Malehida

Mossèn Jacint Verdaguer és un dels escriptors més rellevants de la literatura catalana dels dos darrers segles. La seva obra com a poeta és importantíssima, cabdal per a alguns, i el seu ressò popular fou enorme. Determinats passatges turmentats de la seva vida han acabat de mitificar-ne la figura.

Aquí ens fixarem exclusivament en una petita part de la seva obra i vida: l'excursionista. Entre 1877 i 1884, Verdaguer anà cada estiu al Pirineu per documentar-se a fons amb vista a la redacció del seu poema Canigó. Quan els Pirineus eren gairebé desconeguts i ni tan sols els qui s'anomenaven excursionistes gosaven acostar-s'hi, Verdaguer, vestit amb sotana, un paraigua en comptes de bastó, una pesada maleta per motxilla i unes sabates de ciutat als peus els recorria de cap a cap caminant incansablement durant jornades interminables sol o acompanyat per algun guia local, dormint en humils rectories de pobles de muntanya o fondes brutes, passant gana, fred, calor o aguantant la pluja i coneixent a fons la misèria dels Pirineus de la seva època. Cada matí procurava dir missa, i en sortir dels pobles s'arremangava la sotana per caminar més còmodament. Amb una petita llibreta a la mà anotava tot allò que creia interessant mentre recollia flors i plantes alhora.

Les seves anades i vingudes pirinenques han estat estudiades i documentades pel gran erudit J. M. Casacuberta,110 que ha estat el primer d'aportar molta informació inèdita i de clarificar la trajectòria excursionista de l'il·lustre poeta. De tota l'etapa excursionista, Verdaguer anotà en diferents llibretes les seves activitats i impressions, però en vida només arribà a publicar un relat titulat Excursió a l'Alt Pallars (text que recull només la part del seu itinerari per les serres de Sant Joan de l'Erm, el Salòria, la vall de Cardós, Esterri i Montgarri), que de fet és el text d'una conferencia pronunciada el 1884 a la seu de l'ACEC i que es publicà en diferents revistes fins que acabà formant part del llibre Excursions i viatges. També hi ha un relat que redactà amb motiu de la seva estada al santuari de la Mare de Déu del Mont per l'agost de 1884. Així, veiem que de l'extensa activitat excursionista de Verdaguer només se n'havia publicat una petita part, mentre resten inèdits els altres textos. L'estudiós Narcís Garolera,211 que ha fet treballs sobre Verdaguer d'un rigor, una pulcritud, una qualitat i una exhaustivitat realment impressionants,312 ha possibilitat la publicació per primer cop d'aquests escrits inèdits conservats a la Biblioteca de Catalunya i n'ha fixat el text original de manera definitiva. Aquests escrits inèdits, malauradament, han estat molt poc divulgats en el món excursionista.

Aquest text relata com l'estiu de 1882 Verdaguer arribà a la Vall d'Aran desprès d'un llarg recorregut pel Pirineu que s'inicia a l'Urgellet, passa per Sant Joan de l'Erm, el Salòria, Vallferrera, Ribera de Cardós i les valls d'Àneu, per entrar a la Vall d'Aran seguint el curs de la Noguera Pallaresa, Montgarri i el pla de Beret. Des d'allí va cap a l'Artiga de Lin i el 22 de juliol fa la magnífica excursió al massís de la Maladeta. Els pocs detalls que en dóna no aclareixen si va pujar al cim de l'Aneto. D'haver-ho fet hauria estat el primer català i a fer-ho i seria un tomb en la història de primeres ascensions en aquella muntanya. Però la poca claredat del text fa pensar als erudits que millor han estudiat aquest tema que probablement Verdaguer no assolí pròpiament el cim de l'Aneto,413 sinó que es quedà tot just abans de traspassar el pont de Mahoma, cosa que no desmereix el gran valor de l'ascensió.

massis de la Maladeta

A les 4 de la tarde partim de Viella, riberejant lo Garona fins Aubèrt, a tres quarts d'hora. Un xich avans se troba la pedra de Mitjaran. Allí, diu que enterraren un general mort en una batalla. Lo que és cert [és] que allí celebraven lo concell tots los pobles de ...
Davant Aubèrt y Vila, dominats per la montanya de Vila y Arròs, se deixa·l camí carreter y·s pren un viarany a l'esquerra. Mitja hora costa amunt, davant lo còrrech de Barredòs, que tenia a l'extrem dos castells que·l barràvan -encara se'n veuen les ruïnes-, s'entra en lo bosch d'abets de Baricauba. Avans d'arribar-hi, se veuen freixes, tells o telleres, ballaners.

L'abetar és de moltes hores de tinguda y de dues hores d'ample en alguns punts. Són los abets més prims y llarchs que he vist. La rassa dels gegants de la montanya no s'acaba, encara.
Des de la serra se veu Vila, poble dels més vells de Aran, Arres, Venòs y Begòs.

Girant la serra, cambia la vegetació: del vert negre dels abets, al vert clar dels faigs, abellaners, arsos y roures. A mitja baixada se troba un forat en una roca, vora·l camí, hont plàntan la bandera los de Vilach, Aubèrt y Vetlan, quan van en professó a veure la Verge de l'Artiga de Lin, capella humil hont arribam de nit, després d'atravessar lo caudalós riu dels Jueus. La vall és fonda y hermosa; davant se veuen les Maleïdes, clapades de neu, dretes y asperades, y, als costats, inmenses arbredes, que no s'acàban als cims de la serra, sinó que·s dóblan a l'altra banda, y així vòltan quatre o cinch replechs de la gran serra.

Un xich més enllà de la pedra, s'atravessa un torrentó anomenat de Gèles. A les tres del matí partim de l'hostal de Artiga de Lin. Atravessam una fageda y abetar, hont los abets y faigs se desafían a qui més amun puja. Eixos apar que agafen d'aquells la dretura y gallardia. Se veuen flors en totes par[t]s: roses, genciana, llirgas, espècie de lliris montanyans (sort) blaus, que és bona per purga. Més amunt, en la coma de Pomèro, hon se veuen grans ramades d'ovelles y bous, és tan frondós, que hi ha l'adagi, a Aran, atribuït a gent rica: «Van farts com les baques de Pomèro».

Més amunt lo camí·s fa aspre y la vegetació se fa més rara. No obstant, hi ha pins, talabarts y vers jardins de llirgues.

Més amun hi ha·ls clots de l'Infern, que s'engolexen l'aygua.
Sobre, hi ha lo port de Venasch, hont en l'any vuyt los espanyols esperàvan als francesos, y·ls donaren mala arribada a Espanya.

D'allí·s vaixa a la Valleta de Venasch, hont se enfonza·l riu del Juèu, que va a sortir, a través de la montanya, a Ull de Juèu, en Artiga de Lin. S'atravessa la vall, hon blanquèjan com ossos de eixos gegants, entre pins y grans esteses de talabarts y bàlechs.

Des del port de Venasch se veu la Malehida, des del cap fins als peus; se pot midar lo Goliat de nostras montanyes, des de sos peus coverts de molsa y gespe (en Aran, gesp), y pins, fins a son capell de plata, llampurnant als raigs de sol de mitxdia.

La serra està coronada d'un rocatar, aresta de granit, hont la neu no·s pot tenir, o·s fon tot seguit. Sota eixa cresta, que és més ampla o més estreta fins a tocar la neu per cada banda, se veu blanquejar la novella, que·s va aprimant fins a la gelera, que cobreix ab son candíssim vel. No apar aquesta tan gran com és, mes encara apareix verament formidable. La neu vella, y sobretot lo gel, hi negreja un poch, com una roca sota una nevada de poch gruix, y, en la part inferior, s'hi oviren alguns solchs, de través los més, y de llarch alguns, que són les esquerdes, feses, que ells anomènan falaises. Un dels tres companys que éram, a la sola vista de la montanya, s'espantà y resolgué quedar-se en la barraca de la Renclusa, que està una hora y mitja amunt.

És una cabana feta en un rasser, a l'abrich d'una inmensa ro[c]a, que s'encorba un poch, de tres parets y una pobre teulada, que Déu nos guard d'ella en dies de mal temps, puig, no arribant a la roca, deu deixar entrar tota l'aygua que·n baixa. Deu lo nom a l'entrada dins la terra d'un riu calcinós que baixa de la Maleïda.

Anem pujant a ella per un[a] rampa dreta, hont se tròban, fins a les primeres congestes, alguns pins, no grossos. Grans pedres se tròban apilades, encara en sos marchs d'herba fresca, que régan los cent regalims de suor de la montanya. Se dobla la cresta que cau damunt la Rinclusa, y, entre clapes de neu, s'aixécan pedres més grosses que les passades, a murs, com per aturar al viatger atrevit. Són masses de granit inmenses, tallades de tort y de través, y llansades sense ordre ni concert, l'una sobre altre, com una pedregada de titans.
¿Quin picapedrer ve ab barrinades a rompre eixos penyals?¿Quin estellador puja, en les tardes d'hivern, a estellar en eixa cima? L'estellador no és lluny: és lo llam, que s'hi descarrega sovint; és lo glas, que congela aquelles cimes, les estella, les tritura y les posa, pacientment, un tros avall; les apila, les estimba, donant feixuga càrrega als torrents de l'ivern, un[a] joguina als torbs y un gra d'arena a les llaus espantoses, que en los dies de primavera bàixan a portar desolació a les plantes veïnes, segant los abetars y les pinedes, com los segadors de la montanya que bàixan a segar en lo pla.

Mitja hora estiguérem atravessant aquelles onades de molars, los uns romputs fa deu mil any[s], los altres aí vespre, y entràrem en la mar de neu.

Era la primera gelera que jo veya, y hi entrí gojós per ignorar sos perills. Lo guia deu anys havia que no hi era pujat, y n'estava enterat poch més que jo; e hi entràrem tots dos, ab la tranquilitat de l·ignorància, per un tros en què feya la serra esquena d'ase, que és hont lo glas se sol fendre més. No trigàrem a veure alguna esquerda; mes, confiats de trobar mellor camí, avansàrem, cercant per guia les petjades dels que hi pújan mellor guiats y equipats. No sempre les trobàvam, y llavors havíam d'obrir-nos via en aquells perillosos rostos.Unes dues hores trigàrem en trepitjar les pedres del cim, que miràvam com lo port felís de salvació, y, després de mitj quart de pujada, nos trobàrem al cim de la Maleïda.

¡Quin espectacle s'obrí a nostra vista, des del Mediterrà, que·s veu a llevant y mitjdia, fins a l'Atlàntich, que·s veu -o sembla veure's- a ponent! Los plans de Tolosa y tot lo mitgdia de Fransa éra[n] cobert[s] d'un vel de boyra blanca, com si l'àngel d'Espanya la abrigàs ab ses ales, perquè nostres ulls no s'hi entretinguessen y nostre cor espanyol y català s'empleàs tot cencer per nostra amada pàtria.

Lo Mont Perdut, Vignemale, lo pich du Midi, clapejats y coronats de neu, aixecàvan ses testes gegantines a occident, com a capitans [d]'una armade de gegants que sortís de la mar, darrera son capdill, que feya llampurnejar a mos peus sa corassa de plata, ampla com lo pla de Barcelona. ¡Qui hagués pogut conèixer tots aquells fronts desiguals, y anomenar-los per son nom! ¡Qui hagués pogut notar una sola lletra de l·història de quiscun en cartera, una sola fetxa de llurs històries de mils y milions d'anys! En aquell anyoch de montanyes verdoses de mitj, morí Roldan ab tots los pars de Fransa; d'aquell altre més llunyà, elevat y blanquinós, ne baixà Pelayo a comensar la més gran y gloriosa de les reconquistes.

Més enllà viu lo gallego laboriós; més ensà, lo terrible escaldunach, terror de Roma; y, a la mateixa falda de la Maleïda, entre·l Moncayo de blanca testa y·l ..., [l]'aragonès, company del català en la temporada més hermosa de nostra història. Mirí cap a Castella, mirí cap a València, però a hont mirí, avans que tot y darrerament que tot, fou a Catalunya.
Me semblà veure Montserrat, y la salve vessà en mon cor lo perfum dels romanins d'aquella montanya; més cap al sur, vegí les serres d'Albiol venir a donar la mà a les ..., y, a llevant, un per un, tots los puig[s] de nostre Pirineu, des del Canigó, que aixeca sos tres frons, entre Puigmal y puig Perich, fins a la serra de Viella, que jo havia atravessada·l dia avans; y, entre eixos dos termes y·l Pirineu y la serra de Boumort, vegí aquella mar d'onades de turons, aquell bosch de montanyes, niu[s] sagrats dels almogàvars. Les serralades de Cerdanya, les de Pallars, les de la Vall d'Andorra y de la Vall d'Aran...

En lo cim de la Maleïda hi ha un allargament, vers hont se passa per una filera de rochs, com per sobre esquenes de matxo. Un abisme espantós, de centenes de metres, xucla per cada banda a l'imprudent que gosa arriscar-s'hi, y una creu de ferro li recorda que allí caygué, fa dos anys, [un home] del qual encara no s'ha trobat lo cadabre. Allí hi ha un llibre hont pòsan lo nom.

Estiguérem al cim mitja hora o tres quarts, y emprenguérem de nou la marxa, procurant sobretot fugir de les feses, mes eixes són enganyadores. La neu que hi cau, allí, a cada repich de campana, tapa ses gorges com ab un full de paper blanch, y un se troba mitj abismat, avans de dar-se'n compte.

En una d'eixes passàrem ver perill. Jo m'aturí, sentint un soroll estrany, com de singlots, dringadera de vasos y fressa de rodes de carro, y diguí al guia: «¿Sentiu?» No tingué temps de respondre'm; s'ensorrà, al mateix temps que jo, en la boca negra d'un abisme. Mes nostra hora no era arribada; ell, que era molt alt, pogué agafar-se per davant al caure, y jo·m deixí anar d'esquena, sentint glassar-se'm de por la sanch de les venes. Fent un gran salt, poguí passar aquell abisme, y fiu, y férem los dos, propòsit de no escoltar més sorolls estranys y cants de sirena.

Dues o tres vegades més nos vegérem en perill inminent, del qual a la misericòrdia de Déu plagué traure'ns.

Seguint les petjades d'altres escursionistes, de vegades vèyam lo forat que havia fet algun obrint una falla, y allargàvam la camada per salvar l'abisme. De vegades, quan menos hi pensàvam, vèyam una enorme fesa que·ns esperava ab la boca oberta, a quatre passos, si no ab los llabis mitx closos per la neu, per disimular més sa voracitat.

En tots los rossolays n'hi ha de amples y espantoses com monstres, que espéran a l'infelís home o isart que done una relliscada, o que afirme mal un peu en aquella llisera, que fa fredat mirar.

Altre dels perills més terribles d'allí és trobar-se desorientat dins una boyra, y obligat, com un orb, a sortir d'aquell laberinto, no de arbres y flors, com los que tots hem vist, sinó de paranys, dels quals unsili humà no pot traure, de llassos de gel indeslligables, de sepulcres badants que obre pels vius, de roderes del carro de la mort.

Lo pa de glas d'aquella gelera ha de ser inmens, atesa la raconada que forma allí l'ayguavés de la montanya y·ls rius que·n surten, més abundosos com més calor fa.
A cosa de les 4 de la tarde nos en despedíam, y una hora després reentràvam en la cabanya d[e] la Renclusa. Dinàrem, y baixàvam de la serra cap a la vall a entrada de fosch. Seguírem la vall fins a trobar lo riu Éssera, que·ns acompanyà a l'Hospital de Venasch. Lo paisatge aquell, a la llum de la lluna creixent, era encantador: boscos a cada banda; lo riu caudalós, al fons, seguint nostres passos, y un cel blau, com lo Andalusia, retallat per los cims més alterosos del Pirineu. La montanya de davant l'Hospital és [Lliter]ola; la de la dreta, mes prop és...
De bon matí desférem lo camí cap a sota la montanya Brom. Sota, hi ha una caseta, y un aragonès que hi viu, per una pesseta, acompanya al dit turó per un camí que ell mateix ha fet. Des de allà dalt ensenya medio mundo y parte del otro.

Repassàrem lo port de Venasch, y anàrem serrejant fins a l'Artiga de Lin, sens baixar-ne, per veure la vall de Lys y les terres veïnes de Banyeres; mes ab tan mala sort, que anàrem sempre ficats dins un núvol, sens veure més terra de la que trepitjàvam. La boyrada era baixa, allí, mes en Artiga, q[ue] està més baix, era alta y no·ns deixà veure los tresors de sa vegetació, sos boscos sens fi, que enmantéllan totes aquelles serres.

Seguírem lo riu Juèu, que va a donar son caudal al Garona, vora·l poble de Cortals.
Cap al tart arribàrem a la rectoria de Viella, d'hont havíam sortit feya dos dies y mitj.
L'anada a la Maleïda és perillosa; no la aconcellaríam a ningú, sinó emprenent-la ab cordes, ganxos, varis companys valents...

Extret de VERDAGUER, Jacint, Excursions i viatges. Barcelona, Ed. Barcino, 1992. Edició a cura de Narcís Garolera, vol. III.