DES
D'ALTES MUNTANYES
(Aus Hohen Bergen)
Friedrich NIETZSCHE
Habitualment
s'associa la figura i l'obra de Nietzsche a un tipus
de textos molt allunyats de la muntanya. D'entre tota
la seva producció, hem escollit aquest poema
on fa un cant i un record al món de l'alta muntanya.
Oh
migjorn de la vida! Hora esplèndida!
Oh jardí d'estiu!
Goig inquiet d'estar ferm i a l'aguait i esperant:-
¿On sou , amics? Veniu! És l'hora, ja
és l'hora!
No
és per vosaltres que la grisa glacera
Avui s'ha engalanat de roses?
El torrent us cerca, impacients s'encalcen, s'estossinen
Més alt avui el vent i els núvols, blau
endins.
Per, de més lluny, aguaitar-vos a vista d'ocell.
Per
a vosaltres vaig parar la taula a dalt de tot -
¿Qui tan a prop de les estrelles viu,
Qui tan a prop de les horribles llunyanies de l'abisme?
El meu regne -¿quin altre regne ha arribat més
lluny?
I la meva mel -¿qui l'ha tastada?...
-Vosaltres
hi sou, amics! -Ai, però ¿jo no sóc
Qui vosaltres busqueu?
El dubte us glaça, atònits -tant de bo
el rancor us arborés!
Jo -¿ja no sóc jo? ¿M'han mudat
la mà, el pas, la cara?
I això que jo sóc, amics meus -¿no
ho sóc?
¿M'he
tornat un altre? ¿M'he estranyat a mi mateix?
¿M'he evadit de mi mateix?
¿Lluitador massa sovint vençut per si
mateix?
¿Massa alçurat contra la seva pròpia
força,
Ferit i fermat per la pròpia victòria?
¿He
buscat un lloc on més tallant bufés el
vent?
He après a viure
¿Allà on no hi viu ningú, als deserts
indrets de l'ós polar,
M'he oblidat de l'home i de Déu, del renec i
del rés?
¿M'he tornat l'espectre que per les glaceres
ronda?
-Vells
amics! Guaiteu! El vostre esguard és pàl·lid,
Curull d'amor, curull d'horror!
No, fugiu! No us enutgeu! Aquí -vosaltres no
us hi podríeu
enllarar:
Aquí entre els més remots reialmes del
glaç i de la roca-
Aquí cal ser com un isard, i alhora caçador.
Un
àvol caçador vaig ser! -Guaiteu la tensa
Corba del meu arc!
Qui així el tensa és el més fort
- -:
Compte, però! Perillosa és aquesta fletxa,
Més que cap altra fletxa, -lluny d'aquí,
pel vostre bé!...
Us
em gireu! -Oh cor, que tant has suportat,
L'esperança mai no et flaquejà:
Tingues oberta a nous amics les teves portes!
Deixa estar els vells! Deixa els records!
Antany tu fores jove, i ara -encara ho ets més
i més bé!
Allò
que un dia ens nuà, el lligam d'una esperança-
¿Qui llegeix els senyals encara,
Que hi gravà l'amor antany, avui tan pàl·lids?
Ho comparo al pergamí, que la mà
No gosa agafar -igual d'embrunit, d'abrusat.
Ja
no són amics, que són -¿com en
diria? -
Només espectres d'amics!
Prou que de nit em truquen al cor i a la finestra,
I em miren i em diuen: "Sí érem nosaltres!"
-Oh mot pansit que antany olor de roses feies!
Anhel
de joventut, com se m'ha esgarriat!
Aquell per qui em delia,
Aquell que em creia el meu semblant, com ha mudat!
I aquells, que vells que són, esmaperduts:
Només qui muda roman semblant a mi.
Oh
migjorn de la vida! Segona joventut!
Oh jardí d'estiu!
Goig inquiet d'estar ferm a l'aguait i esperant!
Dia i nit que friso pels amics,
Pels nous amics! Veniu! És l'hora, ja és
l'hora!
Aquest
cant ja s'ha acabat -el crit més dolç
de la nostàlgia
Ha mort als llavis:
El féu un mag, l'amic a l'hora justa,
L'amic de migjorn -no!, no em pregunteu qui és-
Era pels volts del migdia quan d'un se'n féu
dos...
Ara
fem festa, segurs d'haver vençut plegats,
La festa de les festes:
Vingué l'amic Zaratustra, hoste d'hostes!
Ara el món riu, s'ha esquinçat el teló
esgarrifós,
Ha arribat l'hora de les noces de la llum i les tenebres...
