En Francesc Dalmases (1957-1989) era un alpinista català, de Terrassa, que pel seu rebuig a complir el servei militar es va veure obligat a exiliar-se. Va viure a Andorra i féu llargues estades també a Suïssa. Per aquest motiu va restar sempre allunyat dels cercles alpinístics catalans i va dur a terme una carrera individual i solitària, que segurament també s'adeia amb el seu caràcter. Les seves ascensions i escalades són impressionants. Als Alps havia escalat pràcticament totes les grans parets (Meije, Ailefroide, Cima Grande, Civetta, tres ascensions a la nord de l'Eiger, dues a la nord del Cerví, la Walker, Dent Blanche...). També havia fet nombroses i difícils ascensions als Andes, on va assolir una vintena de sis mils per vies compromeses. Tota la seva trajectòria mostra una actitud de recerca de la dificultat i el compromís, de determinació, voluntat i lliurament absolut i despullat a la muntanya. En una expedició al Dhaulagiri, desaparegué l'octubre de 1989.

Amb motiu de la seva mort, la seva família va publicar un petit opuscle en record i homenatge que recull el relat de les tres ascensions que va fer a la paret nord de l'Eiger,la primera a l'estiu, la segona en solitari i la tercera en hivernal. Alguns testimonis d'amics i companys completen aquesta obra, que ha tingut malauradament una divulgació molt limitada. Al llarg d'aquests escrits es veu el caràcter i el tarannà d'un alpinista excepcional, amant de la dificultat extrema i del compromís. Francesc Dalmases va ser un alpinista punter que va transcendir del caràcter merament esportiu de les seves ascensions. Era un poeta que havia fet de la muntanya la seva mística. En aquestes planes es veu clarament que la seva filosofia de muntanya és entendre les ascensions com un camí interior i espera trobar a les parets i en la bellesa de la muntanya la resposta a les seves inquietuds, als seus neguits, a la seva recerca humana. Les seves ascensions són en realitat ascensions personals, íntimes, i no li serveixen només per enfrontar-se a la paret, sinó sobretot per encarar-se a ell mateix.
La seva escriptura és sòbria, adusta, feta a petites miques, d'una sensibilitat que s'ha de captar entre línies, però que quan apareix esdevé autèntica poesia. Recollim aquí alguns fragments d'aquest text inoblidable.

ASCENSIÓ SOLITÁRIA

La Rivaz, 11-10-86

Sol. Per què sol? A dir veritat, ni jo mateix no podia saber-ho. Però la gran muntanya estava viva dintre meu i emplenava amb sorda inquietud els abismes de l'ànima: profunds, insondables com els flancs de la gran paret que sorgida d'una base àmplia i fosca s'elevava fins al cim llunyá, ple de llum i esperança.

De la base al cim hi havia un llarg camí d'enigmes. Enigmes d'amor i odi, alegria i tristesa, paciència i frisança, dolor i fatiga, fred i calor, joia i força... Misteris escrits, a voltes de nit, amb tinta de llum de lluna i fred d'estels; a voltes de dia, amb freda claredat de l'aire i lluïssor de blanca neu... als cims de les muntanyes.

La meva història voldria ser d'aquestes. Recull petit i fugisser de nou anys de camins per les muntanyes, buscant una sendera que arribés a fer-me un home, bo i afermant una vida que fos la meva... fins que vaig trobar-me encarat davant de la paret. La realitat amb què l'abrupta natura m'enfrontava responia i es confonia amb la necessitat més íntima de la meva ànima. Calia pujar, superar la primera per curullar la segona i obrir-hi portes a nous horitzons.
A més, aquesta era una conclusió lògica de l'activitat i trajectòria d'aquells anys. La paret, la més gran que jo coneixia, la soledat havia esdevingut necessària i era tant una prova per a mi mateix com una resultant del meu allunyament del món i dels homes.
(...)

London, 23-10-86
(...)
Estava a punt. Vaig posar el piolet a la motxilla (moltes vegades és el darrer que hi poso: és com un símbol) i me la vaig carregar. Abans d'encetar el pas cap a l'estació un home i dues dones que em miraven de feia una estona em feren les preguntes de sempre. Parlàrem francès, potser uns cinc minuts; van ser correctes i es mostraren amables. Vam acomiadar-nos amb un somriure. Després van pujar també al tren de Kleine Scheidegg... de temps en temps em miraven; una de les noies era molt bonica.

Caminava cap a l'estació i pensava en el piolet. Tampoc no era el d'abans. El vell Charlet el vaig retirar l'any passat... plegats encara havíem fet el Mont Blanc, per tercera vegada. De tant llimar-lo li faltava una dent, però anava molt bé; només que com que estava gastat i vell va semblar-me que ja n'havia fet prou. El vull regalar al pare. Al piolet que tinc ara li dic màgic-charlet: s'agafa a tot arreu. És més tècnic i precís... és el seu temps. Només em passa que la goma del mànec ja la tinc més trinxada amb un any que la de l'altre amb vuit. A més és un pèl curt car me'l van vendre com de 50 cms, però en té 45: no passa de ser una anècdota que a voltes em fa caminar de gairell.

Al tren van obrir-me un compartiment més i reduït perquè no fes nosa amb la motxilla. Hi anava sol. Estava separat de la resta de passatgers per una finestra. Era quelcom d'especial. Ells em miraven com si fos una exposició. Jo sentia que aquell compartiment separat expressava molt curtament la distància que m'allunyava dels homes. Vaig pujar lliurat a la meva solitud. En moments com aquells es fa patent d'una manera ben evident la profunditat insondable que ens alimenta l'esperit emplenant-lo de desitjos desconeguts als que ens acosten les realitats del somni. La manera d'encarnar i viure aquest buit que portem a dintre és una bona referència de nosaltres mateixos... per a pujar muntanyes és important no enganyar-se en aquestes valoracions.

Però mentre pujava no pensava res de tot això. Vaig mirar-me una estona al vidre que, com un pàl.lid mirall, m'oferia la meva imatge. Buscava en la meva expressió, endurida amb els anys, quelcom d'indefinit. Però no vaig trobar res de nou: em vaig veure una expressió hermètica, de seriosa gravetat, una pau molt gran se'n desprenia. Vaig donar alguna ullada a la paret, però no tenia ganes de mirar-la: prou que la veuria!!! En canvi vaig reposar els ulls repetidament al verd dels camps... em descansava. Em sentia amb la ment en blanc fruint d'una manera immediata i directa de qualsevol detall que em fos perceptible. M'agradaven els suaus pendents d'aquells camps, la claredat del blau i els tons dolçament pàl·lids dels colors tardorals. Sabia que entrant a la paret tot aquest món canviaria i que tot i ser allà estès als meus peus, formaria part d'una altra realitat molt més crua i vertiginosa. Segurament per això el necessitava.

Era la una tocada quan vaig arribar a Kleine Scheidegg. Vaig comprar llumins per al fogonet. Després, sense parlar amb ningú, vaig encaminar-me a la paret.

London, 29-10-86
(...)

Els prats que s'acosten a la paret són força planers. M'agradava caminar pel verd; feia calor. Poc després estava totalment concentrat en el ritme regular i ràpid del meu pas. De la senzilla harmonia dels moviments se'n desprenia una força i una seguretat inexplicables. Vaig aturar-me un parell de vegades a recuperar l'alè tot mirant uns minuts enrera aquell món que deixava aliè i estrany. Em sentia molt jo: m'era necessari. Una hora més tard estava al peu de la paret. Completament suat vaig estirar-me a l'herba, vaig menjar i beure abans de posar-me tot el que necessitava per a l'ascensió. Davant meu s'acabava l'herbei i començava una tartera, estesa fins als primers graons dels flancs de roca on la paret es redreçava altiva, desafiant el cel. Una línia de contorns indefinits, altrament ben clara, dibuixava sol i ombra separant les dues meitats d'aquell món de vida i mort. Faltava poc per les tres quan vaig passar la ratlla i després de vint minuts de pedres i patinades vaig començar a escalar.


London 1-11-86

Només fer els primers metres vaig comprendre que no f6ra gens fàcil. Sobretot em trobava en baixa forma tant físicament com tècnica; tampoc no era suficient la meva concentració. Bé, caldria prendre el seu temps per fer les coses.

Vulgues que no, un cop comences de seguida tens la patacada, per tant em tocà de bell antuvi parar atenció per a fer els primers metres, un xic menys fàcils que els tres-cents que seguien.

L'Eiger fins a la travessia Hinterstoiser presenta tan sols dos graons on l'escalada és digna del seu nom. Això de banda es tracta d'anar fent zigues-zagues per guanyar metres. Tres anys enrera aquests sis-cents metres ens prengueren dues hores, amb el Miquel. Que diferent era tot sol! La soledat no m'imposava, en absolut, però anava donant voltes per allí com una ànima en pena. Em costaven de fer els passos i no hi havia manera d'agafar un ritme. A més, l'equip Grifone m'abrigava massa i quan tinc massa calor m'agafen "pàjares". Quan em vaig treure la jaqueta estava ben suat. Pujava a poc a poc i amb molt de compte. La motxilla, company callat i inútil, no mostrava pietat per les meves espatlles. Així ben sovint em parava per alleugerir-me una mica i anar mirant amunt: havia de decidir per on pujar.

Davant meu, bastant per sobre, un esperó es desenganxava de la paret. A la dreta hi havia una escletxa, a l'esquerra tres o quatre: era el primer "mur". No recordava en absolut cap on era i des d'allí dintre manca perspectiva per a saber on vas. Vaig adonar-me que era gran això de l'Eiger. La consciència de la meva petitesa em confonia una mica. Vaig anar tirant amunt, molt lent, més preocupat a recordar per on havíem pujat tres anys enrera que a pujar per on em portés la paret. Fou un bon error i finalment quasi no sabia on era. El meu astorament fou encara molt més gran perquè no podia entendre que no trobés un itinerari conegut. Era una d'aquelles situacions tan absurdes i increïbles que no saps per on agafar-t'ho. Només que de baix hagués donat una ullada detinguda a la paret n'hi hauria hagut prou... no ho havia fet, no m'havia preocupat gens de l'itinerari. Això em passà d'una forma progressiva amb la incertesa dels metres que anava pujant. En realitat no estava perdut, però en tenia una mica la sensació i em molestava d'allò més que pogués ser cert.

Em vaig decidir per la banda esquerra però com que no m'agradaven les fissures que hi veia vaig obliquar molt fins a trobar-me gairebé a la punta del pany de paret per on pujava. Allí vaig arribar al ressalt. ¿I si és més a l'esquerra?, però no, no pot ser. Per sobre meu hi havia dos claus... tenia uns trenta metres força drets. Sense acabar-m'ho de mirar per l'esquerra vaig decidir anar amunt, havia de ser per allí. A més començava a ser tard, havia pujat tan sols quatre-cents metres amb un xic més de dues hores. A mi però em semblava que havia d'estar més amunt i això em desorientava una mica. Fora d'estar allí. no tenia cap motiu per estar content.

Llavors tocava un esquitx de sol a la paret. Els metres de calcari blanc es dreçaven imposants, però la roca oferia un relleu força interessant. Vaig pensar-m'ho una estona: trec la corda o no? No, pujaré sense; amb una baga llarga i un mosquetó per lligar-me als pitons que veia i n'hi hauria prou. Els passos no eren gaire difícils, però calia pujar-los amb molta delicadesa. Per un costat vint quilos a l'esquena són un bon impediment i, a més, d'un pitó a l'altre tampoc no era tan fàcil. Per acabar de sortir-me'n vaig posar encara dos tascons en una fissureta per assegurar-me. Un el vaig utilitzar per fer el pas.

Primer ho havia provat tal qual, però de seguida ho vaig deixar córrer: no es tractava de fer ximpleries. Llavors vaig posar un tascó. Un parell d'intents em convenceren que era millor agafar-m'hi per no haver d'exhaurir-ho massa. Per assegurar-me'n vaig col·locar un segon tascó que vaig lligar amb el primer. Tornem-hi... quan ja em superava, un peu relliscà... buf, penjat d'un braç!! vaig baixar per tornar-m'hi a posar bé. Llavors, en agafar-me un altre cop al tascó, aquest es mogué una mica... no podia veure'l perquè estava enganxat al pas, però "sabia" que no sortiria: estava ben posat. De totes maneres sort que a sota en tenia un altre; si no, l'ensurt hauria estat d'atac de cor. Vaig acabar de sortir-ne sense pegues. Dos metres més amunt, fou suficient una estiradeta per fer saltar tot el muntatge. Altre cop a la dreta per unes terrasses. Per allí havia de trobar-me la "fissura difícil". Em semblava: sabia que no l'havia feta, però a base de creure-m'ho havia acabat per dubtar d'on era. Amb en Miquel hi havíem trobat un tros de corda vella. No la recordaba massa difícil. Vaig trobar no una sinó un pilot de cordes i no eren velles. Sabia que per aquell tros de paret havien obert itineraris moderns, per això em mirava amb recel aquell muntatge. Abans d'anar amunt vaig anar encara a dreta i a esquerra per si de cas. Finalment vaig anar amunt però sense fer servir les cordes quasi gens i només per assegurarme: no es pujava ben bé pel mateix lloc que baixaven les cordes. Començava a fosquejar. Al peu d'un tram més dret (efectivament la fissura difícil) hi havia una cova ben plana amb un clau: un bivac excel·lent però sense neu. No tenia ganes de passar-me d'aigua però després de donar encara alguna volta vaig decidir passar la nit allí; amb el mig litre llarg n'hauria de tenir prou.

Estava un xic inquiet: segur que era per allí? finalment, per què no podia equivocar-me en una paret tan gran? El ressalt difícil que havia escalat és segur que no l'havia escalat abans. Era una situació força estranya. Vaig resoldre que l'endemà ho veuria, perquè un cop a la Hinsterstoiser ja estaria. Vaig començar a sopar i a preparar-me per al bivac: m'esperava una bona nit.

Jahuacocha, 21-6-87

No feia fred i la nit es presentava tranquila. Havia somiat molts cops com fóra de bonic dormir sol a l'Eiger. Potser esperava que en tal ocasió la fosca em descobriria misteris insondables o que el ressò poètic d'uns moments tan meus m'aprofundirien fins a abismes mai sospitats. No passà res de tot això.

Materialment la nit fou agradosa i còmoda. Vaig dormir força i ben calent dintre del sac; estirat com si dormís en un llit un xic dur. Regnava un silenci majestuós, no se sentia res, només el soroll dels meus moviments i l'alenar pausat de la meva respiració. Aixecant el cap veia a sota els llumets petits de Kleine Scheidegg; si el girava enrera, la lluminària més extensa i dispersa de Grindelwald sorgia molt més enllá. El que més m'agradava era girar-lo tot just una mica, llavors com un infinit que s'escapava del sostre de roca apareixia un cel curull d'estels: una visió com aquella, penjat on fos, sempre havia portat la pau dintre meu. Aquell vespre fou diferent: un neguit m'agitava.

Efectivament em trobava a l'Eiger i no sabia on era. Es tractava més d'una impressió que d'una realitat. L'endemà mateix sabria que estava on em corresponia estar, tan sols que havia estat lent i despistat la tarda anterior. Però aquella nit em torbava el dubte. Suposo que em sentia més que res sol i petit allà dintre i la consciència de la paret que tenia a sobre m'aclaparava un xic. Què hi feia jo allà? per què hi havia anat?: m'ho havia proposat, ho havia de fer, però ja en entrar a la paret sabia que no estava en la millor forma per fer-la. Però, què és la "millor forma"? On comença i acaba la mesura real de les meves possibilitats? Em quedava molt clar que malgrat els dubtes i les incerteses d'aquella nit, més que a la paret era a mi mateix amb qui m'enfrontava; aquesta era només una mesura, per això com per prevenir-me a mi mateix vaig decidir que fos com fos aniria amunt. Un cop vaig estar convençut que superaria els dubtes, la nit fou tranquila.

L'endemà, abans de la primera claror, vaig veure uns llumets a peu de paret: "pega, puja algú!". Amb la primera claror lletosa i gairebé sense esmorzar per manca d'aigua, vaig començar a escalar.

(...)

Durant la travessada Hinstertoiser vaig avançar la cordada suïssa-alemanya de Spiez. La vaig escalar autoassegurat. Llavors mentre jo pujava pel gel de la primera gelera, ells, que van anar per la roca, em van passar novament. Avançava sense utilitzar la corda, a poca distància d'ells. Seguia sense esmorzar per no perdre temps fonent aigua. Començava a sentir set i fatiga, car feia unes quatre hores que em movia. Després de pujar un tram de corda fixa entre la primera i la segona gelera, uns trenta metres per sobre meu vaig veure un dels suïssos superant amb dificultat com a cap de cordada un ressalt arrodonit i força llis, abans d'entrar a la segona gelera. Veient els seus moviments costosos no vaig poder-me estar de pensar: "aquest és un pas difícil, d'ací un moment tu pujaràs allí i no et lligaràs enlloc perquè no tens on fer-ho i perquè no acabaries mai si haguessis d'assegurar cada pas". Aquest pensament portava implícita la idea que havia acceptat d'enfrontar d'anar a l'Eiger sol. Només que allí, materializada en aquells pocs metres de roca, era més impressionant.

Quan el segon suís anava a pujar vaig continuar amunt i poc després feia el pas, bo i duent, com sempre, la pesada motxilla. Les mans no s'aguantaven enlloc, mantenien només l'equilibri i els peus s'afermaven en adherència en preses menudes i inclinades. El pas més que dificil va semblar-me delicat: en efecte, el més petit titubeig hauria estat suficient per llançar-me al buit, set-cents metres rnés avall. Vaig passar concentrat, sense cap dubte, amb una seguretat que voldria poder tenir sempre. No vaig aturar-me ni abans ni després sinó que com si res no hagués estat vaig anar fent al meu ritme pausat i segur, molt llunyà ja de tots els dubtes de les darreres dotze hores.

Poc després, avançats novament els dos suïssos, vaig arribar a la segona gelera: no feia cap bona pinta. Era tota gel dur i dolent que es trencava amb els cops de piolet. Aquest tram ja l'havia fet sense cordes, amb en Miquel. Vaig començar a pujar obliquant a l'esquerra amb la idea de pujar ràpid a dalt per veure si podia passar caminant pel llavi superior del gel.

Yungay, 14-7-87

Un cop fets els primers metres en diagonal, vaig veure que aquest any a dalt no hi havia llavi... això feia necessari treballar el gel durant tot el recorregut, per consegüent era imprescindible d'esmerçar-hi molt més temps i esforços. La perspectiva no em satisfeia car ja anava prou tard i a més començava a trobar-me cansat i havia de beure.
(...)
Al bivac de la mort em vaig aturar per un mos. Aquest és, tal vegada, el lloc de la paret que menys m'agrada; és llòbrec i em recorda tristes i funestes històries. Llavors sabia que tornaria un altre cop a l'Eiger, algun hivern i la idea de pensar que tal vegada em tocaria de passar-hi alguna nit, era un punt a superar. Allí, donada l'hora, quedava clar que no seria per a aquell dia el cim de l'Eiger; a més havia d'espavilar-me per almenys superar la rampa, que es veia bastant gelada, i arribar fins a la travessia dels Déus.

Sense entretenir-me gaire vaig anar cap a la tercera gelera. El gel era blanc i dur, els crampons i piolets es clavaven a meravella, just en alguns passatges aflorava la roca enmig del glaç i llavors s'havia d'anar alerta per no trencar-ne una llenca tot passant. L'altra vegada també vaig trobar aquest tros en bones condicions; així, cosa de vint minuts més tard, em trobava al pas d'entrada a la rampa. No és un pas difícil, però té truc: has de deixar els peus en el pendent gelat de sota i amb les mans anar a buscar unes preses que es troben a la paret de sobre, que desploma una mica... realment m'ajudava força haver fet la paret una vegada, recordava molts passatges: una part important dels problemes que la paret podia posar-me els tenia resolts (certament fer sol una paret que no has pujat mai i de la qual no coneixes res és força més complex i difícil).
(...)


Ayacucho, 23-10-87

En rappelar no vaig treure les assegurances perquè era millor per pujar l'endemà. En arribar a la motxilla vaig aprofitar unes pedres on podia seure còmodament per a fer el sopar, car a l'indret del bivac no hi havia neu. La temperatura acompanyava perquè no feia fred i així no tenia pressa per ficar-me al sac. No recordo què vaig sopar, pero devia menjar una sopeta, galetes, xocolata, fruits secs i coses per l'estil, que és el que acostumo. Quan vaig acabar la travessada per anar al bivac, els suïssos no havien acabat d'instal·lar-se i estaven sopant. Donat que l'espai era reduït vaig esperar-me que acabessin. Un d'ells anava fent viatges on jo era per agafar neu. En tot el temps que havíem pujat plegats no ens havíem dit més que les paraules imprescindibles per a l'escalada, però llavors creuàrem unes quantes frases banals sobre la paret i després em preguntà si era la primera solitària que feia. Li vaig respondre que havia fet també la Nord del Cerví. Callà i no va preguntar res més; llavors vaig comprendre l'efecte imprevist de les meves paraules, però havia dit senzillament la veritat.

Poc després vam instal·lar-nos. Estava mig estirat, amb l'esquena a la pedra i les cames penjant al buit. Per evitar-me de relliscar avall vaig ajustar la corda que em lligava just a mida i em passava una llaçada de corda a l'alçària dels talons. Així podia estirar les cames i dormir confortablement. A sota, emergint de la fosca, feia estona que eren enceses les llumetes de Grindelwald fent menys desemparada la nostra situació, almenys figuradament. Per sobre, el tros de cel que em deixava veure la pedra desplomada del damunt, estava ple d'estels.
Quedaven moltes hores de nit i abans d'adormir-me vaig passar una bona estona seguint el fil de molts pensaments dispersos. El bivac es presentava ben diferent de l'anterior. Per un costat havia calculat que el faria al cim i em mancaven quatre-cents metres: el meu comportament havia estat ben poc digne de la paret on em trobava... però prou sabia que el meu moment no era òptim, i a més portava molt de pes, massa: no calia queixar-se, car era ben conscient que havia triat fer la paret en condicions de luxe. Altrament m'era ben igual això, només que em feia gràcia la meva poca traça. Estava molt tranquil, sabia molt bé on era i el que m'esperava.
Dues coses distreien la meva atenció de manera física i espiritual respectivament. La primera era la contemplació purament estètica de les estrelles i els llumets de la vall. Els meus ulls passaven d'uns punts als altres en un èxtasi serè i profund, exempt de qualsevol intenció. L'altra era la freda i sistemàtica reflexió d'una frase: "demà seràs al cim o seràs mort". La veritat de les set paraules se m'apareixia com una realitat inexorable de la qual no podia escapar i que m'atreia amb la insondable força del misteri que descobriria el nou dia. Era el mateix tipus de certesa que acompanyà el bivac de la primera ascensió, però aquest cop les coses eren més crues i fortes. Repassava mentalment els passatges que em quedaven d'allí al cim... i em veia escalant sense cordes en els indrets que m'havien resultat difícils bo i lligat amb en Miquel. Sabia que almenys en els tres llargs més difícils em lligaria i d'aquests no me'n preocupava. Però repassava mentalment certs passatges de la travessia dels Déus, tota l'aranya, certs passatges de la fissura de sortida, les roques podrides de la depressió final de la paret i I'última placa de gel abans d'arribar a l'aresta. Sabia que tot això ho escalaria sense corda i em calia la seguretat absoluta que podia fer-ho. D'aquesta seguretat, però, no me'n preocupava; la deixava per a l'endemà perquè sabia que la tenia, hauria de ser-hi en cada pas, sobretot la confiança que així seria, m'havia permès d'afrontar la paret.

De la reflexió el que més m'impressionava era la distància insuperable de les dues idees; com era que dues possibilitats tan oposades es trobessin tan íntimament agermanades. La idea de la mort és colpidora, definitiva, però la meva vida en comporta una tal acceptació, que no m'espantava tenir-la tan a la vora. La idea del cim és per mi molt llunyana de l'aurèola d'èxit amb què avui se'ls corona; per mi el cim és el concepte màgic que dóna sentit a tota la muntanya. El cim ho és tot i no és res, és plenitud i buidor; necessita dedicació total, esforç, soledat i silenci... és també com una mort, però de la qual es pot retornar. Jo aquella nit en què desconeixia quina fóra la realitat de l'endemà, podia passar d'un punt a l'altre tantes vegades com volia. Però no vaig tardar a adormir-me i vaig passar molt bona nit.

Durant la vetllada un cert malestar m'acompanyà per moments. Havia imaginat i desitjat moltes vegades trobar-me en la situació en què ara estava. Dels somnis a la realitat hi havia una certa diferència i això em tenia un xic decebut... buscava en mi, cercant instants sublims de poesia que desbordessin plenament la intimitat amb sentiments elevadíssims, nous i desconeguts que donessin una dimensió diferent a la meva persona. Però en comptes d'això em trobava cansat, més aviat apàtic i res en mi no m'apropava als estats que havia previst per a aquella ocasió. Però em calia acceptar-ho, les coses són com són encara que de vegades no ens agradin... després de tot volia fer l'Eiger sol i allí estava i l'endemà seria al cim o no seria. En aquells moments encara no sabia que part de la meva incomoditat la tenia perquè era sol però no hi estava.

L'Havana, 1-11-87
(...)
A la fissura vaig assegurar-me a la corda i vaig pujar escalant perquè era més còmode i menys cansat que fer-ho amb corda fixa. En arribar a dalt em costava moure els dits, perquè la roca era molt freda, tot i que passaven de les vuit i feia més d'una hora que hi havia llum. Un cop les mans calentes, vaig calçar-me els crampons i, mentre esperava que acabessin de pujar els suïssos, vaig dedicar-me a contemplar el paisatge després d'haver donat una ullada a la travessia dels Déus. Tot era solitud i silenci; la paret apareixia al meu davant com un món lluminós d'ombres incertes i desdibuixades.

Vaig plegar la corda i sense una paraula vaig continuar escalant. Un flanqueig ascendent de cinc metres per una canal gelada va situar-me a l'alçària de la travessia. Hi havia molta neu. Una traça ben marcada s'anava a perdre's en els ressalts de la roca... aquell estiu unes quantes cordades havien passat per allí i amb la neu, almenys fins al mig, era més fàcil. Vaig començar a travessar afermant el piolet a la neu i senzillament caminant d'un pas a l'altre, bo i assegurant-me cada cop de la suficient consistència del graó. Era ben simple anar passant, però només tres metres per sota, neu i paret s'acabaven caient verticalment... mil cinc-cents metres avall hi havia l'erma obscuritat de les pedres i de la tartera i després el verd dels camps, també dins l'ombra molt gran de la muntanya.

De seguida vaig acabar aquest tros; quaranta metres més de flanqueig em separaven de la rampa. Es travessava amb els peus per una cornisa rocosa amb neu en alguns indrets; per a les mans em calia buscar preses a les roques de sobre. No era difícil, però la cornisa quedava trencada en un parell de llocs i llavors els passos eren delicats i calia molta atenció. Res de tot això no suposà cap obstacle i vaig anar avançant d'una manera regular. La meva progressió era lineal sense cap entrebanc ni sentiment especial... passava i prou, una mica com si no fes res. En realitat un cop acabava l'ascensió (i també el descens) la impressió predominant en mi fou precisament aquesta: "no haver fet res". Després, sense aconseguir suprimir del tot aquesta idea, he comprès que en part el que era "gran" era aquesta seguretat amb què pujava.

Vaig deixar les roques per entrar al gel. Havia arribat a l'Aranya. El gel era blanc i consistent, els piolets entraven mitja fulla i els crampons mossegaven amb totes les punxes només carregant el meu pes. Encara una bona quarantena de metres per arribar al fil de la gelera, bombada com un escut gegantesc, que formava el cos de l'Aranya; per un dels seus tentacles hauria d'enfilar-me més tard. Del fil havia d'anar directe amunt. En arribar-hi el panorama havia canviat. El pendent de cinquanta-cinc/seixanta graus era transparent, de gel viu, dur i llis.
Abans de començar a pujar vaig descansar una mica; sabia que aquell pendent, per ser l'últim que trobaria d'aquelles característiques, em fóra psicològicament més dur... per primera vegada acaronaria la idea de la fi dintre meu, perquè, era veritat, ja que quedava poca paret. A poc a poc vaig anar guanyant metres amb passos segurs i esforçats, molt concentrat. Mentre pujava tenia molt neta la consciència que no podia fallar damunt d'aquell gel, veritablement dolent. Fins que el cos no deia prou no m'aturava. En una de les parades, amb el cap entre els piolets, els braços plegats al cos i agafats a les eines i les cames afermades al gel, clavades les puntes davanteres dels crampons, una estirada i l'altra arronçada amb el genoll al pit, se m'aparegué molt clara la meva situació. Tot era silenci, només el respirar fatigat i ràpid damunt el gel: una imatge d'impotència, a tot estirar sobreviuria. En contraposició, cops de piolets forts i segurs que esmicolaven el gel repetidament fins que el braç de ferro m'unia amb un sòlid llaç a la natura. El ritme concret i inalterable de moviments ben precisos em projectava enlaire impercetiblement enmig de la fressa vertiginosa del gel, que, esmicolat pels meus piolets, es perdia avall pels metres que acabava de pujar: una imatge de plenitud; la unió quasi mística dels dos estats era l'única possibilitat de pujar. I fora d'això tot era silenci.
(...)

L'Havana, 2-11-87
(...)
El primer llarg fou ràpid, car difícil només hi havia un díedre curt de cinc metres, que, a més, tenia dos pitons. Després venia un desplom i cinc metres verticals. Ho recordava com a última dificultat seriosa. Empès per això i ajudat per la memòria dels passos, que vaig trobar de seguida, vaig escalar ràpid, amb molta força. Quan quasi penjant de braços feia l'última camada per superar el desplom, una inexplicable sensació em sotraguejava impulsant-me enlaire tan precipitadament que vaig haver de refrenar-la per a dominar correctament la seguretat dels passos. De la reunió una corda fixa que a trossos sorgia del gel travessava a l'esquerra. Els suïssos m'insistiren perquè la seguís. Però jo recordava perfectament que havíem travessat dos llargs per sobre, tot i que havíem escalat allò enmig d'una espessa boira. Vaig seguir directa amb la sorpresa de trobar-me uns passos ben durs: uns vuit metres de placa molt drets amb preses petites. No hi comptava i tant per això com per la motxilla, que em tirava enfora, em resultaren els metres més difícils de l'Eiger; a més la roca continuava força freda i els dits no s'agafaven com jo volia. Per sort hi havia tres pitons als quals si bé no vaig agafar-me perquè feien més nosa que servei per a fer els passos, m'oferien una sòlida assegurança.

L'últim llarg em donà una mostra ben patent de com canvien les condicions a l'alta muntanya. El con de neu per on havia relliscat en Miquel no existia; al seu lloc hi havia una gran clivella en forma de V. Tal vegada mancaven uns vuit metres de gruix de neu... capricis del temps. En arribar al fons de la V em vaig haver de treure un crampó, car fent una camada llarga havia de col·locar el peu en adherència sobre una placa llisa i, un rnetre més amunt, sobre una placa de glaç, me'l vaig tornar a posar.

Vaig fer la reunió sota un sostre d'un bloc grandiós característic. D'allí una travessada fácil de cinc metres ens situaria a l'última depressió de la paret. Quan va arribar el primer suís vaig anar pel meu compte; demanant-li que deslligués la punta de la meva corda que deixava ancorada al pitó. En realitat no ho necessitava, però fer "lligat" els primers metres m'ajudaria a reafirmar l'aplom necessari per a superar els cinc últims llargs de roca podrida i inestable que, sense ser difícils, tampoc no eren fàcils. En acabar la corda, em trobava en unes plaques de gel amb punts molt fràgils. Més per consolar-me que per altra cosa, vaig mig clavar (no entrava més) un pitó de gel, passant-li la corda en doble. Poc després, lligat a un altre pitó, vaig plegar la corda i em vaig treure els crampons. De fet, es veia força gel i era possible i més ràpid anar pujant aprofitant-lo, però era també més perillós, perquè les capes semblaven primes i per l'altra part la pedra és més sòlida i per tant més segura. Per això vaig triar de pujar per aquesta, si bé escalar en roca, per a mi, és més difícil perquè els interrogants de pedra són sempre nous i diferents, canviant a cada metre; necessiten molta més imaginació i creativitat per pujar; mentre que escalar en gel suposa l'aplicació repetida i sistemàtica d'una tècnica invariable, tot i que pot arribar a ser força complex, sobretot apreciar correctament les condicions.

Pujava per un terreny incert, portat per l'atzar dels meus passos, si bé provava de recordar per on havíem passat amb en Miquel; ho feia no tant per la dificultat, que venia a ser la mateixa arreu, sinó perquè cada quaranta-cinc metres hi havia un bon pitó. A falta de cap relleix còmode per reposar, fer-ho lligat no era una mala idea. Però només vaig endevinar el primer, perquè vaig obliquar a esquerra car em semblava més senzill. En aquells últims metres no vaig sentir-me apressat en absolut pel fet que ja acabava i vaig pujar amb la mateixa calma amb què havia fet tots i cada un dels metres de la paret. L'únic que havia de vigilar era de buscar sempre els llocs més fàcils. Una vegada em vaig distreure i vaig trobar-me amb un parell de metres delicats. Un parell de preses minúscules per als peus, no més llargues que el dit gros i tan amples com mitja ungla resolgueren la situació que, si bé volgué més atenció, no arribà a ser anguniosa.

En algun moment mentre pujava, però no recordo quan, vaig sentir la tèbia carícia del sol que sortia per l'altre costat de la muntanya: Quina alegria!! Havia fet un temps excel·lent aquells dies, però el sol no l'havia vist gaire... ara no em deixaria. Entre una cosa i l'altra la neu s'apropava... la paret s'acabava allí; cert que quedava neu i una placa de gel abans de l'aresta Mittelegi i després un quart d'hora fins al cim, però res no suposava cap més problema. En canvi aquells metres resultaven encara delicats. Més que mai calia fer les coses ben fetes perquè si no, tota la resta no servia per a res. Quedaven vint metres... deu... cinc... un... un pas i... ja està: he arribat a la neu. La tensió controlada de tots els passos quedà descarregada en aquell últim pas. Com explicar aquell moment massa gran per a mi si no fos que era veritat: acabava de sortir de la Nord de l'Eiger.

Assegut a la neu contemplava el buit sota meu. L'aire era ple d'un misteri que no es pot comprendre. Tampoc jo no l'entenia, però era meu. Els suïssos s'apropaven pujant pel gel. Vaig esperar-los. Poc més tard ens felicitàvem mentre repartíem el material barrejat dels llargs que havíem fet plegats. Van tornar-me el darrer pitó de gel; en justícia no em corresponia però el vaig agafar. M'oferiren aigua i ho vaig agrair perquè des del matí no havia begut ni menjat res. Ja m'havia tornat a posar els crampons i cadascú per ell vam tornar amunt fins a trobar l'aresta Mittelegi.

A l'altre costat, en una terrassa còmoda i assolellada, vam fer una paradeta gastronòmica mentre guardàvem el material. No vam entretenir-nos gaire; eren dos quarts de tres i a un quart de sis sortia l'últim tren cap a Grindelwald. Vam anar plegats al cim. Una paradeta era obligada, però fou just per arranjar la motxilla, que havia carregat malament, i fer un parell de fotos. A penes si vaig tenir temps d'adonar-me que hi era, que ja tiràvem avall. En encetar la baixada eren les tres de la tarda.

L'Havana, 3-11-87

Que diferent havia imaginat aquest cim! No podia ni pensar-ho... tenia tota l'atenció posada en el descens, no per la dificultat, perquè era fàcil, sinó perquè anàvem tan ràpids com podíem passant d'un roc a l'altre i corrent quan el terreny ens ho permetia.

Just vam parar-nos un parell de cops per recobrar l'alè i algunes vegades més buscant el camí que perdia les traces damunt la pedra... tan bon punt el retrobàvem, avall que fa baixada. Dues hores més tard arribàvem a baix. Faltant deu minuts per a l'estació, un cop quedava clar que no perdríem el tren, vaig afluixar el ritme, ressagant-me dels suïssos.
Quan em treia la motxilla per comprar el bitllet les cames em tremolaven de l'esforç. Els suïssos van sortir amb dues cerveses i una tercera per a mi... que gairebé no en bec. Més per no donar explicacions i per cortesia que per la set, vaig acceptar-la. Quasi mitja hora més tard, passant el tren davant de la paret, encara no l'havia acabada i un xic m'havia pujat al cap... i és que estava dejú; no tenia gana.

Mirava la paret com demanant-li una resposta que no podia donar-me. Suposo que el meu semblant era cansat i seriós. Sí, havia pujat, però l'alegria del fet quedava amagada per la desil·lusió íntima que m'emportava. Sé que hi ha molts perquès que no sabré mai del que va succeir en aquells dos dies sencers... del peu al cim. I tanmateix sol no tornaré a l'Eiger... per què tornar-hi?... mirava la paret, la veia gran, altiva i superba davant meu, embolcallada per la primera llum de la fosca... ho sabia i ho sentia fort a dintre, tot i el cansament i la desgana, hi tornaria; no podia dir quan, però hi tornaria.