Recorts d'un excursionista

Carles Bosch de la Trinxeria

AL LECTOR

     Parlant ab uns amichs catalanistas del renaixement literari de nostra benvolguda llengua, me diguéren: -¿Per qué no reuneix en un llibre sos escrits publicats alguns d' ells en Revistas y en lo suplement literari de La Renaixensa? -Per la senzilla rahó que no tenen importancia y no valen la pena. -No senyor! Avuy dia las produccions catalanas deuhen ser conegudas, escampadas per tot arreu, á fi de que contribueixin á espargir nostra hermosa llengua que tots parlem desde nostra infancia y que som tan poch aficionats á escríurerla. Ademés, que 'ls escrits de vosté nos fan coneixer los Pirineus, las costums de nostres montanyesos... vaja! valen la pena de figurar en nostra biblioteca catalana; ja pot créurer que serán ben rebuts. -Vostés me fan molt favor que per cert [6] no mereixo. Donchs si ho creuhen així, endavant!... Allright! com diuhen los inglesos.

     Recomano eix llibre á la benevolensa y paciencia del lector. Si li agrada, ja pot créurer que n' estaré tot orgullós y ben disposat á continuar portant ma pedreta á la construcció del brillant y grandiós edifici de nostre renaixement literari.

C. Bosch de la Trinxeria.     

[7]

PERALS

NARRACIÓ DE COSTUMS MONTANYESAS

A MON BENVOLGUT AMICH Y CONSOCI EN RAMON ARABÍA Y SOLANAS.

I

     Lo dilluns de Pascuas de 1884, en Tomás Vilaregut tingué la agradable sorpresa de rebrer la següent carta de son estimat amich en Ramon Fortaner de Perals:

     «Per fí, vaig á entrar á la confraría amich Tomás; prou m' ha costat! pero no hi ha remey: per tants propósits que 's fassin, per tantas resolucions que 's prenguin, al últim tots hi hem de caurer. Arribant á las tres creus, per agitada que hagi sigut la joventut, com tu sabs, vé un dia que entra la reflexió; lo cor ba t ab més calma, y un pensa á fer una bona fí.

     Te confessaré francament que la resistencia ha sigut de poch mérit, puig que 'm caso enamorat, si senyor, enamorat en tota la excepció de la paraula; pero de eix amor calma, temperat per la reflexió que inspira lo sant matrimoni, y ha d'esser aixis, puig que en lo matrimoni, lo verdader amor se converteix en estimació, amistat, en afecte verdader. Hem de convenir que eixas reflexions may las ha fetas la dona, ja que pensa molt diferentment: l' amor en ella es com lo foch sagrat de la Vestala: no lo deixa apagar may, perque es dominat y dirigit per son cor quals palpitacions son sempre iguals. Aixis m' ho has dit tu algunas vegadas en nostras conversas filosóficas. Ja veus que estich ben penetrat de aqueixas veritats, y ben disposat á posarlas en prova. En quan á la Joana crech hauré ben acertat; tu que la coneixes n' estarás convensut.

     Ma familia está que no hi veu d' alegria, y ab rahó que 'n te: son de la lley vella. Ma mare fa una novena á Sant Joseph. Mon pare m' ha predicat parlantme dels passats de la casa que no se havian apartat may del bon camí de l' hombría de bé: «Recordat que nostra familia eu tot temps ha sigut y es considerada; los Fortaners son coneguts en tot lo alt Ampurdá y apreciats de tothom...»

     Seria de may acabar si te hagués de repetir totas las bonas reflexions que me feu mon excelent pare.

     Lo casament s' efectuará aviat. Vina, t' espero, necessito de ta bona amistat.»

     Eixa carta no deixá de causar á en Tomás vera sorpresa coneixent las teorias de son amich Fortaner sobre lo matrimoni, teorías d' un jove desilusionat, cansat de plahers y diversions.

     En Ramon Fortaner es advocat, de eixos advocats in partibus que tan abundan en nostra terra catalana de algun temps en eixa part. Avans, l' hereu de casa rica de pagés, després de terminats sos estudis, se 'n tornava prop de sos pares; dirigia lo patrimoni baix llur direcció; s' iniciava en los travalls agrícols, en las crias del bestiar; y quan era necessari empunyava la dalla y l' arada, com fan encara los propietaris rurals de Fransa é Inglaterra. Avuy dia las casas bonas de pagés viuhen á ciutat, los hereus se fan advocats, se fican en política, l' hisenda es arrendada á masovers que donan á l' amo lo que volen. La vida á ciutat, ab los gastos excessius que ocasiona, es la ruina de nostres patrimonis que la sabiduria de nostres passats ha sabut conservar durant sigles.

     En Ramon es un jove de 30 anys, alt, moreno, barba negra mitj partida, maneras dístingidas, cara simpática, carácter franch, després. Havia passat tota sa joventut á Barcelona, anant á Perals durant la bona estació pera fer excursions y casseras Li agradava lo travall; dedicava las horas que li sobravan de l'estudi del dret á las ciencias filosóficas. S' enterava dels esforsos dels grans oradors cristians pera conciliar lo Dogma ab la Ciencia. Se dedicava á l' arqueología, á las ciencias naturals. Catalanista per convicció, era soci del Ateneu y Societats d' Excursions, contribuhint ab entussiasme á tot lo que pogués realsar lo renaixement polítich y literari de nostra estimada Catalunya. Acostumat, donchs, á la vida de ciutat, per cert, li vindria de repel lo enterrarse en son poble, encara que casat.

     Son pare veya ab sentiment la repulsió de son fill pera cuydar lo patrimoni, y tremolava pera lo pervenir de la casa Fortaner ja bastant hipotecada per la passada guerra civil y 'ls gastos ocasionats per en Ramon en sa llarga estada en la ciutat comtal. Veya ab pena que anava á cumplir 31 anys fugint del matrimoni, malgrat los bons partits que se li havian proporcionat.

     La carta d' en Ramon causá á son amich, una vera alegría.

     En Tomás Vilaregut, es d' una casa bona de l' Ampurdá, te uns 33 anys. Ha cursat ab en Ramon vivint los dos á la mateixa dispesa. Enginyer mecánich, está molt bé de casa seva, no necessita la carrera pera viurer. Las relacions de bona amistat que existeixen entre las familias Vilaregut y Fortaner, datan de molts anys. A l' estiu durant los mesos calorosos de Juliol y Agost, en Tomás se 'n solia anar á respirar los ayres frescos de montanya, á Perals, ab son amich Ramon pera fer excursions y casseras; hi passava temporadas. En Tomás es jove estudiós; sa sólida instrucció la deu sols á ell mateix. També catalanista entussiasta: afecte d' escriurer y parlar sempre en catalá. Aixó li val de que molts no contestan á sas cartas ó bé li contestan en castellá; poch se li 'n dona: diu que es un absurdo, un contra sentit lo parlar catalá, lo pensar en catalá y escriurer en castellá; que si tots los bons catalanistas fessen com ell nostre hermosa llengua seria més familiar, més literalment coneguda, y que, com nostres avis, haviam de tenir en honor lo escriurer sempre en catalá. Y ab aixó li hem de donar rahó.

     Com es analista y observador, sas conversas son agradables; en una paraula, en Tomás es un jove que per sas bonas cualitats se fa estimar de sos amichs.

     En tan solemnes circunstancias no vacilá pas un moment. Sortí de Barcelona pe'l tren de las cinch del matí, baixá á la estació de Figueras ahont prengué l' ordinari de Sant Llorens de la Muga. En eix poble, trobá en Ramon que l' esperava ab dos cavalls ensellats. Emprengueren la direcció de Perals, duas horetas de passeig, seguint un camí molt pintoresch sense gayre apartarse de las voras del riberal de la Muga

II

     La casa payral Fortaner es una de las casas bonas de l' alt Ampurdá y la principal del poble de Perals. Ne diuhen á can Fortaner, de Perals. En nostras comarcas ampurdanesas cada poble te sa casa rica de pagesos hisendats que afegeix per costum á son nom lo nom del poble: Batlle, de Parets; Molá, de Llers; Romaguera, de Cabanas, etc.; casas antigas qual modest patrimoni ha atravessat centúrias, guerras, calamitats, conservantse pe'ls hereus y casaments, cultivant sa terra, seguint l' exemple dels avis, sas bonas costums y respectables tradicions.

     Lo poble de Perals se compon d' una cincuantena de casas ennegridas per la velluria, situadas en anfiteatre sobre un turó, al peu del qual corre la Muga en mitj de rocam y cascatas. Sa vall, rodejada de las montanyas de las Salinas, de la Mare de Deu del Mon y cims escarpats de Lliurona y Bassagoda, en mitj de prats y arbredas regats per la Muga, es encantadora. Per tot fonts frescas d' una aygua riquíssima, sota ombrívolas castanyedas y rouredas; terra de llebras, perdius, conills... Tot un bé de Deu pe'l cassador.

     En la plassa, situada al carrer d' avall, ombrejada per un lladoner secular, se trova la casa de la vila, del ferrer marescal, del apotecari y la del metje que se distingeix de las demés per son bon aspecte, ab nna eixida cuberta d' un parral.

     La casa payral Fortaner está situada al cim del poble, al costat de la iglesieta románica dominada per son cloquer enmarletat. La portalada es de bon estil, sobre son llindar s' hi llegeix una inscripció que indica fou consagrada á 9 Febrer 1120; á sobre, una lluherna senzilla. A l' altar major s' hi veu la estátua de Sant Llorens, patró del poble, ab una palma á la má y uua graella á l' altre. Pera entrar dins l' iglesia se te que atravessar lo cementir qual entrada está defensada per un fosso cubert d' una reixa de ferro. Diuhen que serveix pera impedir als cans lo entrar en lo cementir y evitar tota profanació. La rectoria, ab sas parets rebatudas y emblanquinadas comunica á la iglesia per una porteta lateral. A las finestras s' hi veuhen, posats sobre una post, endefora, ollas y gibrells plens de terra que contenen flors y plantas enredaderas que s' enfilan pels filferros formant un dosser de verdor.

     La comarca de Perals es ben cultivada: ségol, trunfas, fajol, blat de moro, monjetas, es tot lo que produheix; pero lo benestar dels pagesos consisteix en [13] bestiar oví y boví que envian á pastorar tot l' estiu en los glebers de la serra y en l' alta montanya dels Pirineus. Se recull herba de prat en abundancia cuydadosament apilada en los pallers pera l' hivern. La gent senzilla, de bonas costums, tement á Deu, encara que las novas doctrinas comensan ja á escamparshi.

III

     Arribaren á Perals vers las duas. Al baixar de cavall á l' era del mas, sortí la senyora Margarida, mare d' en Ramon, lo senyor Joan son pare, la Tereseta sa germana, tot lo servey de la casa, contents, alegres, allargántloshi tots la má, en mitj del lladrar dels cans y fugida de la viram esporuguida.

     -Vaja, don Tomás, ditxosos los ulls que 'l poden veurer! Es á dir que vosté ha de venir no més en las grans ocasions!... May una llarga temporada!..... Aquesta vegada lo guardarém y no se 'n irá pas quan voldrá.

     -Bé, bé, ja 'n parlarém... ¿Y lo senyor Joseph? -era lo vellet de la casa, avi d' en Ramon.

     -Pugi! pugi! que fa dias demana per vosté, deya la Teresina; vingui que l' acompanyaré.

     Pujaren á saludarlo. Pobre senyor Joseph! no se pot mourer de la cadira de brassos; lo dolor li té clavat. Te 90 anys, la vista bona, pero molt sort; alt, magre, cellas fornidas, cabells llarchs al clatell y pulseras, blanchs com flochs de llí... ¡Qué n' ha fet de proesas per la guerra de l' any vuyt!

     -Deu lo guart, senyor pubill, -li deyan lo senyor pubill. -¿Cóm se troba? Vosté sempre 'l mateix... Se ha plantat á 90 anys, sembla se torna jove.

     -Ets tú, Tomaset, vina, acostat... Y apretantli la má ¿cóm está ton pare, ta mare?

     -Bons tothom.

     -¿Per qué no han vingut ab tú?... Ja ho veus: casém en Ramon. . es la més gran alegría de mon cor! -Y sos ulls s' ompliren de llágrimas. -Guidó! Teresina! aconduhiulo que no li falti res... ¿Estás cansat?... donéuli brenar.

     -No se molesti, padrí, diu la Teresina, ja te la taula parada.

     -Ves, Tomaset, ves: ja sabs que aqueixa casa es y será sempre la teva.

     Pobre senyor Joseph! s' acaban los homes de be com ell! .. No desitjava res més, avans de morir, que de poguer veurer lo casament de son net!

IV

     L' aspecte del casal Fortaner porta lo segell de la vellura: gran portalada de pedra picada que dona accés á una espayosa entrada empedrada de llosas, ab pedrissos apoyats á las parets. Vers mitja entrada, una escala de pedra ab sa barana de ferro que reb la llum per una claraboya; al cap de vall una cisterna y una porta que dona á l' horta de la casa, rodejada de paret; més enllá l' ombrívola roureda, roures de centurias que baixan fins á la margenada de la Muga; al davant de la casa l' era rodejada de freixas; y á cada costat grans caserius d' estables, pallers, galliner, colomar, estancias pera las eynas de pagés; aradas, dallas, magalls, etc. A poca distancia envers l' horta, una font abundant, ab pica pera abeurar lo bestiar.

     La casa te dos pisos, al pujar l' escala de pedra se entra al primer pis en una inmensa sala empostissada; lo sostre entexinat entre cayrats de motlluras de guix ennegridas pe'l fum. La llum entra per dos finestras ogivals, divididas per dos esbeltas columnetas de pedra ab son sócol y capitell. Es la sala dels ápats homerichs de la festa major, ahont se fa també lo sarau. A las parets s' hi veuhen quatre cuadros al oli, los quatre evangelistas, tan ennegrits per lo fum y 'l temps que cuasi bé no se distingeixen, un rellotje dins sa caixa de fusta, que toca los quarts y las horas, pintada de vermell, á mitja caixa un forat rodó per hont se veu á balancejar lo péndul de coure daurat; á sobre lo forat los goigs de Sant Llorens, pegats ab quatre hostias. Vers lo fons de la sala lo Mare de Deu del Roser, dintre una capelleta en lo gruix de la paret, ab dos jerros de flors marcidas y una llantieta que penja del sostre. Dos armaris y calaixeras antigas ribetejadas de coure y encrostadas de dibuixos de marfil, veras joyas arqueológicas; cadiras de brassos ab respatller de cuyro clavatejat de claus de coure; á sobre las calaixeras, algunas lleixas contenint llibres encuadernats ab pergamí y cibellas, dels sigles passats. A dreta y á esquerra de la sala, cambras de cada banda, la cambra dels nuvis adornada á la moderna, ben estorada, escalfa panxas, una hermosa péndula sobre lo marbre de la xemeneya, tot lo confortable d' avuy dia, moblada baix la direcció d' en Ramon. Mes avall la porta que dona entrada á la cuyna, vera cuyna de pagés, enfumada de tal manera que lo fum ha depositat al sostre unas cristalisacions, un vernís negre, lluhent, que tapa herméticament las escletxas del sostre. A la llar lo gran ascó ahont amos y servey se reuneixen á las vetlladas d' hivern pera dir lo rosari avans d' anar al llit.

V

     La Joana, futura d' en Ramon, es de casa Monner, de Bescanó, prop de Gerona, comerciants y propietaris. Te un germá á Barcelona dedicat al comers; ella es orfe de pare, sa llegítima 6,000 lliuras. La familia Monner viu á Bescanó ahont te patrimoni; pero desde la mort d' en Monner sa viuda passa llargas temporadas ab son fill á Barcelona. La Joana ha sigut educada al Sagrat Cor de Sarriá; fa dos anys que n' ha sortit. Te 19 anys, ja dona feta, moreneta, cara simpática, ulls expressius, esbelta, carácter sério, plé de bondat. En Ramon, tan desilusionat fins ara, s' enamorá d' ella en un ball del cassino de Gerona, per las firas de Sant Narcís. Després d' alguns mesos de relacions prompte se tractá de casament lo qual fou decidit á la primavera següent envers l' Abril. Las duas familias ne tiugueren una vera satisfacció, sobretot la familia Fortaner.

     Lo casament s' efectuá en la capella dels Dolors de Gerona; hi assistiren no més los parents, reservantse fer la gran festa á Perals.

     Després de la benedicció nupcial, sortiren de Gerona pel tren de las nou del matí, arribaren á Figueras á las deu; en la estació trobaren tartanas que los esperavan y després de un lleuger refrigeri, se posaren en camí vers Perals, ahont arribaren á la una.

     La comitiva de parents y amichs era bastant nombrosa. Havian fet venir un cuyner de la fonda del Comers de Figueras, que feu una destrossa de virám de la casa. Lo dinar fou espléndit. Los convidats de Perals eran lo senyor Rector, Mossen Geroni, lo metge y l' apotecari, l' Alcalde y son secretari y tots los principals pagesos de la comarca, entr' élls los Nogueredas pare y fill, los més richs pagesos després dels Fortaners. Eran bé uns 40 á taula parada en la famosa sala dels ápats. La senyor Pubíll era al cap de taula al costat de sa fillola que lo servia; pobre vellet! ab travalls havia pogut venirhi ajudat de sas crossas! Los nuvis al costat l' un de l' altre. Mossen Geroni recitá lo benedicite, y tothom s' assentá. Fou un gran dinar de casament plé d' animació y alegría. La núvia ab sa toya de flors de taronger, sa cara anímada y expressiva, feya goig, era guapísima; en Ramon n'éstava tot cofoy. A postres se tiraren confits y admetllas á la quitxalla del carrer, no faltaren requiebros als núvis; se llegiren versos. Un cosi que havia vingut de Barcelona ab lo germá de la Joana y que havia tingut un accéssit als Jochs Florals, llegí una poesía alusiva que fou molt aplaudida; acaba aixís:

     Bravo! bravíssimo! molt ben dit! Tots s' alsaren á trincar á la salut dels núvis, mentres la Joana 's tornava roja y baixava 'ls ulls. Fins trincá lo senyor Pubill ab sa má tremolosa.

     Acabat lo dinar se portá recapta als pobres que esperavan á la entrada. A la tarde tota la comitiva aná á la font de la Roureda, á un quartet del más, y al cap vespre vingueren tres joglars; se ballá en la gran sala molt il-luminada fins á las deu de la nit, en qual hora tothom s' en aná á retiro. La mare de la Joana, donya Justa, y la senyora Margarida, acompanyaren llur filla en la cambra nupcial, posaren sobre la calaixera una ampolla d' aygua naf ab una sucrera, li féren una petita prédica, vessant las tres alguna llagrimeta. Prompte en Ramon no tardá á seguirla, y la masia, suara tant plena d' animació, torná en la calma y silenci de la nit. [19]

VI

     La primavera, eixa hermosa estació ahont la naturalesa respira sols amor, semblava volguer endolsir encara més la lluna de mel dels dos enamorats.

     La Joana encara que molt joveneta, es una dona de seny; al costat de sa mare ha aprés la práctica de las virtuts que fan de la dona un ángel baixat del cel. Estima á 'n Ramon de tot son cor, y aquest l' idolatra.

     L' educ ció rebuda al sagrat Cor havia desenrotllat sas hermosas qualitats morals, sos sentiments religiosos.

     Al entrar en la familia Fortaner s' identificá ab ella, ab sas costúms. Deixá son trajo de ciutat pera vestirse com sa sogra y cunyada de pagesa com ellas. Per son carácter amable y bondadós se feu estimar de tots. Lo senyor Pubill volia ser cuydat no més que per ella. Era l' ángel tutelar de la casa.

     La vida del camp, de pagés, oferia pera ella nous atractius: li agradava de admirar eixa hermosa naturalesa tan poética, de respírar eix aire pur, embalsamat de la montanya.

     Pero ab qui simpatisá més fou ab sa cunyada la Teresina.

     La Teresa Fortaner es lo verdader tipo de la pageseta montanyesa: estatura de dona, esvelta, bonas caderas, cos prim, formas arrodonidas; es rossa, blanca de pell, de eix blanch nacrat que lo Ticiá solia donar á sas Venus. Lo sol y l' ayre de la montanya li han [20] donat un color de torradet, clapejat de algunas pigas dauradas á la cara. Sa cabellera es tan llarga y abundant que 's fá rebelde á tot monyo que 's fassi. Los ulls d' un blau fosch, molt expressius, la boca sonrient deixa veure una dentadura de perlas finas. Ab aixó, riallera, graciosa, carácter sempre igual. No es estrany que la Teresa Fortaner tingui tanta nomenada: los hereus del alt Ampurdá li diuhen: la perla de Perals.

     La Teresina y la Joana, las dos de la mateixa edat, se feren amigas inseparables. Corrian per aquells turons com dos daynas en busca de floretas bosquetanas. De bon matí, ab sas faldas plenas de grá, cláman la virám; al sentir llur crít agút, gallinas, ánecbs, ocas arrivan d' una correguda, ab las alas estesas; ne son totas rodejadas, fins tenen que apartar las ocas atrevidas que no tenen espera y pican llur devantal Ja 'ls hi han tirat lo grá á punyats; quina avía en fan de picar! fins los pardals sens vergonya també s' hi barrejan; ja tot ho tenen net.

     La Teresina com á bona pagesa ensenya á la Joana á munyir las vacas. Ab quina trassa exprém lo mugró y ne fa surtir raigs de llet escumosa, recullida en olla de llauna que, per lo lluhenta, sembla platejada.

     Muga avall, no lluny de Perals, hi ha un molí de farina, propietat de can Fortaner, qual reclosa de sis metros d' altura forma una bassa de bastant extensió. La corrent adormida llisca suaument sobre un llit de palets y sorra. Los sálsers plorosos deixan penjar llur verda cabellera fins á besar l' aygua tant transparent que los reflexa com un mirall. Los verns y freíxas de [21] la vora s' encrehuan sobre 'l riu formant una volta de verdor. Los raigs del sol, com fletxas d' or, penetran al través del fullám y despertan á voladas d' insectes d' hermosos colors; la esbelta y gentil damisela, d' alas irisadas, voleya de la flor del nenufar á la del lliri-jonch, sens pararse. L' herbám de la margenada está matisat de floretas. Quín cantar los rossinyols! se responen l' un á l' altra fentse á qui refilará millor; en mitj de llurs cants se sent á distancia lo plany anyoradís de la tórtora y lo parropar dels tudóns... Ahont son las ninfas d' eixa morada encantadora? prompte las veureu venir.

     Tot just ha surtit lo sol se dirigeixen vers la poética salsereda. La Teresina porta sobre son cap una panereta de fina roba blanca; quín garbo! que graciosa ab son caminar lleuger! los cabells lligats ab cinta de vellut, mocador de seda al coll, sense gipó, los brassos núus, un apoyat sobre sas caderas, l' altre arrodonit sobre son cap; arreplega sa faldilla entre cuixas, s' agenolla dins lo barquet. . ab quina forsa pica ab son batán, torsent després la roba, fentne surtir bombollas escumosas de sabó, mentres la Joana estén la rentada al sol sobre las matas de ginesta florida y rocám de la vora.

     Es feyna que 'ls hi agrada de fer, que no volen confiar á las donas de la masía. Trian la roba fina de la bugada, la contan, la planxan y l' endressan en sos armaris; també, que agradable es la flayre qu'espedeix!.,. eixa flayre de roba blanca que se aspira ab [22] tant gust al obrir l' armari de la mestressa de la casa!...

     Qué guapa es la Teresina!... que 'n té de fadrinets que li van al darrera... Ella ab tots sonriu, ab tots es graciosa, amable; son cor es encara verge; no sab que es estimar .. Be massa ho sabrá, pobre Teresa!...

     Los dias de fira y de mercat, á Figueras, ab son gipó de satí, faldilla de llana, caputxa de fina bayeta, una cinta de vellut ab creu d' or al coll, al costat de sa mare, quan rambleja al passeig nou, que 'n fa girar d' hereus!... Quí es aquella graciosa pagesa?... es la Teresina de can Fortaner, de Perals.

VII

     La vera primavera en nostres valls dels Pirineus comensa pel Juny. Alabat sia Corpus que 'ls dias son llarchs, dihuen los montanyesos. Be s' ha fet esperar l' arribada del bon temps! Oh benaventurat Sant Joan, y Sant Pere!... Lo sol ha fos las congestas de la vall; en los cims, en los recessos y torrentadas lo remolí ha format congestas: semblan una bugada estesa dalt de la serra. La naturalesa ha deixat lo dol del hivern; tot renaix á la vida, á l' amor; lo cant joyós dels aucells, l' oreig del matí, lo murmuri de l' aygua que corre formant cascatel-las en la torrent de la vall, l' aroma suau de las floretas de montanya... que bé 's respira!... Com s' aixampla 'l cor!...

     En Ramon s' ha tornat bon agricultor; cuyda 'l patrimoni ab son pare com si tota sa vida ho hagués fet. Los tonedors ja han arribat; ja hi ha més animació en la masía. Los moltons y las ovellas, las potas lligadas bélan entre camas del tonedor que va estisorant la llana al compás d' una alegre tonada. Cada moltó dona un velló de llana fina. Es operació que 's fá alguns dias ants d' anar lo bestiar á montanya. Aquest any irá també tota la vacada; sols quedarán los bous de travall y dos vacas pera la llet.

     Lo remat de can Fortaner té molta nomenada. Fa dos anys en Joan aná á Andorra ab son pastor, comprá alguns moltóns y ovellas de aquella terra y ha obtingut uns productos que fan l' admiració dels pagesos de la comarca. En quan al bestiar boví, comprá un toro premiat en la exposició regional de Perpinyá y dos vacas suissas que li donan 16 porrons de llet cada una; ab eixas tres bestias ha remuntat tota sa vacada que val avuy molt més dc lo que valia. Per la fira de Santa Creu, a Figueras, lo bestiar de can Fortaner, de Perals, es molt buscat.

     En Ramon al costat de son pare s' inicia á l' art del pagés; porta una vida molt activa, ademés que no li faltan perdiguers y conillers, fúra, reclams, tot lo que pot fer agradable la vida del camp. Tota la masía respira salut y benestar.

     Los diumenges y dias festius van á la segona missa que mossen Geroni diu á las set. Al surtir de missa s' assentan sota lo lladoner rodejat de pedrissos pera fumar un cigarret y fer petar l' enrahonada ab los pagesos, parlant de firas, preus del bestiar, bonas y malas cullitas. Si fa mal temps, se reuneixen á cal apotecari. lo senyor Benet, molt amich de conversa, un vellet de 70 anys, molt calmós en totas sas cosas fins ab lo parlar; li diuhen el senyor manso, puig ab son cap amarranát en té tot l' ayre. May surt de sa botiga no més los días de festa, y á fé que 's passan dias y més dias sense que despatxi una recepta; pero aixó li es indiferent, puig que tots los pagesos de Perals y masías están aconductats, més pel llur bestiar que per élls que no saben que es febre; lo pagan ab grá y trumfas; lo mateix succeheix ab lo metge.

     Un dia enviaren de Barcelona á 'n Ramon un saquet contenint uns polvos negres, com tabaco de prisar: era una mostra de un adob trobat per un company d' en Tomás, redactor de 'l Art del Pagés. Se componia d' excrements animals reduhits en pols. Lo metge de Perals, ab qui farém més tart coneixensa, sempre de bon humor, en posá dins una capseta de píndulas y la presentá al senyor Benet, preguntantli si coneixia lo qu' era. Aqueix ho flayrá, ne barrejá una miqueta ab aygua, hi tirá una goteta d' esperit de vi, fins d' ácid sulfúrich, y al últim s' en posá un polset á la llengua. -A fe, no puch atinar lo que pot ser. -Vosté com á químich ho tendria de saber, li digué lo senyor Jaume. -En aixó, entra á la botiga l' hortelá d' en Joan. -Qué flayra, qué tasta senyó Benet? Vosté no ho coneix? -Y qué ho coneixerias tú? -Prou ho conech! fa fer á las plantas llegua per hora... son polvos de bon cristiá... Al veurer la cara apurada del apotecari, tots se posaren á riure; lo senyor Jaume, lo metje, s' en feu tal panxó, que s' ennuagá en un accés de tos. Fou una broma que durá molts dias, pero lo senyor Benet ho prengué á las bonas y acabá per riurer també.

     Los pagesos de la comarca de Perals van tots vestits de llana de llur remat filada per las donas á la vetllada d' hivern. Quan lo sastre de Perals va per las masías pera férloshi la vestidura, los hi pren la mida ab la mitja cana; cús á jornal, fentli la vida.

     Los diumenges per la tarde, los tertulians, solen jugar á can Fortaner, se juntan á la sala y s' organisa sempre una taula de manilla y de dominó. Traginan lo senyor Pubill dins sa cadira de brassos prop dels jugadors. Lo senyor Rector y l' apotecari solen jugar al dominó; en Joan, lo metge, en Ramon y en Tomás fan la manilla ó bé la trucada. A las vuit tothom se despedeix, se diu lo rosari, á sopar y á retiro.

     Un masover d' en Joan es alcalde del poble. La casa de la vila no te més que uua sala de sessions al primer pís, los baixos son estables. La sala es rodejada de banchs coixos corcats; hi ha una taula pera escriure, un tinter de suro sense tinta y dos plomas d' oca que serveixen tot l' any.

     Los butlletins oficials son posats sobre lleixas y rublerts de pols y trenyinas; l' apotecari los compra pera fer paperinas.

     Lo secretari, que ho es de tres pobles, vé cada quinse dias, demana á 'n Joan si hi ha res de nou y s' en torna á casa seva. Lo verdader alcalde es en Joan, puig no hi ha may sessió de regidors sino per la quinta. Es un dels municipis d' Espanya que marxa millor. Com en Joan es l' amo de la comarca, las autoritats li fan la gara á gara, y éll fá y desfá lo que vol.

     Lo nunci que es l' espardenyé del poble y l' enterramorts, fa las cridas ab un corn marí. S'ha de fer observar que ni l' alcalde, ni regidors ni 'l nunci saben llegir y que cap entén lo castellá; en los demés pobles de la montanya es lo mateix. L' any passat pel cólera posaren guaytas per los voltants del poble y no hi deixavan entrar ningú que no hi portés papeleta de serenitat que ne deyan; se contentavan de qualsevol tros de díari que llegian de l' indret ó del revés, los hi era indiferent.

     Un dia de festa que en Tomás y en Ramon havien anat á cassar vers la frontera, anaren á missa en un poblet de mala mort del cim de la serra. Després de llegir lo próno lo senyor Rector desplegá un paper y dirigintse á sos parroquians: -acabo de rebrer un manament del senyor Bisbe, es prou llarch, está escrit en castellá, que faré de llegírvoslo, vosaltres no l' entendreu y jo no gayre... Deixemho correr.

     Perals se ressent encara de la última guerra civil; entre la tropa y los carlins lo deixaren pelat; tardará molts anys á referse.

VIII

     En Ramon havia portat de Barcelona quantitat de llibres que li costavan molts quartos, puig s' envejava de las obras científicas traduhidas alemanas y francesas; estava al corrent de las grans produccions, de manera que sa biblioteca los feya passar ratos agradables. Son estudi predilecte era la botánica, y á fé que las montanyas de Perals en part calcinals y esquistosas [27] li oferiren una cullita riquíssima; lo mateix que á 'n Tomas pera sos estudis mineralógichs; los dos col-leccionavan; en Ramon se proposava fer un herbari de totas las plantas de la comarca, ja lo tenia comensat. Surtian de bon matí, l' un ab son martellet, l' altre ab sos cartrons, tornavan á casa carregats de garbas; d'herbas y flors que posavan al sol á secar.

     En llurs passeigs en los voltants de Perals estudiavan la naturalesa en tot lo que ofereix de admirable després de las flors los insectes.

     A un quartet del más, al peu d' un cingle, á rasser de la tramontana, en Joan hi té 20 buchs que li donan una mel saborosa produhida per las plantas aromáticas que, com matisada catifa, cobreixen la montanya.

     L' abella es la confidenta d' amor de las flors, n'es la propagadora, l' instrument actiu de llur fecundació. Haveu observat á la primavera, quan lo sol desperta la sava adormida de las flors de montanya, com se badan y aromatisan l' ayre de sos perfums?. A penas obertas, la fredolica abella, reanimada pel sol d' Abril, trau lo cap al forat de son buch, pentína ab sas potas son gentil cos y emprén sa volada, 's posa sobre la més hermosa, la qual obra joyosa son cálser que tenia tancat á tota mirada indiscreta, inclinantse lleugerement; l' abella hi penetra, aparta sos petals, la caricia, la besa, s' impregna tota ella de son groch pol-lén: al separarse, la flor se queda tota commoguda de sos besos de amor.

IX

     La vigilia de S. Joan, en Ramon y en Tomás ab dos mossos de la casa pujaren al cim de la serra de las Salinas Surtiren del más á las quatre de la tarde; arribaren al Santuari de la Mare de Deu de las Salinas (1000 m. d' altitut) vers las sis. Continuaren pujant fins al rás del Muixé, punt culminant de la serra fronterissa (1400 m.) y de més rica vista. Llur objecte era passar la nit al Santuari; pero avans volian fer lo gran foch de S. Joan. Arreplegaren llenya de faig, ginebrons, ginestas, falgueras en abundancia y prompte s' alsá un pilot de llenya respectable.

     Lo panorama que 's descubreix del cim de las Salinas es admirable: lo Rosselló, gran part de l' Ampurdá, la cordillera pirenaica, lo Canigó, lo Capcir, una extensió de mar considerable, vers l' orient á l' horisont, en atmósfera opalina, lo magestuós Monseny y Rocacorba.

     Havía fet un dia espléndit. Lo sol, á punt de pondrerse detrás dels Pirineus, rodejat de cirrus daurats, llensa sos raigs de foch com inmensa aureola sobre los cims més elevats; las congestas del Canigó lo veuhen encara, las dona un tó vermell y rosat que 's fon com un qüadro disolvent. Una ombra vaporosa s' esten sobre la plana del Ampurdá y Rosselló; res se pot distingir; unicament en Ramon y en Tomás partícipan de la pálida claror crepuscular. Allá vers l' occident, darrera Puigmal, los cirrus reben del sol son últim adeu.

     La nit los invadeix; se veuhen algunas estrellas á l' Orient. De prompte oviran un foch resplandent vers Bassagoda; tot seguit un altre vers la Mare de Deu del món; en surten de Requeséns, Rocacorba, 'ls Angels, Montseny, tota la falda pirenaica del Canigó, dins la plana, á vora mar; los uns apenas s' oviran, altres llansan gran resplandor y s' apagan; son á mils los fochs de S. Joan. Quin espectacle més grandiós, més fantástich!... quanta quitxalla estará saltant y ballant á l' entorn d' aquells fochs! los semblava sentir sos crits d' alegría.

     -Y 'l nostre quan l' encendrém? digué en Tomás.

     Esperáren que tots fossen apagats, allavors l' encengueren per cuatre costats; prompte surtiren llargas flamaradas que se retorsian ab fúria al mitj d' un torbellí de guspiras y espatech del llenyám. Que 'n degué tenir d' admiradors!... Quantas miradas del Rosselló, del Ampurdá dirijidas vers éll! Vist de Monseny semblaria una estrella perduda dins l' espay entre cel y terra....

     Passáren la nit al Santuari y l' endemá de matí, dia de S. Joan, ants la surtida del sol, culliren la carlina florida. Al baixar á la vall trobaren las pagesetas de Perals buscant las floretas de la bona ventura. La Joana y la Teresina vingueren á esperarlos fins á mitj camí; feren una creu de las floretas que havian cullit, y al arribar al más clavaren creu y carlina á la porta forana.

     Lo dia de S. Joan es considerat en nostras montanyas com lo dia mes hermós de l' any. Pocas son las vegadas que fa mal temps, sol fer sempre un dia esplendit. Entre S. Joan y S. Pere la nit no 's coneix. En los cims elevats lo crepúscul casi 's confon ab l' alba; las valls participan de eix reflexo de claror.

     A 2785 m. d' altitut, desde'l cim de Canigó, á las dos del matí, se distingeix vers l' Orient, cap á mar, una pálida claror que tot just s' ovira, y va creixent per moments; las estrellas fujen; la rosada aurora va prenent més entonació; ja es dia. En los pobles y masías dels Pirineus no esperan pas que sia dia; á las dos tot lo jovent puja serralada amunt pera cullir la bona ventura ants la eixida del sol. Las pagesetas se dirigeixen al torrent de la vall. s' agenollan á la vora de l' aygua, se mullan los dits y se senyan tres vegadas; aixó fet s' en van torrent amunt cullir las hermosas floretas de la bona ventura, s' en posan un ramet sul pit y de las altres ne fan una creu ab llás blau que clavan á la porta forana de la masía. Los joves fadrins cullen la rossa carlina que clavan á la mateixa porta forana, al costat de la creu.

     Es costum antiquíssima que s' apoya sobre llegendas que cada comarca conta de sa manera; pero no hi ha dubte que la creu de flors cullidas lo matí de S. Joan avants la eixida del sol y clavada á la porta forana, preserva la gent de la casa dels mals esperits.

     Lo dia de S. Joan se celebrá á can Fortaner com de costúm. Lo dematí tothom aná donar los dias á 'n Fortaner y á la Joana, tot lo servey de la casa. Lo senyor rector, lo senyor Jaume lo metje, lo senyor Benet l' apotecari foren convidats á dinar.

     Aquell dia arribá al poble un succés extraordinari que fará época en la historia pacífica y tranquila dels pagesos de Perals. Un carro tirat per duas mulas, portant un bulto voluminós, atravessá 'l carrer d' avall, dirigintse vers lo mas Fortaner. La gent surtiren á las finestras al sentir lo trontoll pesat d' aquell vehícul y lo drincar dels cascabells de las mulas barregat ab los renechs del carreter y lo lladrar dels cáns. La senyora Paula, la dona del apotecari, sortí á la finestra, lo mateix que la muller del marescal; en llur cara se veya pintada la sorpresa. Lo senyor Benet, las ulleras sobre 'l nas, badant la boca, estava plantat á la porta de sa botiga mogut per la curiositat. Al arribar lo carro á la era de casa Fortaner, se formá á l' entorn una muralla de donas y criaturas. Descarregaren lo bulto ab molt de cuydado y sis mossos dirigits per en Ramon lo pujáren al primer pis.

     Era un piano, regalo que en Ramon feya á sa esposa lo dia del seu sant. Després de desembalat y afinat, la Joana, qu' es bona pianista, tocá vals y polkas; la casa s' omplí de gent: llur fesomía reflecsava l' alegría y la sorpresa. Tots los diumenges venian á can Fortaner una professó de pagesos pera sentir aquella música tancada dins la caixa.

     Lo metge feu portar un gran ram de flors que 's posá dintre un gerro al mitj de la taula.

X.

     Lo senyor Jaume, lo metge de Perals, es lo gran amich de casa Fortaner. Te 70 anys, magre, calvo, porta perruca de cabell castany sota la qual surten los pochs cabells blanchs que li quedan. Sota 'l barret sol portar un barretinot de seda negra, pera no refredarse; corbata blanca, levita de llarchs faldons, encara solter, fesomía inteligent y burlona. En sa joventut havía passat alguns anys á Barcelona ahont seguí la carrera; s' hi trobava quan lo cólera. Es prou entés per sa llarga experiencia, carácter jovial, franch, pero molt callat y de pocas paraulas referent á la facultat. Quan al sortir de visitar á un malalt, si algú de la casa li pregunta: senyor Doctor, ¿qué 'n pensa? -Vosté no 'n té de fer res, respon ell tot mal humorat. Fora d' aixó, bon company, plé de cor, molt caritatiu. Es bastant original en sas cosas. Te una criada que fa 30 anys que 'l serveix, semblan rector y majordona; sempre 's barallan, pero tot seguit tornan amichs. Tuteja á 'n Ramon que ha vist naixer. La familia Fortaner l' aprécia molt.

     Cada diumenge á la tarde, lo Sr. Jaume pren xacolata á can Fortaner; la Teresina li sol portar ab secalls... sempre aixerida; ajogassada...

     -Sabs? Ja 't tinch casador.

     -Vol dir, Sr. Jaume; no m' enganyi!

     -Si, noya, si; un hereu guapo y rich.

     -Ay, per l' amor de Deu! Díguim, quí es?

     -Be, be, ja 'n parlarem tú y jo un altre dia.

     -Ay! Qu' es vosté dolent!...

     Lo que hi ha de cert es que l' hereu del mas Noguereda n' está enamorat: en Josepet té sols 22 anys, bon mosso, bon minyó, pero vergonyós y tímit com una donzella. No s' havia may gosat á declararshi. Rondava pels voltants del mas, y quan la veya de [33] lluny que anava á rentar ó be á passeig, s' amagava perque no 'l vegés.

     Un dematí que la Teresina havia anat al bosch á cullir jordóns, lo sorprengué assentat sobre d' un roch, trist, pensatiu, los ulls llagrimosos. Venia de Perals; se 'n tornava á la Noguereda, á una horeta més amunt. Al véurerla 's torná vermell com una cirera.

     -Bon dia, Josepet, ¿d' hont vens? -y aixó, ¿qué tens? ¿que no estás bo? -Jo... res. -Pero si 't veig tan trist! -Jo... ó cá!... no ho creguis... y esclafí una rialla que trencava 'l cor... Ay! Teresina!... Teresina!... adeu!... adeu!... s' aixecá y desaparegué dins la boscuria. -Deu meu! pobre Josepet! y ara, ¿qué li passa? Se quedá tota pensativa.

     Que n' estava d' enamorat nostre hereuet de la Noguereda!... n' estava malalt, corsecantse; y lo senyor Doctor, ab sa gran experiencia del cor humá li havia endevinat sa malaltía. Pobre Josepet! Sols la Teresina podia curarlo; per xó lo bon doctor li buscava 'l remey.

XI.

     Passat sant Pere se dalláren los prats ufanosos del riberal. Donava gust veurer los sis dallayres aterrant l' herba ab sas grans dallas, en cos de camisa, espitregats, los brassos arremangats, barret de palla de amplas alas, torrats pel sol, expressió enérgica... quína musculatura! Ab quín vigor dallan, la cara amarada de suhor! Esmólan sovint la dalla pera reposar, puig es feyna molt cansada. [34]

     A la brenada pican las dallas; un d' ells entona un cant monótono que tots acompanyan ab lo picament del martell sobre 'l tall de la dalla; es la cansó dels dallayres:

     Las noyas de la casa ab forcas y rampís, faldilla curta, peus núus, en mánega de camisa, mocador sobre 'l front pel sol, giran y regiran l' herba quals emanacions aromáticas embalsaman l' ayre. A la posta del sol, s' hi féren tots, qui ab una forca, qui ab un rampí. Qué graciosa es la Teresina! Ab quin garbo tira forcadas d' herba sobre 'l paller, la cara animada, sonrient! qué guapa! qu' aixerida!... Ay! si en Josepet la veya!...

     L' estiu se passá entre las segas, lo garbejar y lo bátrer. Las comarcas montanyesas com la de Perals, la cullita de la anyada es molt costosa: com que hi ha artigas y camps de ségol gayre bé al cim de la serra, s' han de portar las garbas á coll fins á l' era del mas. Hi ha camps que son distants de més d' una hora. Las garbas se apilan en garbera rodona piramidal d' una alsada de 6 á 7 metros tot al voltant de la era; son posadas de manera que las espigas convergin dins la garbera y la palla en fora; aixís lo gra se conserva molt bé un y dos anys, millor que en graner. Quan los pagesos necessitan pa, desfán una garbera, báten lo gra y portan lo sach al molí; y aixó ho fan en tot temps del any, adhuc al hivern si fa bo.

XII.

     Perals celebra sa festa major lo dia 10 d' Agost, per Sant Llorens.

     Vuit dias avans ja han vingut l' esmolet y l' estanya paellas de cada any, que se sol posar ab sa manxa ab fuell, sota 'l lladoner de la plassa; es gabaig; porta barret de copa ab un través de dit de crassa; estanya cassolas y cuberts de ferro. L' esmolet esmola ganivets y adoba parayguas; pero aixó de parayguas no 'n te gare feyna. Los únichs que cada any fan adobar sos parayguas son lo metge, l' apotecari y lo rector. Lo paraygua del apotecari es de cotó vermell y s' hi soplujaria una familia.

     Las mestressas ja han fet rentar l' arám y emblanquinar cuyna y menjador. Los convidats arrivan la vigilia. Quín moviment pel poble! A la tarde 's va á esperar la copla de Castelló que arriva ab tartana; se cantan completas y 'l rosari ab música.

     L' endemá repich de campanas de bon matí. Lo dia espléndit sembla volguerse associar á la festa. Tothom va mudat. A las 10 ofici ab música. Tres capellans al altar y sis al cor: tots los rectors de la comarca son á Perals... que 'n tindrá de feyna la majordona!... L' altar major es cubert de flors; l' illuminació enlluernadora. Se dona 'l pa benehit que dos escolanets portan dins paneretas enramadas, oferintne no mes un trosset. Una dotzena de pabordes captan ab sos bassins de coure plens de verdet; fa centurias que serveixen. Derrera d' ells venen las pabordesas de la Mare de Deu, ab cistellet enflocat; una d' ellas es la Teresina: qué eleganta, qué bonicoya! fa goig de mirarla!... Al presentar son cistellet á 'n Josepet, se torna tota vermella, baixant los ulls; aquest tira una pesseta dins son paneret y ella, ab veu temorosa li diu: per l' amor de Deu sía...

     Al surtir de la iglesia, sardana d' homes á plassa ballada ab la acostumada serietat, marcant bé 'l contrapunt. Acabat, tothom á dinar. Oh! lo dinar de festa major á Perals, qui 'l podria contar!... Aquells pagesos que de tot l' any no tastan carn, ¡quín fart aquell dia!... cabras, moltons, virám... Quíns cops de caixals! Quín estiragonyar la carnassa!... Son callats al principi, no fan sino endrapar y alsar lo porró: es dinar qual profit los hi dura vuyt dias.

     La festa major en los pobles de la falda dels Pirineus es avuy lo que era fa cent anys, festa de familia, parents y amichs; hi regna la més coral expansió; del pobre al més rich, tothom té gallina á l' olla. A can Fortaner, qual parentiu es molt estés, son més de quaranta á taula.

     Lo senyor Jaume, estava assentat al costat de 'n Tomás y d' una senyora vella: la senyora Rufina, tia de 'n Joan, germana del senyor pubill; viu á Besalú, y acostuma á passar llargas temporadas á can Fortaner, sa casa payral. Es senyora maniática y molt devota, com totas las de sa edat, puig te 75 anys y 'ls porta molt bé. Va vestida á la moda vella: faldilla y gipó blanchs, mocador brodat al cap ab un llas de cinta de vellut negre sul front, mitjas blancas, sabatas ab civella de plata; li diuhen la senyora pubilla, puig es encara donzella y ademés com á germana del senyor pubill. Parla sempre del temps vell y cita las profecías de Nostradamus, creyent ab certesa que 'l mon finará l' any 1887; que l' antecrist es amagat á Madrit fent perdre 'l seny als castellans y goberns lliberals.

     Lo senyor Jaume li dona rahó de tot, puig que si se li contradeix s' enfurisma. Ella 'l busca, li conta sempre lo mateix, y ell per tant que 'n fugi no la pot evitar.

     A pesar de ser molt dona d' iglesia, no era amiga del senyor rector y aixó perque aquest la reganyá. Era l' any passat per la professó de Corpus: la senyora pubilla tota vestida de blanch, vista per darrera semblava una noya de 20 anys; portava á la ma una panereta plena de flors de ginesta, se posá al costat del tálam y tira que tira punyats de flor de ginesta sobre la custodi, las quals queyan sobre 'l cap y cara de mossen Jeroni fentli fer un sens fi de ganyotas; al últim no pogué mes resistirhi, se girá enfadat y ab veu ronca: Uf!... prou!... senyora! acabi d' una vegada!... la senyora pubilla mitj esglayada se retirá tota sofocada.

     Lo senyor Jaume no se l' escoltava gayre; puig es home de molta gana, y á un dinar de festa major acostuma á ferhi bé son paper. Com es molt panarra, quan ha acabat lo pa, sol pendre lo pa de sos vehins de taula, sense adonarsen. Donchs, la senyora pubilla que es dona de molta netedad y de calma, té la costum al sentarse á taula, de ferse tallar molla de pa per no poguer rosegar la crosta, puig li quedan no més tres dents incisivas, negras y molt desencarnadas. Te també la costum, mentres menja, de fregarse sovint eixas tres dents ab un tros de molla que te al costat dret de son cubert, qual tros li serveix pera tot lo dinar. Donchs bé, al portar lo rostit, se trobá á faltar sa molla: -Ay! ay! ¿qué s' ha fet?... ¿ahont tinch la molla? -Qué busca, senyora? -La molla, sab? la de las dents?... De cop lo senyor Jaume 's torná pálit, son front s' amará de suor y de destret; se aixecá de taula, deixant son toballó sense plegar, dirigintse á fora molt depressa -Y aixó, senyor Jaume, qué li passa? -li digué la senyora Margarida,- que no vol acabar de dinar?

     -Res; necessito ayrejarme... Sense volguer se havia menjat la molla de la senyora pubilla!...

     A mitj dinar vingué lo llevant de taula. Las pabordes de la festa, acompanyats de la copla, posan sobre la taula tres safatas y cada hoste dona lo que vol, mentres la música va tocant. Després venen las pabordesas de la Mare de Deu, jovenetas molt mácas y rialleras; portan á la má un cistellet molt bufó adornat de cintas y llassos de seda de tots colors. Fán lo torn de la taula, presentaut lo cistellet; cáptan per la Mare de Deu.

     Per la tarda, á plassa, ball de confits y de ramellet. Eixos balls se conservan encara en nostras montanyas, pero se acaban de perdrer. Lo ball de confits es molt caracterisat. Ja se sab que las parellas que 'l ballan solen ser promesos ó enamorats, es dir, fadrins y fadrins que festejan. La música toca un aire apropiat molt grave, las parellas dan voltas á l' entorn de la plassa, y al passar davant d' una tauleta enramada, presidida péls pabordes, que compté paperinas de confits, cada jove pren una paperina adornada d' un llás blau y la ofereix á sa balladora. Lo mateix succeheix ab lo ball de ramellet; en lloch de confits son rams de flors que la balladora 's posa sobre son pit, separantne una floreta que ofereix á son estimat y que se posa ayrosament en lo plech de sa barretina, al costat, sobre l' orella.

     A las vuit se feu lo sarau á can Fortaner que durá fins á las dotze. En Josepet hi era ; ballá ab la Teresina ¿que se digueren?... no ho sé; lo que hi há de cert es que mentres ballavan dos rosellas coloravan las galtas de la Teresa... L' endemá, al portar la xacolata ab secalls al senyor Jaume, li digué rihent -Sr. Jaume ¿y 'l casador que 'm té buscat, quan me 'l fará coneixer? -Ah! traidoreta!... -Afé fé diguimho?... y com la cridava sa mare, lo deixá, esclafint una rialla burlona que feu exclamar al Sr. Jaume: oh! las donas! las donas!... Quan hi aném ja 'n tornan!... y convensut de tan gran veritat, obrí sa tabaquera y savorejá un polvo.

XIII

     Lo dia 17 d' Agost, en Tomás, en Joan y son fill sortiren de Perals de bon matí per anar á veurer lo remat de bestiar de llana que pastorava en los glebers dalt la serra de las Salinas, qual terreno part es comú y part de casa Fortaner. En Joan hi té construhit un corral pera embarrar lo bestiar quan fá mal temps. A demés hi té algunas artigas ahont hi posa l' andá rodejat de cledas pera femar la terra; s' hi cullen segol y trumfas que per sa qualitat podrian obtenir premi en qualsevol exposició agrícola.

     Acostantse de l' andá sentiren á lladrar lo cá de remat que al conéixels s' en vingué vers ells remenant la cúa. [41]

     -Hóla! valent! com aném de llops? fan bondat? li digué en Joan acariciantlo. Lo pastor y lo rebadá, ab jech y sarró de pells, calsats d' esclops, s' acostaren á saludarlos.

     -Deu lo guard, senyor amo.

     -Bon dia, Galdrich, ¿com va 'l bestiar?

     -Bé, per ara; se va engreixant. Aquest any qu' ha plogut la montanya té prou herba, gracias á Deu.

     -Be, Galdrich, bé... ¿y tu, bona pessa?... estirava l' orella al rabadá -ay! ay! ay! -Té, bon minyó, aquí tens dos rals pera comprarte un fluviol, ja que 'l teu no vol sonar. -Gran mercé, senyor amo.

     Lo que causá admiració á 'n Ramon y á 'n Tomás fou lo gós d' atura: un gós petit, lleig, y tant pelut que lo pel li tapava 'ls ulls; pero, que inteligent! Li diuhen Garçon, li falta no mes lo parlar. Ab lo remat hi havia un escamot de cabras que solien anar per las sevas, Precisament quan estavan enrahonant, s' en veyan dos ó tres á un quart lluny al cim d' una clapissa. En Galdrich xiula lo gós d' atura que vingué tot seguit. -Garçon... havía estat francés... mira, veus aquellas cabras allá en vers la clapissa? Donchs passarás detrás la serra y las hi surtirás per darrera, vés, féslas venir. Lo gós trás, trás, seguí lo camí indicat, prompte se vegeren á correr las cabras vers l' andá empaytadas pel gós.

     En Ramon s' extasiava devant las hermosas floretas que trobava á cada pás; ne feu una bona provisió pera sa flora de Perals. Completá sa familia de Dianthus (clavells de montanya) ab las varietats que trobá al cim de la serra.

     Eran las nou del matí, hora d' esmorsar. En Joan feu fer per en Galdrich una ollada de cols y trumfas, y ab lo recapte que portavan al sarró, anáren esmorsar á la font del Muixé, aygua gelada, qual aygól es ombrejat de tóra y baladre y cubert de creixens. Convidaren al pastó y rabadá. -Senyor amo, digué en Galdrich, tot menjantse un timbárro de pá ab tall de pernil, la boca plena: eixa tarde tindrém fressa y pot ser alguna cosa més. -Peró, home, si no 's veu cap broma en lloch!... -en efecte lo cel era seré pero d' un blau clar. -Veu aquells fumerols que surten d' aquell xaragall de Puig del Toro, vers Puigmal? Donchs hi ha una font que 'n diuhen Font-negre; quan entre vuit y nou del matí surten fumerols de Font-negre, senyal de pedregada.

     Én efecte, aquells fumerols, en poca estona, se tornaren castells colossals, arrodonits, prenguent formas fantásticas de mónstruos de l' Apocalipsis. S' anavan dilatant, acumulant, extenentse: á las dos horas lo cel fou cubert. Una faixa negra se forma á l' horisont vers Carençá que s' estén fins á Costabona; lo dia s' enfosqueix, no fá ni una alé d' ayre; un sent xafagor. Prompte un llamp serpejá dins aquella negror, y al cap d' un rato se sent com una canonada fonda, prolongada qual roncor repercutida per las montanyas recorre l' inmensa cordillera y 's pert, lluny, vers l' altívol Canigó. La faixa de tinta va pujant y detrás d' ella 's veu una blancor cendrosa, uniforma, blancor de pedregada, creuhada per llamps que no paran un moment. Lo temporal s' acosta, se sent lo brugit espantós de la pedregada que s' avansa en mitj de llampechs y tróns horrorosos que fan retrunyir las montanyas. De cop una ratxada de vent humit, uracanat, fa volar las cledas de l' andá; lo bestiar se remolina, ab éll, en mitj de tróns y llamps, fugiren róstos avall vers lo cortal ahont arribaren tot just; quin temporal mes horrorós! un llamp mitjpartí una penya á 20 passos del cortal. Deu los guard que los hagués trobats al cim de la serra: entre la foscor y la fressa de trons, semblava que 'l món anava á finar; las pedras que queyan eran com nous.

     La tempestat s' aná allunyant; lo cel s' asserená, sortí 'l sol; la faixa de tinta crehuada de llamps se dirigí vers Cap de Creus y alta mar; s' hi veya llampegar y se sentian per moments los ronchs fondos de la tronada; la tempestat desaparegué á l' horisont.

     En Tomás y los Fortaners emprengueren la baixada y arribaren á Perals á las cinch de la tarde ab molta alegria de tots puig que la familia estava ab gran inquietut. En la comarca de Perals la pedra ho havia tot tronxat á pesar los pagesos de haver tocat las campanas y tirat escopetadas enlayre pera apartar 'l mal temps. En casa Fortaner encengueren los ciris que havian servit pel monument, y feren cremar llor benehit lo diumenje de rams. Las donas se havian tancat dins una cambra fosca, dihent lo rosari é implorant S. Roch. La senyora Rufina pretengué haver ohit pels ayres les xisclets de las bruixas; contava que sens dubte vindrian dels estanys de Carençá ahont ballavan una farandola infernal. Que ne son encara d' arreladas las llegendas fantásticas de nostras montanyas; los pagesos las creuen con l' evangeli

XIV

     Lo dia de la Mare de Deu de Setembre, al sortir de l' ofici, en Vicens, lo pare d' en Josepet, s' en pujá ab en Joan á can Fortaner.

     -Y aixó, Vicens, ¿qué hi há de nou? Cóm va lo bestiar? li digué en Joan.

     -Per ara, tothom te salut, gracias á Deu; us voldria dir quatre paraulas á solas.

     -Molt bé; entrém á l' estudi, seyeu.

     En Vicens Noguereda es un dels bons pagesos de la comarca, després d' en Fortaner es lo mes rich de terras y cabals. Sa muller es bona pagesa; pero de resultas d' una cayguda, s' ha quedat coixa; te la cama ressentida y no pot gayre trastejar, li convindria una jove que l' ajudés. En Josepet com á fill únich es un bon partit. Ha estudiat quatre anys agricultura á la Granja de Figueras, es inteligent, fará un bon pagés.

     -Parleu, vos escolto.

     -Ja ho veureu: nos hem enrahonat ab la Mónica, y voldriam casar en Josepet. Te 24 anys, ja es hora, y necessitém una altre dona á casa, ja sabeu que la Mónica, desde la última desgracia que tingué, no es bona per res.

     -Molt ben pensat. Aneu seguint.

     -Donchs, ja ho veureu: me sembla que la Teresa faria per casa, y he pensat venírvosla demanar.

     -Bé, Vicens, bé; donchs voleu casar vostre hereu... y ell ¿qué 'n diu?

    -Que voleu que diga: estima tant á la Teresa que se nos torna mitj corsecat.

     -Vicens, ja ho veyeu, no son cosas pera fer depressa; consultaré la dona y la noya, nos hi pensarém. Dintre dos dias vos donaré la resposta.

     -Digaume, si os plau, ¿quína llegítima li donareu?

     -La llegítima dels fills externs de casa Fortaner es de sis mil lliuras.

     -Ja m' está bé. Vaja quedém entesos: demá passat vindrém per la resposta. Deu vos guard.

     -Adeu siau. ¿No voleu beure un cop?

     -S' estima per ara.

     L' endemá després d' haverse enrahonat ab sa muller y son fill, en Joan cridá sa filla. Comparegué davant son pare tota alegre y sonrient.

     -Qué vol, pare?

     -Veyam, miram bé... respon á ma pregunta ¿estimas en Josepet Noguereda?... Se torna tota roja, y baixant los ulls. -Ay! pare, per qué m' ho pregunta?... no 'm desagrada... en Josepet es un bon minyó.

     -Está bé ¿vols casarte ab ell?

     -Pare, vosté sab que ma voluntat es la de vosté: en Joseph no 'm desagrada y si es del gust de vosté també 'n será del meu.

     -Ha de ser molt més del teu. Donchs demá vindrán en Joseph y son pare per la resposta.

     La familia estava al corrent de lo que passava. La Teresa tot era fer lo xiu-xiu ab sa mare y la Joana. En ramon bromejava á sa germana y la feya enfadar.

     L' endemá á las 10 del matí se presentaren los Nogueredas pare y fill. En Joan los rebé á la sala; cridá [46] la Teresa, sa mare, eu Ramon y la Joana que estavan ja previnguts entraren desseguida. Davant de tots en Joseph renová la demanda á en Joan, que li doná lo sí. D' aquell dia endavant foren promesos.

     En Joseph estava boig d' alegría, dia per altre venia á festejar sa nuvia, la Teresina lo rebia ab amabilitat y carinyo: es coneixia que son cor glatía ab la mateixa calma que avans.

XV

     Havian entrat en Octubre; las nits y matinadas comensan á ferse fredas. Las orenetas se recullen pera empendrer llur llarch viatje; se reuneixen á mils sobre Perals; se creuhen pels ayres, s' enlayran en torbellí fins á perdres de vista.

     Las aranyas filan sas telas humitejadas per la rosada de la nit; cada fil es un collaret de brillants que lo sol del matí irisa de vius colors. La fada de eix hermós palau es invisible: s' está amagada á certa distancia de sa tela dins una fulla caragolada; un fil com telégrafo-electrich que comunica de la tela á son abdómen, li transmet la més petita vibració. Una mosca s' enreda en los fils viscosos de la tela, l' aranya surt de son cau, se tira com una fletxa sobre la mosca que en vá fa esforsos pera desenvescarse, l' agafa ab sas urpas, y de l' orifici de son voluminós abdómen brolla á dolls un floch blanch, ténuo, sedós, del qual se serveix pera embolicar sens pietat sa desgraciada víctima.

     En l' horta del mas, una d' ellas havia parat sa tela entre dos rosers: era grossa com una avellana; sobre l' esquena hi te pintadas unas faixas de groch, negre y blanch; son ventre es enorme. Cada matí li portavan sa racció de moscas. Un dematí, estava inmóbil al centre de sa tela que havia renovada durant la nit. Li tiraren una vespa... Quina batalla! al sentir son brunzit, l' aranya cau rápit sobre d' ella, pero, al veurer ab quin enemich te de lluytar, no gosa envestirlo; lo palpa ab la punta de sas urpas peludas, proba d' entortelligarlo y no s' atreveix. En aixó la vespa aumenta sos esforsos, no més te una pota enredada, es á punt d' escaparse; al veurer l' aranya que sa presa va á fugir, l' envesteix resoltament y l' embolica ab sos tels sedosos com una mómia, ja li xucla la sanch; lo zumbit de la vespa va disminuhint, debilitantse per moments... ja no se sent. Assistíreu impassibles á sa horrorosa agonía... -Pobre vespa! deya la Joana... Sou uns bárbaros!...

XVI

     Lo bestiar ha baixat de montanya! La vacada ha aumentat de vuit badells que van á pastorar als prats del riberal, corrent y saltironant al costat de llur mare.

     Las ovellas son separadas de la bassiva, moltas d' ellas han anyelat. Quan tornan de farratge, al cap vespre, los anyels surten en tropell de la cort en mitj d' un belar general; quan l' anyelet ha trobat sa mare s' agenolla sota son ventre, ab son morret xucla lo [48] mugró, caragolant la cúa de plaher y colpejant ab son cap sas mamellas, pera ferhi venir la llet, mentres sa mare se reblinca vers son fillet ensumantlo.

     La masía es plena d' animació. Las estancias son impregnadas del baf agradable, peculiar al bestiar de llana y boví que tant caracterisa la vera casa de pagés. La llet es en tal abundancia que fins lo servey se 'n regala; las donas de la casa ne fan mantega y formatges d' orri exquisits.

     Los pagesos de la montanya fan com los árabes: primer lo bestiar que la familia; aixó se compren; lo bestiar los hi dona los medis de viure y vestirse en lloch que las criaturas portan y fora gastos. Parlant d' aixó, un pagés deya á en Tomás: jo estimo molt la dona de casa, -s' ha de fer observar que may diuhen la meva dona, sino la dona de casa- pero si me donguessin á triar entre ella y 'l Mascaró, no sé lo que faria... Crech bé tendria mes sentimentiment que se 'm morís 'l bou que la dona.

     Lo pagés de montanya es un tipo que s' acaba de perdre: lo ferro-carril, lo comers, lo frecuentar las firas y mercats en las grans poblacions, los han avispat y tret la llana del clatell. Sols los vells conservan lo ver carácter del montanyés catalá dels Pirineus. Llur barretina es més ampla y llarga que la del jovent. Portan lo cap rapat com los árabes; sols portan lo cabell llarch al clatell y pulseras; gech, armilla, calsas de burat, ab lo tradicional botó de banya, faixa vermella, mitjas de llana blavas, pehuchs, esclops á l' hivern y espardenyas á l' estiu.

     Los pagesos de la comarca de Perals casi tots tenen bestiar y son tan mercaders com agricultors, pero molt més mercaders, puig que del bestiar fan las dineradas. També qué 'n son d' andorráns quan se 'ls hi presenta un mercader! qué la saban llarga! Ab qui no volen saberhi res es ab los gitanos perqué los fican sempre á dintre.

     Arriba un carnicer de Figueras ó de Gerona; lo convidan á dinar, l' amanyagan, li fan la gara gara, li parlan de la pluja y del bon temps com si no sabessin que ha vingut pera veurer lo bestiar.

     Lo mercader porta un bastó de lladoner llarch y prim lo qual té lligat á un cap una veta de cuyro clavatejada de claus daurats: es lo signo distintiu del mercader del bestiar boví, oví y caballar.

     -¿Veyam aquets bous?

     -Ves, Rosa, feslos surtir de l' estable, ménals cap á l' era... mercader y pagés s' hi dirigeixen tot xáno xano.

     -¿Quíns son los que teniu per vendrer?

     -Aquestos dos... pegántloshi una palmada á las áncas... me los vench per afluixar, y cregueu que 'n tinch gran recansa: son los millors del terme.

     Lo mercader los palpa, los hi mira las dents. -Son vells y magres.

     -Voleu callar!... palpeume aquets palpissos y aquest ronyonal? mirau quina gurmellera!...

     -Que me direu bon home! es pas avuy que tracto ab bous. Vos dich que son ossats y de poch greix..... ¡Vaja! fora explicacions ¿quant ne voleu?

     -¿Del parell ó de cada hú?

     -Del parell.

     -Vuit dobles de quatre.

     -Farém pas res, ja veig que no teniu pas ganas de vendrer,

     -¿Y quant m' en donariau, vos.

     -Vamos, en aqueix preu fán pas per mí; deixemho correr.

     -Pero, ¿digaume lo que m' en voleu donar?

     -Jo vos endonaré sis doblas de quatre, ni un quarto més.

     -Home! aixó es no tenir conciencia. Ja podeu rodar per tota la comarca, veyám si trobareu un parell de bous com aquestos per sis doblas de quatre.

     -Vaja! á Deu siau.

     -¿No voleu brenar, beurer un cop?

     -S' estima; será una altra vegada.

     Lo mercader s' en vá. Lo pagés torna embarrar los bous -ah! ah! passa Roget! ah! passa Moreu! ah! .. gira 'l cap vers lo mercader que s' en va tot resolt. Al trencar lo viareny, detrás del serrat, veu que se li escapa, lo crida:

     -Heu! l' home!

     -¿Qué voleu?

     -¿Partim la diferencia?

     Lo mercader retrocedeix. -Mireu, bon home, es tart y voldria arribar encara á Lliurona. Vostre parell es magre; engreixeulo y ne pagaré més; feu m' ho saber quan los tindreu grassos... lo carnicer Tóful, de Figueras, carrer de Vilafant, tothom me coneix... lo tracte meu son diners al cántu.

     -Molt bé: ¿afegiuhi alguna cosa més?

     -Ja 'm sab greu de haverus ofert sis onsas; ara fos, no ho haguera fet; pero, 'l bou per la banya y l' home per la paraula; jo no se retrocedir.

     -¡Valgam Deu! quan penso que per sis onsas haig de donar lo Roget y 'l Moreu!... á fé fé!... Mira, Rosa, ja t' en pots despedir!... menaulos aviat!... ja no 'ls vuy veurer més á casa!... ne tendria massa migranya!... y la Rosa, cariciant los bous, s' aixuga ab son devantal una llagrimeta que li llisca galta avall; mentres son marit fa drincar sobre un pedrís las sis onsas del mercader per si son de lley.

XVI

     Vers mitj Novembre una companyía de tropa arribá á Perals. Se deya si havia aparegut gent armada al cim de la serra, á la frontera, vers lo coll del Faig. Lo capitá s' allotjá á can Fortaner. Es diu Sever Aloy; es un jove de uns 30 anys, catalá, fill de Reus, moreno, bon mosso, barba negra, fesomia enérgica, mírada expresiva. Als pochs dias qu' era á Perals se conquistá la simpatia de la familia Fortaner. Molt aficionat á casseras, surtian ab en Tomás y en Ramon á las perdius, als conills; se feren companys. Era molt obsequiós y amable ab las senyoras de la casa.

     Un dia, la Joana, la Teresina y en Sever anáren á passeig vers la font de la Roureda; eran las quatre de la tarde; feya un hermós sol de tardor, pálít, sens virtut, pero agradable. Las fullas dels arbres ab sos tons vermells y groguenchs donan certa tristesa; cariciadas per l' oreig de la tarde tremolan y se desprenen de las brancas, cahuen á terra mustidas, s' apilonan dins lo bosch formant espesa catifa.

     -Qué m' agrada aquest pays! deya lo jove capitá; quina rccansa tindré al deixarlo!

     -Donchs no s' en vagi, digué la Teresina.

     -¿Ho diu de veras?

     Fent una lleugera sonrisa. -Si senyor.

     -Si es així cregui que 'm quedaré.

     -Nos fará molt favor, respongué la Joana: la societat d' homes simpátichs com vosté es sempre desitjada.

     -Oh! Joana, que es vosté obsequiosa!

     -Lo que 's mereix.

     Anavan conversant; en Sever 'ls hi contava las costúms de la bona societat de Reus, dels bons recorts que hi havia deixat.

     Havian arrivat á la font. La Teresa se havia separat alguns passos dins lo bosch pera cullir castanyas que posava dins un cistellet. De cop feu un gran xisclet: un gos de remat, la boca badada, los ulls injectats de sanch, se tirá sobre d' ella. D' un bot en Sever l' embe·teix, s' abrahona ab lo cá... Quína lluyta més borrorosa!... En Sever, ab sas mans de ferro, lo te subjecte pel coll, lo cá va per mossegarlo, pero no pot.. Després de molts esforsas acabá per escanyarlo... La Teresa á terra mitj desmayada... la Joana espantada cridant: socors! socors! Al sentir los crits arribaren en Joan y en Ramon. Tot seguit anaren per la Teresa que gracias á Deu no tenia cap mossegada; en Sever tampoch, sols sa levita era destrossada.

     Pochs moments després arribaren corrents mossos y pastors armats de forcas y garrots, tots esparverats: -No han pas vist á passar un gos rabiós? -Aquí 'l teniu estirat, digué en Sever.

     Tothom felicitá al capitá, admirantse de son bell coratge.

     Al tornar al mas, la Teresina pálida, tremolant, apoyada sobre 'l bras de son pare, tingué de ficarse al llit tant era l' espant que havia rebut. Li vingué un febron ab deliri que li durá tota la nit. En Josepet estava desesperat; passá tot lo dia á can Fortaner; per fí se assossegá quan vegé que la indisposició de sa estimada Teresa no havia sigut res.

     Dos dias després, la companyía allotjada á Perals feu sos preparatius de marxa; lo capitá havia rebut l' orde de tornar á Figueras. La despedida ab la familia Fortaner fou molt obsequiosa. En Ramon feu ensellar un cavall y l' acompanyá fius à Sant Llorens de la Muga. Se separaren vers amichs.

     D' aquell dia ensá lo carácter de la Teresina cambiá del tot: d' alegra y riallera se torná trista y melancólica.

     -Pero ¿qué tens? li deya la Joana. -Ay! no ho se...

     Venia en Josepet y á penas responia á sas preguntas.

     -Teresa, li deya ab carinyo, qué no estás bona? -Nó, no 'm trobo gayre bé... Ja 'm passará...

XVIII

     La tardor ab sos vents gelius y humitats perjudicá molt al pobre senyor Pubill; feya dias que 'l dolor lo feya gemegar. Un dematí, al portar la Teresina la xocolate á son padrí, lo trobá assentat dins sa cadira, los brassos penjants, lo cap inclinat sobre son pit. La Teresina 's creya que dormia: -Padrí! padrí!... com no responia lo sacsejá pel brás, y presa d' esglay cridá á sos pares. Tot seguit s' enviá buscar lo senyor doctor. Era un atach de feridura. A la vesprada se reanimá una miqueta; rebé los sacraments ab molta devoció; benehí sos fills y nets y s' en aná sens sufriment, sens agonia.

     A la edat del senyor Pubill la vida s' acaba com un llum sense oli; es com una máquina quals ressorts son usats de massa travallar. Ditxós qui pot arribar á 90 anys com lo senyor Pubill sense may haver tingut un dia de febre. Las bonas costúms, l' ayre pur de montanya, los travalls del camp, la sobrietat en lo menjar, dónan als pagesos una salut de ferro y los hi allarga la vida: casi tots moren de vellesa.

     A las set del vespre, trobantse la familia reunida en la cambra mortuoria, després d' haverse despedit per sempre més del pobre finat, vingué lo fuster ab son fadrí portant sul cap l' atahut; lo ficaren á dins; tota la casa retrunyí dels cops de martell. Posaren l' atahut á la sala sobre una taula ab quatre ciris al voltant; prompte la sala s' omplí de gent del poble y masías. Se resá 'l rosari; dos vehinas vetllaren lo mort tota la nit. L' endemá á las 9 del matí, l' enterro.

     Los parents y amichs de la familia Fortaner vingueren per l' enterro com també casi tots los pagesos de la comarca, ab llur capa de burat castany fosch. Los masovers y criats d' en Joan portavan l' atahut.. Hi havia vuit capellans; se celebraren tres oficis. Tots los assistents portan á la má una candeleta que la dona l' enterramorts desde la porta de l' iglesia, á mida que entran. A l' iglesia baixan los capellans del chor portant cada hú à la má un manoll de candelas encesas. Tot cantant se dirigeixen á l' altar ahont lo celebrant los hi dona á besar l' estola, y tiran lo manoll de candeletas dins la paroleta que porta l' escolanet. Després d' ells toca á la familia de anar á oferir; cada parent dona una brena, y va seguint tota l' assistencia besant l' estola, y tirant cada hú sa candeleta dins lo parolet. Després de las absoltas, lo portaren al cementiri y lo baixaren al clot. Mentres los convidats entristits y commoguts surten del cementiri se sent las paletadas d' ossos y terrossas que 'l enterramorts, sens pietat, tira sobre l' atahut; retronyen com fondas canonadas... Pobre senyor Pubill. ¡Deu lo tingui á la gloria!

     Tota l' assistencia acompanyá en Joan fins á la porta de la casa; doná á tots las gracias y tothom se retirá ab reculliment.

     Los parents y amichs que havian vingut de lluny se quedaren á dinar á can Fortaner. Un dinar d' enterro es com un dinar de quaresma: se serveix sols verdura, ous y bacallá; se parla ab veu baixa com dins lo refetor d' un convent; es un ver dinar de dol.

XIX

     L' hivern venia á grans passos ab frets y forts tramontanals.

     En Tomás parlava de tornarsen á Barcelona. Havian entrat al Desembre; lo fret havia calmat; feyan dias com una revivalla de l' estiuet de Sant Martí. En Tomás y en Ramon los aprofitaren pera fer excursions y casseras á la llebra, perdius y conills.

     Los matins boyrosos de gelada blanca, un parell d' horas després de surtit lo sol, anavan en un goret prop del mas á parar lo mirallet. Lo sol d' hivern á penas té prou virtut pera fondrer la blanca gelada que cobreix la vall y beurers los fumerols vaporosos que se desprenen dels camps llaurats. Las alosas reunidas á vols s' enlayran joyosas pera saludar l' astre del dia. Al veurer lluhir y relluhir los mirallets, s' encantan, deturan son vol y fan l' aleta baixant casi sobre d' élls... se fusillan del modo que 's vol. ¡Pobres aucellets! deyan la Teresa y la Joana, ¡no us fan llástima!... A l' hivern, un enfilall d' alosas á l' ast es una rica menja; son greix es molt sabrós.

     Un dia pujaren al poble de Lliurona pera visitar sa iglesia románica del sigle X, qual portalada crida l' atenció del arqueólech per sos elegants adornos.

     Un altre dia, al matí, pujaren al cim escabrós de Bassagoda (1,400 m.) pera contemplar l' imponent círcul de Talaixá y Sant Aniol. A mitja pujada de la montanya, una boyra espessa los embolicá. -Qué farém, deya en Tomás, es inútil continuar de pujar, no veurém res. -Qué importa, no val la pena de retrocedir, ja que som tan prop, qui sab lo temps que fá al cim, li contestá en Ramon.

     Continuaren amunt atravessant una capa de boyra espessa durant una hora. Ants de arribar á dalt, ja vejeren lo sol; lo cel era seré. Pero ¡quín espectacle més admirable! Una mar de broma cobreix la plana; s' estén per lo riberal de la Muga y del Fluviá; entra dins las valls y torrentadas seguint las sinuositats de las montanyas, formant golfos, estrets y calas com los fjórds de l' Islanda. En mitj d' aqueix mar lletós surten illas y escolls daurats pel sol: son los cims que los rodejan. Dominavan aquell mar de broma que s' estenia á llurs peus fins á perdrers de vista, confonentse ab l' atmósfera boyrosa de l' horisont.

     A la baixada atravessaren altra volta la faixa de broma freda y humida y arribaren á la masía xops com si haguessin tingut de parar un ruixat.

     Alguns dias després en Tomás se despedí de la familia Fortaner pera tornarsen á Barcelona.

     Era tant l' afecte y bona amistat que li tenian que lo consideravan com de la familia, sens pensar que vindria un dia que s' en hauria de tornar. La Teresa, la Joana, en Joan lo volian acompanyar fins á Sant Llorens de la Muga, pero no ho volgué; li feren prometrer de venir per lo casament de la Teresina, que era fixat á la primavera vinent, passat Santa Creu.

     Lo seynor Jaume, l' apotecari, Mossen Geroni, vingueren á can Fortaner á despedirlo; los mossos de la casa, en Galdrich, lo pastor, lo boher, á tots allargá y estrenyé la má. En Ramon l' acompanyá fins á Figueras; á la estació del carril se abrassaren afectuosament; minuts després lo xiulet de la locomotora los separá.

XX

     L' hivern se habia anunciat rigorós. Las feynas del camp eran suspesas per causa de las fortas gebradas; las matinadas boyrosas; los dias curts: lo sol surt á las nou á sobre 'l snntuari de la Mare de Deu del Mon, á las tres ja passa darrera de las Salínas. Las xameneyas de Perals fuman més que del compte: los matins de gelada blanca lo fum puja recta fins á certa altura, se dilata y s' estén sobre 'l poble en lleugera boyra blavenca. Se coneix que los pagesos s' están á casa, á la vora del foch, á escalfarse, mentres la mestressa fa bullir l' olla.

     L' olla de ferro de la cuyna de can Fortaner es inmensa; penjada en un dels tres ganxos dels carmallés de la llar, plena de cols y trunfas, lo trontoll de son bull aíxeca la tapadora de ferro, lo vapor greixós en surt xiulant com d' una locomotora... Hi ha tanta gent á la masía... y tothom, tothom té prou gana gracias á Deu.

     Al puntejar lo dia, mossos, boher, pastor, porquera, [59] criadas, tothom trasteja calsat d' esclops. -Quin temps fá? sol dir en Joan desde sa cambra al sentir lo boher que va á donar menjar als bous. -Fa fredassa! senyor amo... quan aquells pagesos fets al fret dihuen que fá fredassa, compteu si n' ha de fer?...

     Cada hú va á sas feynas; si plou ó neva per tots hi ha ocupació dintre la casa: los homes fan cledas, rastillers, rampins, forcas, esclops, asclan llenya; las donas endressan, cuynan, filan, fan mantega y formatges.

     A la vetllada tothom se reuneix á l' escón; son las horas més agradables de la vida de pagés, sobre tot quan se sent dins la xameneya los ronchs de la tramontan.

     A las sis sopa 'l servey á la mateixa cuyna ahont hi ha una taula llarga y estreta y una gabineta de llescar pá, estacada ab una cadeneta de ferro: la gavineta dels avis!... de dolorós recort!... Tothom menja son plat d' ollada ab bon timbarro de pá de ségol.

     Habent sopat, prenen plassa á l' escón. Sos amos que també han acabat de sopar, s' hi acostan. En Joan té sa cadira de brassos en un recó de la llar. Al costat seu la senyora Pubilla, la Teresina, la Joana, en Ramon; la senyora Margarida com á mestressa de casa no está may assentada, sempre té una cosa ó altre que fer. Se parla del temps, del bestiar, de tot lo que interessa la vida de pagés; y com alguns ja comensan á badallar, en Joan diu lo rosari. Al principi tothom respon, pero al tercer misteri, ja no se sent més que duas ó tres veus; al quart misteri silenci solemne, dormida general; la Tuyas, la porquera, que fila en son recó privilegiat, dona tals cops de cap que si no fos la barra de l' escón iria á terra; ha deixat caurer son fús que los gats fan rotllar sota la taula.

     En Joan dona ab lo peu un cop sobre l' escambell,.. Tots se despertan fregantse 'ls ulls, y segueix lo rosari, pero no dura gayre: la gent está tan cansada dels travalls del dia! y s' aixeca tan matí!... no es estrany que tinguin son. Ademés que lo rosari es llarguíssim, perqué després del últim misteri venen parenostres per tants y tants sants que duran molt més que'l rosari.

     En totas las casas de pagés de nostras montanyas passa lo mateix. En los masos pobres situats vers lo cim de la serra, l' hivern hi es tan rigorós com en las regions boreals. Ja que la vessant espanyola de nostra frontera pirináica no te boscos, los masos situats á mil metros d' altitut, faltats de llenya, soportan tots los rigors de l' hivern polar: sobre tot los que 's troban sobre Camprodon y Espinavell. Creman ginesta, falguera, canocas de blat de moro pera fer bullir l' olla. Guardan com reliquias la petita provisió de llenya granada de pí y de faig que han tingut de anar á buscar á coll vers Setcasas y detrás de la frontera, á més de tres horas lluny, pera escalfar lo forn. A sobre la boca del mateix forn sobressurt una llosa que serveix pera cremar teya é il-luminar la cuyna. Es lo llum primitiu de las rassas humanas en la edat de pedra... Comparémlo ab la llum eléctrica... y n' hi ha que diuhen que 'l mon no progresa...

     Los montanyesos que habitan eixos masos de la alta montanya, pobres é islats, no gastan oli pera cremar; lo poch que tenen lo guardan pera los aliments y pera remey. A entrada de fosch, després de menjar llur plat d' ollada, quan tot es cobert de neu y que lo fret apreta, se refugian tots á la cort dels bous, ahont lo baf del bestiar dona una temperatura suau; hi passan casi tot lo dia; las donas hi fan mitja, los homes fan esclops y demés feynas casulanas.

     Llur alimentacíó es de lo més sobrio: pa de ségol, y trumfas; y encara, la casa que pot menjar pá de ségol sol, se considera com de bon estar; sólen barrejar ab lo ségol fajol y blat de moro; no 'ls hi fa tan profit, pero es molt gustós. En sas escursions per aquellas montanyas y comarcas, en Ramon havia tastat pá de tota mena. Lo pá més dolent es lo pá de favóns y véssas nánas que menjan los pagesos pobres de l' Ampurdá y de la provincia de Gerona; fins n' hi ha de las comarcas de Besalú y de Mieras que hi barrejan agláns, lo que dona al pá un gust tan aspre que ab travalls se pot mastegar.

XXI

     Feya alguns mesos que la Joana no 's trobava bé, se arrodonia més que del compte; los lligáms del vestit li tibavan. La familia Fortaner y sobretot en Ramon no deixavan de tenir prou inquietut, puig que lo primer part de la dona es sempre temible. Lo senyor Jaume s' en reya, diguent que la Joana era molt ben constituhida, y que tot iria molt bé.

     L' hivern continuava rigorós, pochs eran los dias de bon temps.

     En la nit del dia de sant Tomás, feya un fret glacial, nevava y la tramontana xiulava ab fúria com si passesin pels ayres voladas de mals esperits.

     Tócan las deu de la nit á la péndula de la sala; la familia está assentada á l'escón de la llar prop d' un bon foch; la tia Rufina y la senyora Margarida resan lo rosari; més enllá una criada vella qne capdella fil ab unas devanadoras tot fent bacaynas. La Teresina volia vetllar, pero sa mare la feu anar al llit.

     En lo recó de la llar, arrepantigat dins la cadira de brassos d' en Joan, lo senyor Jaume, ab sas ulleras sobre 'l nas, llegeix un diari arribat pel correu del mateix dia. En Joan llegeix un tractat d' Agricultura. Mossos y servey fa horas que son á retiro.

     En Ramon no pot estar en plassa, se passeja cuyna amunt cuyna avall; l'inquietut está pintada sobre sa fesomía.

     De cop lo senyor Jaume pósa 'l diari sobre una cadira, se treu las ulleras, y dirigintse á 'n Ramon: -Vaja! Aixó no pot anar!... Com s' entén!... Ahont irém á parar?... Quíns homes tenim al gobern!... Has llegit alló dels tractats de comers?... Está clar... que n' hem d' esperar!... ¿Qué no m'escoltas?... No deixa de ser qüestió importantíssima, molt més de la que 't creus... ¿No es veritat, Joan?

     -Té moltíssima rahó.

     Lo senyor Jaume prengué un polvo, s' aixeca de la cadira dirigintse cap á la finestra pera veurer si encara nevava; pega ab sos dits petits cops sobre los vidres, xiulant l' himne de Riego. En Ramon se dirigí també vers la finestra.

     -Senyor Doctor, per l' amor de Deu! sigui franch: está vosté de bon humor ó bé dissimula?

     -Qué 'm dius ara?... qué n' has de fer?... bon humor... mal humor... No ho veus tu mateix?... Vaya quín soldat!... li digué rihent.

     -Donchs diguim que está de bon humor.

     -Deu meu! qu' ets anguniós! ja t' he dit que to va bé; la cosa marxa bé, pero vol son temps.

     Al dir aixó se sentí un crit dolorós dins la cambra de la Joana. -Pobre Joana! Deu meu! trenca 'l cor! exclamá suspirant la senyora pubilla, mentres que la senyora Margarida invocava á Sant Ramon nonat.

     Sembla que la cosa apreta, digué lo senyor Jaume: Veyam com está.

     La llevadora está assentada als peus del llit. La sogra de 'n Ramon dreta al costat de sa filla, animantla, encorajantla.

     -Ay Ramon meu! apropat... dónam la má, li digué sa esposa... y fentlo ajupir vers ella, á cau d'orella: Qué n' estarás de content de poguer petonejar l' angelet que vindrá!... li deya ab veu tan débil y ab tanta ternura que lo deixá tot conmogut.

     Los crits llastimosos de la malalta donavan á 'n Ramon esgarrifansas; estava rabiant de veurer que no podia calmar sos sufriments. Estavan tots baix lo pes d' una terrible congoixa.

     Per fí, després d' un xisclet molt agut, la llevadora alsá enlayre una criatura rosada que llensá un piulet furiós...

     May més oblidará en Ramon l' impressió que li produhí aquell petit sér. Qué desitjat! qué sovint lo havia somiat aquest angelet del seu cor!... Ressentí en tot éll una impressió que no podia definir.

     -Vaja sigui la enhorabona, li digué 'l senyor Jaume ensenyantli la criatura... un nin!

     -Un nin?

     -Y molt ben constituhit.

     -Cá!... es veritat?... un nin?... En Ramon estava com mitj atontat, no savia lo que li passava. Sa muller extenuada, sense forsas... l' infant en los brassos de la llevadora plorava, movent brassets y cametas.

     En Ramon, boig d' alegría, abrassá ab efusió lo senyor Jaume que li digué: -Noy, necessitas valor; es lo primer foch de guerrilla, ja t' hi farás ab lo temps. Fes entrar tos pares. Entraren tots de puntetas, y rodejant la mare de la Joana que tenia 'l nin á la falda: Veyamlo! veyamlo.... Oy! qué bonicoy! -Fes una rialleta á la tia, deya la senyora pubilla fentli joguinas ab son rosaris.

     -Per qué no li demana que digui papá y mamá? digué lo senyor Jaume rihentsen... La senyora Rufina se quedá tota sofocada.

     Mentrestant la Joana tornava en sí; obrí los ulls dirigint sa mirada lánguida vers sa mare, y ab feble veu: -Ahont es?... ensenyeumel... un nin? es veritat?... Llavors prenent la má de 'n Ramon: -Acostat... més... y ab veu baixa li digué: estas content de mí, Ramon meu?... he fet tot lo que he sabut...

     Deixaren la partera sola ab sa mare retirantse tots de la cambra.

     Després d' haver donat sas recomendacions per lo cuydado de la malalta, lo senyor Jaume digué á 'n Ramon: tot va molt bé, no té cap mica de febre; quín part més felís!

     Se dirigiren vers la cuyna, y mentres lo senyor Jaume se arrepantigava, á la vora del foch, dins sa cadira de brassos, en Ramon se 'n aná de puntetas á la cambra de sa germana: -Teresina... un nin!... -Ja ho sabia; que 't pensavas que dormia... he pas clucat l' ull de tota la nit... Ay! pobre Joana! que 'm tarda d' abrassarla!... -Vaja, dorm; demá te 'l faré portar al llit.

     Los ronchs de la tramontana continuavan ab fúria dins la xameneya, havia parat de nevar; la lluna fugia esparverada en mitj d' una negror de bromas; lo torb enlayrava la neu dels teulats dels quals penjan candelas de gebre.

     -Atx! quína fret! deya 'l senyor Jaume, que bé s' está á la vora d' un bon foch! Brrr!... Senyora Rufina, miris que está en la corrent d' ayre de la porta! -Cá! no tingui cuydado: ja estich feta á las intemperies. -A propósit; Joan, Ramon, qué no teniu gana? m' apar que menjaria alguna cosa. -Lo senyor Jaume te molta rahó, digué la senyora Margarida; ja poden passar al menjador. -Cá! millor aquí, á la vora del foch.

     Se improvisá un ressopó al qual feren gran honor. May havian menjat ab tanta gana! -Aixó es per retornar un mort, deya 'l senyor Jaume, al saborejar una copeta de vi vell d'Espolla de la bota del recó.

     Al puntejar 'l dia, se despedí. En Ramon l' acompanyá fins á casa seva. -Brrr! quín temps més esgarrifós! deya embossat dins sa capa, al ser al carrer...

XXII

     L' angelet que havia vingut al mon era l' alegría de la casa: l' hereuhet, com deya en Joan, al considerar lo rebrot de la soca Fortaner.

     Lo fret havia minvat. Se tractá del bateig: donya Justa mare de la Joana, padrina; Joan, padrí. Mossen Geroni lo batejá; li donáren lo nom de Joan. Fou un bateig molt lluhit per l' acompanyament de parents y amichs que tenian los padrins.

     Al eixir de l' iglesia, era tanta la quitxalla que esperava lo relleu, que en Ramon tenia d' obrir pas á la llevadora pera poder caminar.

     Ja tota la comitiva ha entrat á can Fortaner. Los homes, donas, y molta maynada apinyats á l' era, sota 'ls balcons de la casa, no tenen espera. Quína cridoria!... Ah! ah! Ara! ara!... Lo padrí y la padrina surten los primers al balcó; al véurels la gentada, los crits redoblan; de cop, s' obren totas las finestras y una pluja de confits, nous, ametllas, avellanas cau sobre aquella multitut. Quína bellugadissa!... Los uns ajupits, arreplegant, altres ab los brassos enlayrats cridant assí! assí! assi!... Se tiraren neulas de tots colors, fluviols, pilotas, etc., joguinas de noy. Al últim, lo padrí tirá un punyat de monedas que ocasioná un estira cabells general. Acabat lo relleu, l' era semblava un camp de batalla: donas escabelladas, faldillas esquinsadas, criaturas gemegant! Quín bateig més lluhit, y quín relleu lo de can Fortaner!... Ben segur que Perals ne guardará molt temps lo recort.

XXIII

     Lo casament de la Teresina era fixat á mitj Maig, per Sant Isidro llaurador.

     La Teresa havia recobrat son bon humor, son carácter alegre de ants; encara que alguna que altra vegada, en Josepet la sorprenía ab los ulls llagrimosos, pero no 'n feya cas... cosas de donas...

     Ab l' Abril havia vingut lo bon temps. A can Noguereda tenian fusters y payrers: fan obras, tot son preparatius pera lo casament de l' hereu. Las donas de can Fortaner travallan al nuviatje de la Teresa; fins la senyora pubilla las ajuda.

     Lo dia dos de Maig, los pagesos de Perals, formant corrúas, van á la fira de Santa Creu, de Figueras, menant tota classe de bestiar; uns van ab carret, altres á cavall. Las donas, las faldillas arremangadas, portan sobre 'l cap cistells d' ous y virám. Fa un preciós dia de primavera. Quína animació per tot lo camí! quínas riallas entre fadrins y pagesetas!... En Joan ha fet enganxar l' eugua bretona á la tartana; hi van tots: la Teresa, sa mare, son pare, en Ramon, fins la Joana ab son hereuhet á la falda; únicament la senyora pubilla s' ha quedat pera guardar la casa. Una altra tartana ha surtit del mas de la Noguereda; hi van en Joseph, sa mare y son pare; es lo dia fixat pera enjoyar la nuvia.

     Qué gent, Deu meu! en aquets carrers de Figueras! Qué elegantetas las pagesas de l' Ampurdá! pero hem de convenir que la Teresina s' en porta la palma.

     Anaren á cal argenter per arrecadas, creu d' or y anell. -Tria, li diu en Joseph. -Tu mateix, lo que t' agradi... tot m' está bé... Quína resignació la Teresina!...

     Després d' enjoyar, en Josepet, son pare, en Joan y en Ramon anaren al firal pera vendrer y comprar bestiar. La senyora Margarida ab la mare d' en Joseph se quedaren á la fonda pera fer dormir la criatura. La Ramona y la Teresa anaren á missa de onse.

     La fira de Santa Creu, de Figueras, te molta nomenada; es ben bé la millor de tota la provincia de Girona. Com té tanta falda de plana y montanya los pagesos hi acudeixen ab nombrós bestiar de tota mena. Lo rich Ampurdá hi porta sos productes; s' hi fan moltas compras y ventas. Los carrers van plens de gent que impedeixen la circulació. S' hi veuhen tipos caracterisats del montanyés de nostres Pirineus: caras bronsadas, expressivas, enérgicas, accentuadas per la vermella y ayrosa barretina, caras ahont corre encara la sanch de nostres almogavers... Ah! honrada barretina dels nostres avis, símbol de nostra independencia, de nostre vigorosa enteresa de caracter, qual viu color oviravan de lluny los enemichs de nostre terra!... tu també vas desapareixent!... Ja no ets lo que eras en aquell temps: l' ampla y llarga barretina replegada sul cap, ab un pom de flors á ton plech, sobre l' orella!... te van escursant de tal manera que ja no ets més que un gorro frigio!... Ja nostres montanyesos se donan vergonya de portarte!... Aviat te posarán de recó, allá ahont jauhen nostres llibertats perdudas!...

     La hermosa primavera favoreix molt la fira de Santa Creu; los dias son llarchs y ningú te presa d'anarhi. Lo que dona al cuadro de la fira animació, son las pagesetas, las menestralas, los montanyesos ab sas barretinas, la varietat de vius colors dels vestits de uns y altres, las coloraynas que penjan á fora de las botigas.

     En lo firal dels bous torném á trobar lo mercader y 'l pagés; ¡qué n'escriuriam de planas si haguessem de relatar las conversas astuciosas de un y altre en la compra y venda del bestiar!

     En lo firal dels porchs, á la carretera del castell, en Joan vegé un tipo de mercader que li cridá la atenció. Era gabaig, menava una tongada de porchs, la major part faixats. Los pagesos hi fan rotllo y mercadejan, mentres que lo mercader tot enrahonant, tira, d' un morralet que porta sota 'l bras, grans de blat de moro á la porcada. Es home de uns 60 anys, alt; porta arracadas: una anelleta d' or á cada orella. Ha vingut ab sa porcada del departament de l'Ariege.

     -¿Quant ne voleu d'aquell faixat? li diu un pagés.

     -Te l' ets ben espiat?

     -Si, ja 'l tinch ullat: ¿quant ne voleu?

     Lo mercader li passa son bras sul coll. -Escutáts? -parlantli á cau d' orella. -Vos lo voli dar...

     -Vaja, fora cansons.

     -M' en baylarás cinch pistolas (10 duros.)

     -Ja vos hi podeu entretenir, mestre, los paguém pas tant cars en nostra terra.

     -¿Qué disets?... ¡volets callar!... es plá lo més pulit!...

     Per fí li dona per 6 duros.

XXIV

     Al sortir de missa de onse, la Ramona y la Teresina anaren al passeig nou, ahont ramblejava tota la elegancia de Figueras. May la Teresina havia sigut tan simpática: sa fesomia animada, sos ulls expressius... quants joves se giravan al veurerlas passar!

     De cop, la Teresa s' apoya sobre 'l bras de la Joana, tornantse pálida com si li vingués un desmay. -Qué tens? -No res, Joana... Ay! Deu meu! Deu meu!

     Un jove militar vingué á saludalse... en Sever...

     -Vostés per aquí?... Qué content estich de trobarlas!... Y en Fortaner? en Ramon?... Párlim de Perals?

     -Vosté nos ha ben oblidat! ja no s' en recorda de Perals!

     -No m' en tinch de recordar! Com vol, Teresina, que oblidi aquellas conversas, aquells passeigs tan agradables en companyía de vosté y la Joana! Créguin que es recort que tinch gravat en mon cor.

     -Si es aixís ¿per qué no 'ns ha vingut á veurer?

     -Ay! Joana, vosté sab que no só lliure: un militar es un esclau.

     Se passejá ab ellas, recordant la curta temporada agradable que passá en aquella poética vall de Perals.

     -Pero, sab, Teresina, que no puch arribar á creurer que vosté estigui promesa?

     -Ay! ay! ¿per qué? Sab que lo que 'm diu ara no correspon á sa acostumada amabilitat?

     -No... Vosté ho entén malament: ja sé que 'l matrimoni [71] es l' estat natural de la dona: que si no es abuy será demá que totas vostés fan la mateixa fí; pero aixó no implica que jo 'n tingui un sentiment de recansa... Es com una hermosa flor del jardí de Perals qual aroma embalsama l' ayre de suaus perfums y que fa dol cullirla...

     La Teresa baixá los ulls.

     -Vosté sempre poétich! digué la Joana.

     En aixó vingué en Ramon que demostrá molta alegría al veurer son amich, s' estrenyeren la má, parlant de Perals, de casseras. Arribá l' hora de retirarse del passeig. En Sever los acompanyá fins á la fonda, prometent de férloshi una visita á Perals.

     Altre volta la Teresina torná á caurer en sa tristesa y melancolía. Pobre Teresa! son cor era ferit: un sentiment fins ara desconegut, molt diferent del que ressent per en Joseph, se havia despertat en éll, insensiblement sense que s' en adongués.

     En Sever, durant lo temps que va estar á Perals, sabent los projectes de casament entre las duas familias Fortaner y Noguereda, tenia massa educació y noblesa de cor pera probar de fer naixer un sentiment que, en aquella ocasió, hauria sigut culpable. Lo que guiava en Sever era una franca amistat envers la familia Fortaner, amistat nascuda en las bonas relacions de sa curta estada á Perals... Eixas relacions efímeras, sens consecuencia que lo temps y la separació esborran.

     En Sever, ab sas maneras afables, distingidas, son parlar atractiu y poétich havia produhit una impressió simpática á la Joana, y una mica més que simpática á la Teresina, impressió que en Sever ignorava, y que la escena del gos rabiós feu cambiar de caracter.

     Eix amor, nascut de sorpresa, la Teresina lo volia dominar; lo tancava dins son cor; volia ofegarlo com un enemich que venia á enterbolir la tranquil quietut de sa ditxa. Com més sentia 'l perill més s' esforsava de ser amable y carinyosa ab son promés que l' idolatrava.

XXV

     Per la tarde, las Fortaners, los Nogueredas ab tota la gent de Perals, s' en tornaren á casa.

     Moments després d' haver arribats, la Joana entra á la cambra de sa cunyada; la trobá ab los ulls plorosos. La Teresina se li tirá als brassos, singlotejant... las dos se quedaren conmogudas, silenciosas; las llágrimas humitejavan los ulls de la Joana.

     -Deu meu! Joana! que só jo desgraciada.. y alsant sos hermosos ulls plens de llágrimas... l' estimo!... Sento á mancar mas forsas!... la ferida de mon cor que creya tancada s' ha tornat á obrir!... Ajúdam! Joana!... Jo no puch més!... y posá son cap sobre 'l pit de son amiga.

     -Teresa! Teresa meva!... abrassantla ab efusió... coratge! animat!... lluytaré ab tú... ja t' curaras... la separació, l' ausencia, lo carinyo de ton futur espós te farán oblidar tan dolorós recort!

     -Ay! pobre Josepet!... Tant que m' estima!...

     -Tú l' estimarás lo mateix.

     -Deu ho vulga! Joana!

     -La Mare de Deu t' ajudara... aném á suplicarla... y las dos entraren á la iglesia; se postraren devant la Mare de Deu dels Dolors que porta un cor de plata atravessat per set espasas; la pregaren ab molt fervor.

     Al surtir de l' iglesia, la Teresina, reconfortada per la pregaria, digué á la Joana, mitj sonrient: pósam la má al cor, lo sentirás á batrer ab calma...

     Pobre Teresina! no li faltava resolució pera lluytar; pero ¿tindrá prou forsas?... Deya á la Joana: no 't creguis que no estimi en Josepet; sí, també l' estimo de tot cor, pero... ay! Joana, no sé ni puch definirte lo que sento per en Sever!... Considero en Joseph com mon futur espós; l' estimo, si, pero d' un amor calma, d' amiga, de germana; faré sa felicitat com éll fará la meva, n' estich convensuda. Jo veya arribar lo dia de ser sa esposa ab tranquilitat d' esprit y de cor, quan, de cop, sento aqueix cor batrer ab violencia, sento remourer sas fibras més fondas!... Digasme, Joana, ¿es aixís que al casarte estimavas á 'n Ramon? -Teresa meva!... nó; estimava en Ramon com tú estimas en Josepet; pero, ha sigut després de casada que he sentit per mon marit lo mateix amor que tú sens per en Sever. -Ay! Joana; quín bálsam posas á ma ferida!... y la abrassá ab efusió.

     Las dos s' aixugaren los ulls y sortiren de la cambra. En Josepet era á la sala que enrahonava ab en Ramon. -Bon dia, Josepet, digué la Teresa, graciosa, amable com sempre, y li allargá la má.

     -Qué diantre feyau en aquella cambra? fa més de mitja hora que en Josepet es aquí.

     -Oy! que saberut! ¿qué 'n tens que fer? digué la Joana; y tots de bon humor bromejaren una estoneta... la nuvolada havia passat; lo cel se habia tornat asserenar.

XXVI

     Los preparatius del casament eran fets; tot lo nuviatge estava llest; los parents y amichs convidats; mossen Geroni los havia amonestat dos vegadas desde la trona. Tota la comarca de Perals parlava del casament de l' hereu Noguereda ab la Teresa Fortaner. Lo dia de sant Isidro, 15 de Maig, s' anava apropant.

     En Josepet que venia cada dia á festejar sa núvia, al contemplarla, al veurerla tan guapa, estava radiant d' alegría. Tot lo que veya li semblava un somni. Eixa Teresina que lo havia fet tant sufrir, que estimava ab tant deliri, anava á ser sa esposa!... seva per sempre!... y mirántsela ab ternura -Pero, es veritat, Teresa meva!... puch creurer á tanta ditxa!... me sembla impossible! Dihuen que en aquest mon no hi pot haver felicitat... y jo que so tan felís!.,. M' estimas, Teresa, com jo t' estimo? -Sí, Joseph, t' estimo de tot mon cor, t' estimo com una esposa deu estimar son futur espós ab qui ha de compartir las alegrías y las penas de aquesta trista vida... y al dirli aixó, baixá 'ls ulls y 's torná roja.

     La Teresa deya veritat, se creya ab forsa suficient pera poder apartar pera sempre lo recort d' en Sever, vegentse sobre tot amparada per l' amor tan gran del que anava á ser son espós. No es que no tingués encara moments de certs desfalliments que la Joana realsava com podia. La Joana comptava sb la separació, la distancia y sobre tot l' amor den Joseph pera obtenir un complert oblit.

     N' es de las malaltías morals com de las físicas: la convalescencia marxa á gran pas mentres se puguin fugir de las causas que las motivaren. La Joana era per xó un gran metge; be 'n va tenir ventura la Teresina!

     Lo dia 10 de Maig, en Tomás Vilaregut arribá; ja l' esperavan puig que en Ramon li havia escrít. Cada vegada que 'n Tomás arribava á can Fortaner era una alegría general, puig lo consideravan com de casa, y en Ramon l' estimava com un germá.

     Després de moltas abrassadas: -Y la Teresina? la Joana? -Calla, digué en Ramon, que las donarás una sorpresa. Son á la font; no vinguis; deixi m' hi anar sol; vina tú de aquí un ratet.

     Las trobá que s' en venian.

     -Qué hi ha Ramon que vinguis tan depressa?

     -Una visita.

     Quin sobresalt, la Teresina!.... quin espant!.... quin tremolor!... altre vegada 's torná pálida, apoyantse sobre 'l bras de sa cunyada. Gracias que durá poch, puig que en Tomás vingué tot seguit á saludarlas.

     -Mira, Ramon, una altra vegada no fassis aqueixas bromas, entens? digué la Joana.

     -Jo? que t' haig d' entendrer!... explicat.

     -Res, un altre dia ho sabrás... y entraren las dos dins la cambra de la Teresina deixant en Tomás y en Ramon á la sala.

     En Ramon se quedá estranyat, pegantse ab la ma un cop al front: oh! las donas! las donas! qni penetrará may llur intent!

     En Tomás regalá á la núvia una agulla de pit d' or esmaltada de una hermosa corona de miosotis, de un gust verament artístich.

XXVII

     Arribá lo dia del casament. Quín moviment! quin tráfech á can Fortaner! Tots los convidats esperan á la sala: l' alcalde, lo secretari, l' apotecari, los pagesos de la comarca; tothom va mudat de sos millors vestits de festa. En Joseph: calsas: armilla, jech de drap fi, faixa de seda vermella, mocador de seda al coll nuat ab anell d' or... Fa planta l' hereu Noguereda!

     Surt la núvia de sa cambra: faldilla y gipó de seda negra, caputxa de glacé blanch; porta sas joyas de núvia ab un ram de flors de taronger al pit. ¡Qué n' es de guapa!... qué 'n fa de goig!... també, que n' está de cofoy 'l núvi!... Alsa, Josepet... prou pots! lí digué 'l senyor Jaume, posantli la má sobre l' espatlla.

     Vingué l' escolá á dir que mossen Geroni esperava.

     Se formá l' acompanyament de dos en dos, á brasset: la Teresa al bras de son pare, en Joseph ab la Joan, en Vicens ab la senyora Margarida, en Ramon ab la mare d' en Joseph. Lo senyor Jaume buscava sa parella, quan se sentí un bras que passava sota 'l seu: era la senyora pubilla, tota vestida de blanch, amable, sonrient, ensenyant sas tres dents negres, mirantse al senyor Jaume ab ulls amorosos. -Mal haja la dona!... digué aquest tot brunzinant, pero fent per manera qu' ella no ho sentís... no hi hagué remey, tingué que aguantarla.

     Tot Perals vol veure 'l casament. L' iglesia es plena de gent. Al arribar la núvia á la porta, quatre fadrins de las masías hi atravessan una barra y no la deixan passar.

     Lo núvi allavors los hi paga la entrada; la barra s' alsa deixant lo pas lliure; es la costúm. Lo pagat per lo núvi serveix per caritats, ó bé pera beurer á la salut dels casats.

     Després de la benedicció nupcial, mossen Geroni los feu una prédica que feu vessar algunas llágrimas á la Teresa. Després de casats surtí la comitiva de l' iglesia, tirant confits y ametllas finas á la quitxalla y gentada del carrer.

     Lo dinar á can Fortaner fou esplendit, tant ó més que per lo casament de la Joana. La senyora Pubilla buscava á posarse al costat del senyor Jaume, pero no ho pogué lograr... gat escaldat...

     A la tarde anaren acompanyar la núvia al Mas Noguereda, ahont se continuá la festa ab un opíparo sopar y ballas á l' era, al só d' una viola y fluviol.

     Quan fou ben nit s' encengueren pels entorns del más, sobre 'ls turons, fochs de bengala de tots colors que 'n Tomás havia portat de Barcelona. Fou una gran sorpresa pera la gent de Perals que no ho havian vist may.

     Be s' en parlá y s' en parlá del casament del hereu Noguereda ab la Teresa Fortaner!...

     L' endemá, la Joana, en Ramon y en Tomás anaren á despertar als núvis. Los trobaren aixecats. La Teresa abrassá sa cunyada ab molta efusió, apretantla fortament sobre son cor. En Josepet estrenyé la má á 'n Ramon y á 'n Tomás.

     Parlaren del casament, de la festa, dels convidats, eu Ramon digué; á propósit, havia convidat á 'n Sever, ja hauria vingut, pero fa tres dias marxá á Tarragona ab son batalló; á fé me sab greu!... Quina foguerada pujá á la cara de la Teresina!... pero fou de satisfacció y d' alegría; puig, després d' un llarch suspir abrassá carinyosament la Joana, y dirigí á son marit una mirada enternida.

     -Ramon, li digué la Joana; sabs tinch ganas de ferte un petó -Fés, filla, fés... y ara que li passa á la meva dona?...

     -Aquesta nit t' ho diré. . heu! si ets bon minyó.

1 - 2 - 3 - 4 - 5