig; porta barret de copa ab un través de dit de crassa; estanya cassolas y cuberts de ferro. L' esmolet esmola ganivets y adoba parayguas; pero aixó de parayguas no 'n te gare feyna. Los únichs que cada any fan adobar sos parayguas son lo metge, l' apotecari y lo rector. Lo paraygua del apotecari es de cotó vermell y s' hi soplujaria una familia.

     Las mestressas ja han fet rentar l' arám y emblanquinar cuyna y menjador. Los convidats arrivan la vigilia. Quín moviment pel poble! A la tarde 's va á esperar la copla de Castelló que arriva ab tartana; se cantan completas y 'l rosari ab música.

     L' endemá repich de campanas de bon matí. Lo dia espléndit sembla volguerse associar á la festa. Tothom va mudat. A las 10 ofici ab música. Tres capellans al altar y sis al cor: tots los rectors de la comarca son á Perals... que 'n tindrá de feyna la majordona!... L' altar major es cubert de flors; l' illuminació enlluernadora. Se dona 'l pa benehit que dos escolanets portan dins paneretas enramadas, oferintne no mes un trosset. Una dotzena de pabordes captan ab sos bassins de coure plens de verdet; fa centurias que serveixen. Derrera d' ells venen las pabordesas de la Mare de Deu, ab cistellet enflocat; una d' ellas es la Teresina: qué eleganta, qué bonicoya! fa goig de mirarla!... Al presentar son cistellet á 'n Josepet, se torna tota vermella, baixant los ulls; aquest tira una pesseta dins son paneret y ella, ab veu temorosa li diu: per l' amor de Deu sía...

     Al surtir de la iglesia, sardana d' homes á plassa ballada ab la acostumada serietat, marcant bé 'l contrapunt. Acabat, tothom á dinar. Oh! lo dinar de festa major á Perals, qui 'l podria contar!... Aquells pagesos que de tot l' any no tastan carn, ¡quín fart aquell dia!... cabras, moltons, virám... Quíns cops de caixals! Quín estiragonyar la carnassa!... Son callats al principi, no fan sino endrapar y alsar lo porró: es dinar qual profit los hi dura vuyt dias.

     La festa major en los pobles de la falda dels Pirineus es avuy lo que era fa cent anys, festa de familia, parents y amichs; hi regna la més coral expansió; del pobre al més rich, tothom té gallina á l' olla. A can Fortaner, qual parentiu es molt estés, son més de quaranta á taula.

     Lo senyor Jaume, estava assentat al costat de 'n Tomás y d' una senyora vella: la senyora Rufina, tia de 'n Joan, germana del senyor pubill; viu á Besalú, y acostuma á passar llargas temporadas á can Fortaner, sa casa payral. Es senyora maniática y molt devota, com totas las de sa edat, puig te 75 anys y 'ls porta molt bé. Va vestida á la moda vella: faldilla y gipó blanchs, mocador brodat al cap ab un llas de cinta de vellut negre sul front, mitjas blancas, sabatas ab civella de plata; li diuhen la senyora pubilla, puig es encara donzella y ademés com á germana del senyor pubill. Parla sempre del temps vell y cita las profecías de Nostradamus, creyent ab certesa que 'l mon finará l' any 1887; que l' antecrist es amagat á Madrit fent perdre 'l seny als castellans y goberns lliberals.

     Lo senyor Jaume li dona rahó de tot, puig que si se li contradeix s' enfurisma. Ella 'l busca, li conta sempre lo mateix, y ell per tant que 'n fugi no la pot evitar.

     A pesar de ser molt dona d' iglesia, no era amiga del senyor rector y aixó perque aquest la reganyá. Era l' any passat per la professó de Corpus: la senyora pubilla tota vestida de blanch, vista per darrera semblava una noya de 20 anys; portava á la ma una panereta plena de flors de ginesta, se posá al costat del tálam y tira que tira punyats de flor de ginesta sobre la custodi, las quals queyan sobre 'l cap y cara de mossen Jeroni fentli fer un sens fi de ganyotas; al últim no pogué mes resistirhi, se girá enfadat y ab veu ronca: Uf!... prou!... senyora! acabi d' una vegada!... la senyora pubilla mitj esglayada se retirá tota sofocada.

     Lo senyor Jaume no se l' escoltava gayre; puig es home de molta gana, y á un dinar de festa major acostuma á ferhi bé son paper. Com es molt panarra, quan ha acabat lo pa, sol pendre lo pa de sos vehins de taula, sense adonarsen. Donchs, la senyora pubilla que es dona de molta netedad y de calma, té la costum al sentarse á taula, de ferse tallar molla de pa per no poguer rosegar la crosta, puig li quedan no més tres dents incisivas, negras y molt desencarnadas. Te també la costum, mentres menja, de fregarse sovint eixas tres dents ab un tros de molla que te al costat dret de son cubert, qual tros li serveix pera tot lo dinar. Donchs bé, al portar lo rostit, se trobá á faltar sa molla: -Ay! ay! ¿qué s' ha fet?... ¿ahont tinch la molla? -Qué busca, senyora? -La molla, sab? la de las dents?... De cop lo senyor Jaume 's torná pálit, son front s' amará de suor y de destret; se aixecá de taula, deixant son toballó sense plegar, dirigintse á fora molt depressa -Y aixó, senyor Jaume, qué li passa? -li digué la senyora Margarida,- que no vol acabar de dinar?

     -Res; necessito ayrejarme... Sense volguer se havia menjat la molla de la senyora pubilla!...

     A mitj dinar vingué lo llevant de taula. Las pabordes de la festa, acompanyats de la copla, posan sobre la taula tres safatas y cada hoste dona lo que vol, mentres la música va tocant. Després venen las pabordesas de la Mare de Deu, jovenetas molt mácas y rialleras; portan á la má un cistellet molt bufó adornat de cintas y llassos de seda de tots colors. Fán lo torn de la taula, presentaut lo cistellet; cáptan per la Mare de Deu.

     Per la tarda, á plassa, ball de confits y de ramellet. Eixos balls se conservan encara en nostras montanyas, pero se acaban de perdrer. Lo ball de confits es molt caracterisat. Ja se sab que las parellas que 'l ballan solen ser promesos ó enamorats, es dir, fadrins y fadrins que festejan. La música toca un aire apropiat molt grave, las parellas dan voltas á l' entorn de la plassa, y al passar davant d' una tauleta enramada, presidida péls pabordes, que compté paperinas de confits, cada jove pren una paperina adornada d' un llás blau y la ofereix á sa balladora. Lo mateix succeheix ab lo ball de ramellet; en lloch de confits son rams de flors que la balladora 's posa sobre son pit, separantne una floreta que ofereix á son estimat y que se posa ayrosament en lo plech de sa barretina, al costat, sobre l' orella.

     A las vuit se feu lo sarau á can Fortaner que durá fins á las dotze. En Josepet hi era ; ballá ab la Teresina ¿que se digueren?... no ho sé; lo que hi há de cert es que mentres ballavan dos rosellas coloravan las galtas de la Teresa... L' endemá, al portar la xacolata ab secalls al senyor Jaume, li digué rihent -Sr. Jaume ¿y 'l casador que 'm té buscat, quan me 'l fará coneixer? -Ah! traidoreta!... -Afé fé diguimho?... y com la cridava sa mare, lo deixá, esclafint una rialla burlona que feu exclamar al Sr. Jaume: oh! las donas! las donas!... Quan hi aném ja 'n tornan!... y convensut de tan gran veritat, obrí sa tabaquera y savorejá un polvo.

XIII

     Lo dia 17 d' Agost, en Tomás, en Joan y son fill sortiren de Perals de bon matí per anar á veurer lo remat de bestiar de llana que pastorava en los glebers dalt la serra de las Salinas, qual terreno part es comú y part de casa Fortaner. En Joan hi té construhit un corral pera embarrar lo bestiar quan fá mal temps. A demés hi té algunas artigas ahont hi posa l' andá rodejat de cledas pera femar la terra; s' hi cullen segol y trumfas que per sa qualitat podrian obtenir premi en qualsevol exposició agrícola.

     Acostantse de l' andá sentiren á lladrar lo cá de remat que al conéixels s' en vingué vers ells remenant la cúa. [41]

     -Hóla! valent! com aném de llops? fan bondat? li digué en Joan acariciantlo. Lo pastor y lo rebadá, ab jech y sarró de pells, calsats d' esclops, s' acostaren á saludarlos.

     -Deu lo guard, senyor amo.

     -Bon dia, Galdrich, ¿com va 'l bestiar?

     -Bé, per ara; se va engreixant. Aquest any qu' ha plogut la montanya té prou herba, gracias á Deu.

     -Be, Galdrich, bé... ¿y tu, bona pessa?... estirava l' orella al rabadá -ay! ay! ay! -Té, bon minyó, aquí tens dos rals pera comprarte un fluviol, ja que 'l teu no vol sonar. -Gran mercé, senyor amo.

     Lo que causá admiració á 'n Ramon y á 'n Tomás fou lo gós d' atura: un gós petit, lleig, y tant pelut que lo pel li tapava 'ls ulls; pero, que inteligent! Li diuhen Garçon, li falta no mes lo parlar. Ab lo remat hi havia un escamot de cabras que solien anar per las sevas, Precisament quan estavan enrahonant, s' en veyan dos ó tres á un quart lluny al cim d' una clapissa. En Galdrich xiula lo gós d' atura que vingué tot seguit. -Garçon... havía estat francés... mira, veus aquellas cabras allá en vers la clapissa? Donchs passarás detrás la serra y las hi surtirás per darrera, vés, féslas venir. Lo gós trás, trás, seguí lo camí indicat, prompte se vegeren á correr las cabras vers l' andá empaytadas pel gós.

     En Ramon s' extasiava devant las hermosas floretas que trobava á cada pás; ne feu una bona provisió pera sa flora de Perals. Completá sa familia de Dianthus (clavells de montanya) ab las varietats que trobá al cim de la serra.

     Eran las nou del matí, hora d' esmorsar. En Joan feu fer per en Galdrich una ollada de cols y trumfas, y ab lo recapte que portavan al sarró, anáren esmorsar á la font del Muixé, aygua gelada, qual aygól es ombrejat de tóra y baladre y cubert de creixens. Convidaren al pastó y rabadá. -Senyor amo, digué en Galdrich, tot menjantse un timbárro de pá ab tall de pernil, la boca plena: eixa tarde tindrém fressa y pot ser alguna cosa més. -Peró, home, si no 's veu cap broma en lloch!... -en efecte lo cel era seré pero d' un blau clar. -Veu aquells fumerols que surten d' aquell xaragall de Puig del Toro, vers Puigmal? Donchs hi ha una font que 'n diuhen Font-negre; quan entre vuit y nou del matí surten fumerols de Font-negre, senyal de pedregada.

     Én efecte, aquells fumerols, en poca estona, se tornaren castells colossals, arrodonits, prenguent formas fantásticas de mónstruos de l' Apocalipsis. S' anavan dilatant, acumulant, extenentse: á las dos horas lo cel fou cubert. Una faixa negra se forma á l' horisont vers Carençá que s' estén fins á Costabona; lo dia s' enfosqueix, no fá ni una alé d' ayre; un sent xafagor. Prompte un llamp serpejá dins aquella negror, y al cap d' un rato se sent com una canonada fonda, prolongada qual roncor repercutida per las montanyas recorre l' inmensa cordillera y 's pert, lluny, vers l' altívol Canigó. La faixa de tinta va pujant y detrás d' ella 's veu una blancor cendrosa, uniforma, blancor de pedregada, creuhada per llamps que no paran un moment. Lo temporal s' acosta, se sent lo brugit espantós de la pedregada que s' avansa en mitj de llampechs y tróns horrorosos que fan retrunyir las montanyas. De cop una ratxada de vent humit, uracanat, fa volar las cledas de l' andá; lo bestiar se remolina, ab éll, en mitj de tróns y llamps, fugiren róstos avall vers lo cortal ahont arribaren tot just; quin temporal mes horrorós! un llamp mitjpartí una penya á 20 passos del cortal. Deu los guard que los hagués trobats al cim de la serra: entre la foscor y la fressa de trons, semblava que 'l món anava á finar; las pedras que queyan eran com nous.

     La tempestat s' aná allunyant; lo cel s' asserená, sortí 'l sol; la faixa de tinta crehuada de llamps se dirigí vers Cap de Creus y alta mar; s' hi veya llampegar y se sentian per moments los ronchs fondos de la tronada; la tempestat desaparegué á l' horisont.

     En Tomás y los Fortaners emprengueren la baixada y arribaren á Perals á las cinch de la tarde ab molta alegria de tots puig que la familia estava ab gran inquietut. En la comarca de Perals la pedra ho havia tot tronxat á pesar los pagesos de haver tocat las campanas y tirat escopetadas enlayre pera apartar 'l mal temps. En casa Fortaner encengueren los ciris que havian servit pel monument, y feren cremar llor benehit lo diumenje de rams. Las donas se havian tancat dins una cambra fosca, dihent lo rosari é implorant S. Roch. La senyora Rufina pretengué haver ohit pels ayres les xisclets de las bruixas; contava que sens dubte vindrian dels estanys de Carençá ahont ballavan una farandola infernal. Que ne son encara d' arreladas las llegendas fantásticas de nostras montanyas; los pagesos las creuen con l' evangeli

XIV

     Lo dia de la Mare de Deu de Setembre, al sortir de l' ofici, en Vicens, lo pare d' en Josepet, s' en pujá ab en Joan á can Fortaner.

     -Y aixó, Vicens, ¿qué hi há de nou? Cóm va lo bestiar? li digué en Joan.

     -Per ara, tothom te salut, gracias á Deu; us voldria dir quatre paraulas á solas.

     -Molt bé; entrém á l' estudi, seyeu.

     En Vicens Noguereda es un dels bons pagesos de la comarca, després d' en Fortaner es lo mes rich de terras y cabals. Sa muller es bona pagesa; pero de resultas d' una cayguda, s' ha quedat coixa; te la cama ressentida y no pot gayre trastejar, li convindria una jove que l' ajudés. En Josepet com á fill únich es un bon partit. Ha estudiat quatre anys agricultura á la Granja de Figueras, es inteligent, fará un bon pagés.

     -Parleu, vos escolto.

     -Ja ho veureu: nos hem enrahonat ab la Mónica, y voldriam casar en Josepet. Te 24 anys, ja es hora, y necessitém una altre dona á casa, ja sabeu que la Mónica, desde la última desgracia que tingué, no es bona per res.

     -Molt ben pensat. Aneu seguint.

     -Donchs, ja ho veureu: me sembla que la Teresa faria per casa, y he pensat venírvosla demanar.

     -Bé, Vicens, bé; donchs voleu casar vostre hereu... y ell ¿qué 'n diu?

    -Que voleu que diga: estima tant á la Teresa que se nos torna mitj corsecat.

     -Vicens, ja ho veyeu, no son cosas pera fer depressa; consultaré la dona y la noya, nos hi pensarém. Dintre dos dias vos donaré la resposta.

     -Digaume, si os plau, ¿quína llegítima li donareu?

     -La llegítima dels fills externs de casa Fortaner es de sis mil lliuras.

     -Ja m' está bé. Vaja quedém entesos: demá passat vindrém per la resposta. Deu vos guard.

     -Adeu siau. ¿No voleu beure un cop?

     -S' estima per ara.

     L' endemá després d' haverse enrahonat ab sa muller y son fill, en Joan cridá sa filla. Comparegué davant son pare tota alegre y sonrient.

     -Qué vol, pare?